VICENT SANCHÍS

 

Catalunya pateix una crisi política sense precedents. Almenys sense precedents sota règim democràtic. El procés de reforma estatutària va desembocar en un desgast dels principals partits que les urnes van constatar amb un augment de l'abstenció i l'aparició contundent d'un vot en blanc que representa els desencisats que no volen engrossir les xifres dels que s'inhibeixen. L'enfrontament entre Convergència i Unió i Esquerra Republicana ha sumit en una profunda apatia els catalans més compromesos amb l'esperança sobiranista. Els enganys de José Luis Rodríguez Zapatero han anat desenganyant tots els partits catalans: Esquerra, CiU, Iniciativa... fins i tot el mateix PSC, que ha constatat impotent com el president del govern espanyol s'estima més diluir les responsabilitats de la catàstrofe ferroviària que pateix el país per no haver de fer front a les conseqüències polítiques que li podria suposar la destitució de la seva ministra de Foment.

 

Al llarg de les darreres dues dècades els successius governs centrals han anat acumulant a Madrid tots els poders de l'Estat. Amb José María Aznar es va arribar al punt àlgid d'una política neojacobina que busca la desvitalització de la perifèria sospitosa d'insubordinació independentista. Però les promeses regeneradores de Rodríguez Zapatero no han rectificat una tendència que cada dia pren més volada. Catalunya no se sent còmoda a Espanya però els catalans que podrien decantar la balança cap a la separació encara no fan prou gruix.

 

Pel que fa a Europa, la nova Unió ha acabat enterrant la vella idea d'una entesa dels pobles en què els Estats cedirien protagonisme. Ben al contrari, els governs que es proclamen nacionals han estat capaços fins i tot d'aturar el procés d'europeïtzació per mantenir quotes de sobirania. Catalunya, doncs, es mira també Europa amb desconfiança. No hi ha cap àmbit territorial ni polític que permeti encarar el futur amb tranquil·litat, malgrat els discursos insistents de l'actual president de la Generalitat.

 

I tot i amb això, hi ha lloc per a l'esperança, perquè aquest país se n'ha sortit sempre fins ara. Malgrat segles de foscor, malgrat la darrera guerra perduda i malgrat un franquisme que es va legitimar deslegitimant qualsevol reivindicació catalana. Hi ha lloc per a l'esperança perquè, malgrat tots els escèptics i els pesats, el millor de Catalunya són els catalans, que no es resignen mai.

 

Aquesta qualitat humana explica, per exemple, que l'AVUI hagi persistit superant moments d'una incertesa absoluta. Vaig arribar a aquest diari -i el lector em permetrà que per una vegada faci servir la primera persona, que tant em disgusta en la professió- ara fa quasi dotze anys. El diari passava un moment dur. Per errors propis acumulats i per una displicència i un sentit excessivament crític generals que han malaguanyat molts projectes formidables. Una per una, vam anar superant totes les proves. Entre crítiques, indolències i menyspreus, però també gràcies al suport i la implicació de milers de lectors i subscriptors, que no ens permetien el desànim ni la renúncia.

 

Ara l'AVUI és una realitat sòlida, que només ha de superar una darrera resistència per prendre una gran volada: la d'aquells lectors potencials que encara no s'hi han acostat per una prevenció o per uns apriorismes injustificables.

 

Això ha estat possible gràcies al millor equip humà i professional amb el qual he tingut la sort de treballar mai. Un centenar llarg de persones que cada dia han de competir en resultats amb plantilles de la competència que els multipliquen per quatre o per cinc. Ells ho han superat tot i ells fan -em permetran que ho digui així- el millor diari que es pot fer a Catalunya avui dia. En el moment de deixar la direcció -només la direcció- els ho vull reconèixer. Mai s'han estalviat un esforç i mai han cobrat l'escreix. La seva profunda, obstinada, il·lusió ha permès el gran moment que viu aquest rotatiu. Per això, perquè Catalunya compta amb aquesta gent, ens en sortirem.

 

A partir de demà dirigirà l'AVUI un professional excel·lent, amb un bon currículum, que entén tot això. Benvingut a un gran equip, Xavi Bosch. El meu comiat només és parcial. A més de seguir lligat a l'AVUI amb altres funcions en la seva empresa, continuaré acompanyant-los cada dia amb el meu Mister Hyde particular, Desclot, i amb aquest article dominical. Gràcies a tothom, en definitiva, pels millors anys de la meva vida.