Al conseller José Antonio Rovira, un madridista confés, se li va encomanar una missió doble al Consell liderat pel PP: revertir les polítiques de l'esquerra envers l'escola concertada i, especialment, erosionar la presència del valencià a les aules. No importava que en els seus anteriors càrrecs a l'administració valenciana haguera demostrat mà esquerra amb els sindicats. En aquesta ocasió, havia estat escollit per exercir de buldòzer contra l'escola pública i el teixit a favor de la llengua pròpia del País Valencià.
A pesar que tenia contacte amb la llengua d'Isabel Clara-Simó a través de la família —a la sabateria de la seua germana gran, s'atèn en valencià—, el conseller d'Educació forma part d'un nucli zaplanista amb visió de menyspreu sobre el valencià. No és ni el blaverisme electoral del PP a València i la seua àrea metropolitana. És una visió allunyada de qualsevol sensibilitat lingüística, malgrat que el president valencià Carlos Mazón —i també algun dels seus assessors— professen la religió blaugrana del FC Barcelona.
Pressionat per les postures radicals de l'extrema dreta de Vox contra el valencià i per aquesta concepció d'un PP indistingible d'altres territoris monolingües de l'Estat espanyol, el Govern valencià va impulsar una consulta lingüística per conflictivitzar la llengua pròpia i restar-li hores lectives independentment del resultat. Fora quin fora el veredicte de les famílies, el valencià quedava lluny dels paràmetres de temps lectiu per què els alumnes valencians no foren víctimes de la disglòssia.
Encara que el Consell de Mazón confiava en la inèrcia castellanitzadora que mostren les enquestes, havia menyspreat el teixit associatiu per la llengua al País Valencià. La penetració social d'Escola Valenciana, la mobilització de Famílies pel Valencià o la condició de l'STEPV —de clara orientació valencianista— com a sindicat majoritari al món de l'ensenyament són factors de resistència que no albiraven cap passeig en barca per als objectius del departament d'Ensenyament.
La força de les comarques
A través de missatges de whatsapp, campanyes boca-orella i una guerra de guerrilles a les xarxes socials, els partidaris del valencià com a llengua vehicular a l'escola han aconseguit una victòria simbòlica. Un 50,53% de les famílies han seleccionat el valencià com a idioma base per a l'educació dels seus fills. A les demarcacions de València i Castelló, el valencià s'ha imposat amb el 57,84% i el 70,50%, respectivament. A les comarques d'Alacant, en canvi, el castellà ha guanyat amb el 65,89%.
És cert que les contrades més septentrionals com ara els Ports, amb un 93,2%, o l'Alt Maestrat, amb un 94,7%, registren els millors resultats per al valencià, però la força d'aquesta victòria es fonamenta a les comarques centrals, així com la Ribera Alta, la Ribera Baixa, el Camp de Morvedre o la Plana Baixa. De fet, el Comtat amb un 87,6%, la Ribera Baixa amb un 85,85%, la Ribera Alta amb un 80,4%, la Costera amb un 77,1%, la Plana Baixa amb un 75,7% i la Marina Alta amb un 71,6% són els bastions de l'ensenyament en la llengua pròpia.
Ara bé, l'àrea metropolitana de València també ha contribuït. A l'Horta Sud, una de les zones més devastades per la DANA, el valencià assoleix el 64,9% i a l'Horta Nord la llengua pròpia guanya amb un 55,3%. El Baix Vinalopó, amb localitats valencianoparlants com ara Crevillent i Santa Pola i una ciutat d'Elx castellanitzada, presenta un 40,8% de famílies que han escollit el valencià com a llengua vehicular. Fins i tot, a una zona castellanoparlant com els Serrans el valencià obté un sorprenent 52%.
El sud i el forat urbà i concertat
L'altra cara de la moneda és la capital del País Valencià. Arran d'un mapa escolar dominat per l'escola concertada, habitualment al·lèrgica a la llengua pròpia, el valencià queda reclòs com a idioma base a les aules a un 36,1%. Les xifres de l'Alacantí, amb la influència d'una Alacant amb el valencià força arraconat, mostren un dèficit de preferència pel valencià. Només prefereixen el valencià com a llengua vehicular un 24,4%. De fet, el desglossament de les dades per centres és eloqüent. A primària, el 61,5% dels pares de la pública ha triat valencià en contraposició al 35,9% de la privada i la concertada, i a secundària el 60,5% dels de la pública opta per la llengua pròpia enfront només el 28,6% dels progenitors dels centres privats o concertats.
Les dades més baixes són per al Baix Segura, amb una valencianitat reservada per als llibres d'història i per a la presència d'algunes paraules al castellà de la gent major com bajocas o pesoles. En aquesta comarca fronterera, només un 4,8% de les famílies han escollit la llengua pròpia com a base per a l'educació dels seus fills. El teixit valencianista ha infringit una derrota a Rovira, tot i que la seua llei lingüística ja era una victòria de partida per als defensors d'erosionar el valencià a l'escola. Un resultat, per tant, agredolç.
Escriu des de València, on ha seguit la consulta