En tots els pronòstics electorals que es fan aquests dies apareix una paraula que fa tremolar. Fragmentació. Els consistoris quedaran dividits, atomitzats per uns forces que entraran per primer cop en detriment d’unes altres, que perdran l’hegemonia que tenien. A nivell general, la tendència és aquesta, i hi ha qui s’encaparra en fer voler fer creure que aquesta divisió política que s’albira és un efecte negatiu pels ajuntaments més que no pas una virtut derivada de les urnes. És incompatible l’estabilitat d’un govern amb la pluralitat de forces a un municipi?

La pregunta es respon en cada cas en funció de la capacitat de diàleg dels responsables polítics i de la seva voluntat d’arribar a acords, però és agosarat assegurar que la fragmentació és dolenta per se com fan alguns. És curiós veure com els que demanen estabilitat són aquells que tenen les enquestes en contra. D’exemples de governs a la italiana provocats pel trencadís polític n’hi ha, i n’hem vist, però també coneixem alcaldies que han trontollat amb majories absolutes. O algú s’atreviria a dir que el govern de la Paeria de Lleida ha estat molt estable aquests darrers mesos?

La divisió política als municipis pot arribar a ser bona, fins i tot, pel component d’obligat pacte que porta implícit. La majoria absoluta relaxa i treu la tensió de la necessitat d’arribar a acords, un fet, aquest, que només condueix a la percepció de veure el consistori com una cosa pròpia. I quan això passa, el crit de sirena de la corruptela es fa més intens.