Els legionaris espanyols aixequen el Crist de la Mena a Màlaga. Foto: Congregación de MenaL'evolució política de les societats ha tret soroll, però no ha arribat a solucionar el gran debat històric i social de la presència de símbols religiosos a l'esfera pública. Podem considerar normalitzat el fet que l'exèrcit o que els cossos i forces de seguretat -garants del monopoli de la força- participin de forma airosa en processons catòliques de Setmana Santa? Una religió ha de tenir més pes que una altra en l'espai comú de decisió? És legítim, des del punt de vista dels estats de dret, recompensar econòmicament més una determinada església que no pas una altra? Són lògiques les prerrogatives de l'església catòlica a l'Estat espanyol? És normal que augmenti d'un 10% en un any els militars espanyols a les processons de Setmana Santa?
Totes aquestes qüestions emergeixen amb força aquests dies de Setmana Santa, on les processons o viacrucis omplen els carrers de Catalunya. Però, darrerament, el debat s'ha incrementat per la presència d'altres símbols religiosos "importats" amb la població immigrada. Precisament, per intentar il·luminar totes aquestes qüestions el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona va organitzar a finals del 2011 el debat “Religió i esfera pública” del que se n'han extret diverses conclusions a través del Grup de Recerca en Teoria Política de la Universitat Pompeu Fabra.
EUA vs. Europa
Un dels principis per observar com s'interpreta la religió a l'espai polític és detallar les diferències entre els Estats Units i Europa sobre aquesta qüestió. Cristina Lafont, catedràtica de Filosofia a la Universitat Northwestern (Chicago), assegura que als EUA la majoria de la població es creient i es pot considerar sociològicament "insignificant" la que no s'hi considera. "La neutralitat de l’Estat s’entén, des de la versió nord-americana, com la garantia de que cap religió pesi més sobre les altres i que, per tant, es respecti el principi de llibertat religiosa per tots els ciutadans", apunta Lafont que contraposa aquest principi a l'europeu: "A Europa, el secularisme no és només la idea d’un Estat neutral, sinó que és un ingredient important de la cultura majoritària, s’entén com una expressió d’una identitat col·lectiva amb gran rellevància social".
“Protegir l’Estat de la religió. Protegir la religió de l’Estat”
Cécile Laborde, catedràtica de Teoria Política, apunta que les "religions, malgrat la modernitat, articulen les comunitats".Una fet que demana replantejar "l’estatus de les religions en les societats actuals". D'aquí que es proposi la divisa del secularisme incipient: “Protegir l’Estat de la religió. Protegir la religió de l’Estat”. En aquest sentit, András Sajó, jutge del Tribunal Europeu de Drets Humans i catedràtic de Dret Constitucional recorda que "el pes de les religions tradicionals és molt fort i que la majoria de països són reticents a retirar-ne els privilegis".
No tot és tradició, potser és fe
De fet, el pes "tradicional" de les religions no explica del tot la participació de i a l'esfera pública de les manifestacions religioses. Com explica el doctor en Història i professor d'Història a l'UAB, Enric Figuerola, autor d'obres de referència com "Església i societat a principis del segle XIX" o "El Bisbe Morgades i la fundació de l'església catalana contemporània", una processó avui en dia lluny de tenir un concepte com cavalcada de Reis és una "qüestió vivencial". "La radicalització pels integristes és una manera de guanyar si més no una presència pública", i una de les mostres és, clarament, les processons de Setmana Santa on, per cert, enguany hi han participat un 10% de militars més que no pas l'any passat, segons les xifres del ministeri de Defensa espanyol. El dilema doncs, continua, malgrat el pas del temps: O Altar o Estat? O militars o confrares?
