Un sentiment d’alleugeriment recorre el Partit Popular. Hi ha una sensació d’haver aconseguit salvar-se d’una de bona. I no és per menys. Si fa un any tothom semblava donar el condol a Mariano Rajoy, acorralat pels escàndols i l’ofensiva dels partits emergents, avui el panorama ha canviat i  el “mort” està més content que un gínjol.

Aquest contrast entre la por passada i la comoditat de l’ara és una de les coses que es tastaran aquest cap de setmana al complex esportiu de la   Caixa Màgica. Avui, el PP és un somriure que es pot copsar en les salutacions i les abraçades. En alguns casos, la satisfacció es porta amb moderació, en d’altres ve acompanyada de mala bava, com en la intervenció de Rafael Hernando, qui no ha pogut evitar fer llenya d’un Podem que “es troba avui en una plaça de toros per llançar-se botellazos”. I la gent a riure.

“Per què no hem anat a l’Ifema?”

En un congrés tan previsible com aquest, la sorpresa ha vingut pel lloc triat. El barri de Sant Fermí, en el districte d’Usera, a tocar del Manzanares, no és el lloc on un pensa que es pugui trobar un congrés del PP. Es tracta d’una zona popular, molt humil, amb una comunitat gitana important. Entre els compromissaris s’han escoltat alguns comentaris crítics sobre l’indret. “Per què no hem anat a l’Ifema?”, es preguntava un d’ells. El PP ha fet molts actes a l’Ifema, el recinte de la Fira de Madrid, o el Palau Municipal de Congressos. De fet, sembla que a Génova el lloc tampoc els ha entusiasmat, però no hi havia elecció.

La Caixa Màgica té la seva ironia. No és que el PP hagi volgut competir amb Podem i reunir-se en el Madrid dels barris. És que van fer tard. Quan van començar a planificar el congrés, sembla que els altres espais ja estaven ocupats. La Caixa Màgica va ser una de les instal·lacions esportives erigides per Alberto Ruiz-Gallardón quan l’aleshores alcalde creia que Madrid seria seu olímpica. Allí va celebrar Podem el míting central de la campanya del 20-D, amb la presència d’Ada Colau.  

L’avorriment té el seu encant

Congrés previsible aquest que fa número divuit del Partit Popular. Potser avorrit. Però això no importa gens als dirigents i militants del PP. “L’avorriment és una cosa sana”, ha dit ben convençut Gonzalo Robles. És un militant qualificat, senador per Salamanca i membre de l’executiva de la formació. Robles admet que hi haurà poques emocions, però afegeix amb sorna: “Això no és un problema quan celebrar un congrés que no sigui avorrit vol dir que s’estan matant”.     
 
El futur només el coneix Mariano

L’ambient és tal que molts militants i quadres fins i tot semblen haver fet seva la cosmovisió i l’estil marianista. Com serà el comitè executiu, hi haurà molts canvis” Un diputat assegura que “Mariano no li diu ni a Rajoy la decisió que pensa adoptar”. Un dirigent li comenta divertit a un altre compromissari que “a aquesta hora encara hi ha gent que no sap si seran a la direcció o no. Jo encaro no perdo l’esperança”.  

La situació és tal que fins i tot s’ha viscut algun brot de culte a la personalitat. Com quan María Dolores de Cospedal ha recordat les critiques que havien caigut sobre Rajoy l’any passat per la seva manera d’actuar: “Tu tenies raó, president. Sempre has tingut raó”.   

Que una de les polèmiques precongressuals hagi girat entorn del logotip, de si l’au símbol del PP era una gavina o un xatrac –que vola més alt i no és carronyaire- ja indica que les tensions ideològiques no són ara mateix el més accentuat en el congrés.    

La “nación” pot amb tot

En les primeres hores del congrés els pocs moments de vibració han estat vinculats a l’afirmació de la nació espanyola. El discurs de Cristina Cifuentes, elegida presidenta del congrés, només ha rebut un aplaudiment sorollós quan ha pronunciat la paraula “unidad nacional”. És com un ressort que no falla mai. Esteban González Pons, a l’intervenir per fer el seu informe sobre l’activitat al Parlament Europeu, també ha estat celebrat al fer un poti-poti entre “nacionalisme i populisme” com enemics de la democràcia representativa. L’eurodiputat ha dit: “Qui diu que al poble no se’l té en compte? Le Pen o Puigdemont? Els dos. Qui diu que el poble espanyol està sotmès a l’Alemanya? Le Pen o Pablo Iglesias? Els dos”, per recordar, embolica que fa fort, l’Alemanya dels anys trenta, que sempre va bé pel que convingui.