Hi va haver un parell de setmanes, l'estiu de l'any passat, que el tripartit va pensar que el nou finançament que havia negociat el Govern català amb el de Madrid els resoldria les incògnites electorals i capgiraria, per si sol, el desprestigi social que ja havia acumulat el govern Montilla. Va ser aquell moment en què Joan Puigcercós, amb gest de satisfacció, va comparèixer davant els mitjans amb un cartellet que deia "3.855 milions d'euros; 105'6% del rànquing".

Ha passat un any i els números no quadren per enlloc. És més, l'Estat reclama que li siguin retornats prop de 700 milions d'euros que falten de la recaptació a causa dels efectes de la crisi. El mateix passa amb ajuntaments com el de Barcelona, que haurà d'enviar a Madrid un xec de 94 milions d'euros.

Al final, després de tantes polèmiques i pressions governamentals als mitjans de comunicació, resulta que el finançament és, com sempre, insuficient i que, al capdavall, acabarà depenent de la disponibilitat -i la voluntat- del govern de Madrid. Que és ben poca, a hores d'ara.

Quan la discussió de l'Estatut, la majoria dels diputats catalans tendien a menystenir els aspectes simbòlics del text (nació, llengua...) en benefici d'un bon tracte financer. Al final, el TC -símbols- i el govern Zapatero -diners- s'han repartit col·legiadament la feina d'escapçar. Total que, per variar, ni una cosa ni l'altra.