Ahir va fer trenta anys de la difusió de l'anomenat Manifest dels 2.300, el primer document d'un nou espanyolisme que abandonava la retòrica falangista i s'adaptava a uns temps en els quals és millor i més efectiu disparar des dels mitjans de comunicació o els tribunals que no pas des dels tancs.

En el fons, el mecanisme d'aquest moviment polític és particularment simple. Com que, segons la legislació espanyola, tothom té dret a ignorar el català, visqui a Ciudad Real o a Folgueroles, només cal exercir aquesta posició individual fins a les últimes conseqüències, amb el propòsit de fer saltar pels aires els -pocs- espais on el català és la llengua d'ús habitual.

Per això els objectius fonamentals d'aquest espanyolisme que van encapçalar, a principis dels vuitanta, Federico Jiménez Losantos i Amando de Miguel han estat les escoles i l'administració pública, on la llengua catalana ha aconseguit una certa hegemonia. La qüestió és que, trenta anys després, aquest nou espanyolisme continua atacant exactament els mateixos objectius, cosa que significa que, com a país, no hem aconseguit afegir ni un sol àmbit més on el català sigui la llengua d'ús corrent. En definitiva, han estat tres dècades de desgast polític defensant les mateixes posicions.