A hores d'ara, en gran part Catalunya ha deixat de ser un subjecte polític diferenciat. Una nació, un país, per ser-ho, necessita disposar d'un mínim de discrecionalitat en la despesa pública i, a més, de la possibilitat d'establir les prioritats de la inversió. En cas contrari, simplement, no hi ha política.

Això és el que han entès, des de fa temps, les bases socials del catalanisme, que reclamen dels seus líders polítics un itinerari viable que condueixi -almenys- a l'administració dels propis recursos. En cas contrari -i que ho tinguin molt en compte- la classe política catalana perdrà la raó de ser i es convertirà en un annex, parasitari i provincià, de l'estructura de l'estat.

Potser per la gravetat de la situació, ahir tres polítics catalans van actuar visiblement en el sentit que els indica l'electorat. Artur Mas i Oriol Junqueras van acordar que no hi pot haver cap relació amb Madrid que no passi per la recaptació dels impostos, per la recuperació de la clau de la caixa. Mentrestant, a uns quilòmetres d'allà, Uriel Bertran es barallava contra uns peatges injustos i discriminatoris. Es pot pensar el que es vulgui sobre Mas, Junqueras i Bertran, però ahir van fer feina de país.