El catalanisme actual somia constantment que aquell ens místic anomenat "Europa", o "comunitat internacional", salvarà Catalunya en cas de conflicte armat amb l'Estat espanyol. Els catalans, en tant que demòcrates, tenim la força de la raó, i bla, bla, bla. Quan els tancs entrin per la Diagonal, es diu, s'enfonsarà l'Ibex35, Alemanya patirà pel futur de la Seat, l'euro perillarà i Washington trucarà a la Moncloa, i tots plegats acabarem fent un foc de camp cantant l'"agermanats anirem caminant". Com l'any 1714 amb Anglaterra, vaja.

Fent una ullada al nostre entorn actual, no he acabat de veure cap pronunciament oficial a favor del president egipci democràticament escollit a les urnes. Ingènuament, es devia pensar que, pel fet que l'haguessin votat els seus conciutadans, el món civilitzat li reconeixia la legitimitat moral de governar el seu país. Des del punt de vista occidental, resulta que la seva causa no era justa, i se l'ha deixat caure, sense més. Un afer intern d'Egipte.

De la mateixa manera, ens pensem que, per omplir el Camp Nou durant vuit hores i fer una cadena humana de 400 quilòmetres, "el món" ens veurà simpàtics i es farà seva la nostra causa. Tinguem-ho present: ara per ara, el missatge del PP contra la secessió és el frame dominant en l'escena política internacional. La suspensió de la consulta o d'unes hipotètiques eleccions plebiscitàries també podrien ser afers interns espanyols, no ho oblidem. La Via Bàltica va ser efectiva, sí, però els EUA només van reconèixer Letònia un cop Rússia ja ho havia fet. Precaució respecte el 2014.