Efectivament, l'any 1974 Portugal i el 1975 Espanya van començar sengles transicions cap a la democràcia que van deixar enrere els mandats dictatorials del salazarisme i el franquisme, un recorregut que en bona part va culminar amb l'entrada en una institució europea que aquell 1986 va quedar fixada en 12 membres i que actualment, amb importants reestructuracions, ja compta amb 28 membres.
Signatura el 12 de juny del 1985
Mig any abans d'aquell 1 de gener, el 12 de juny del 1985, el Saló de Columnes del Palau Reial de Madrid acollia la signatura del Tractat d'Adhesió a les Comunitats Europees per part de l'aleshores president del govern espanyol, Felipe González (PSOE), i el seu ministre d'Afers Estrangers, Fernando Morán, en presència del rei Joan Carles i de Jacques Delors, en aquell moment president de la Comissió. Un acte similar va tenir lloc a Lisboa amb el primer ministre Mário Soares com a signatari.
Salutació entre Mário Soares , primer ministre portuguès, i Felipe González, president del govern espanyol, a Lisboa
La signatura culminava un procés que va començar formalment amb la sol·licitud del govern espanyol al consell de ministres de les Comunitats Europees, el 26 de juliol de 1977, sota la presidència d'Adolfo Suárez. Les negociacions d'adhesió es van obrir oficialment el 5 de febrer de 1979 i van ser conduïdes pels governs primer de Leopoldo Calvo Sotelo i a continuació de Felipe González. Amb posterioritat a la signatura va ser ratificada pel Congrés dels Diputats per unanimitat, quedant fixada la data de l'1 de gener del 1986 com el de l'adhesió formal.
Veu catalana a les institucions europees
L'entrada de l'Espanya a la CEE va significar també la possibilitat que Catalunya pogués tenir la seva veu –per bé que subordinada als interessos de l'Estat- en l'arquitectura europea. Aquesta possibilitat entroncava amb la tradició europeista dels catalans i especialment del catalanisme, que sovint ha buscat les seves arrels en l'origen carolingi dels comtats medievals però que més modernament es troba en la seva tradició comercial i industrial, sempre amatent a les novetats i les circumstàncies polítiques i socials de la resta de l'Europa Occidental.
De fet, l'incipient govern autonòmic dels primers anys vuitanta va mostrar la seva vocació europeista des de bon començament. Així, el primer govern de Jordi Pujol (CiU) va promoure la creació, l'any 1982, del Patronat Català Pro-Europa, germen de l'actual Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya (Diplocat), amb Carles Gasóliba com a secretari general. L'entitat tenia l'objectiu de promoure i coordinar activitats d’informació sobre les institucions europees des d'una perspectiva de defensa dels interessos de Catalunya, és a dir, que en la seva mesura intentava incidir amb un punt de vista català en els afers europeus.
A més, l'adhesió a la CEE va possibilitar l'existència d'una representació catalana al Parlament Europeu, per bé que llastada per una circumscripció d'àmbit espanyol –no pas circumscripció única- en les eleccions europees. Aquell 1986 els primers eurodiputats espanyols van ser designats per les Corts. L'any següent però, ja es van efectuar a l'Estat les primeres eleccions a l'Europarlament, amb un repartiment dels 60 escons –actualment són 54- dividits entre PSOE, 28 –dels quals tres del PSC-; AP, 17; CDS, 7 -amb Eduard Punset com a cap de llista, que a més havia estat ministre de Relacions per a les Comunitats Europees entre 1980 i 1981-; IU, 3 –un d'ells del PSUC-; CiU, 3 –amb Gasóliba com a cap de llista-, Herri Batasuna, 1; i Coalició per l'Europa dels Pobles, 1 –candidatura de la qual formava part ERC, que no va obtenir representació-.
El català a la UE, l'assignatura pendent
Des d'aleshores, i en representació de la pluralitat política de Catalunya però també de la seva supeditació a l'estat espanyol, han estat diversos els catalans amb papers importants a les institucions europees, com ara Josep Borrell i Aleix Vidal-Quadras, que van ostentar els càrrecs de president i vicepresident de la cambra europea, respectivament. Malgrat la presència d'aquests catalans, o precisament pel perfil polític d'aquests i l'obstrucció persistent de l'estat espanyol, la llengua catalana, tot i ser equiparable a altres llengües europees com el danès i el grec i amb molta més vitalitat i parlants que l'irlandès, continua sense ser llengua oficial de ple dret.
En tot cas, trenta anys d'integració europea han deixat una empremta clara en la Catalunya actual, no només pels canvis introduïts en l'economia agrària i la política d'ajuts en les infraestructures, sinó també per l'europeïtzació creixent de la societat catalana.
