Les coses estaven clares. I si per algun encantat encara no se n'havia assabentat, divendres Espanya ens va reblar el clau. Una interlocutòria judicial incitada per un inadaptat social que s'aprofita del seu fill per perpetrar l'enèsim atemptat falangista, obligava al Govern a fer classe en espanyol, la llengua que utilitzen els fascinerosos que només saben imposar la seva cultura a través de la sang. De fet, el castellà o l'espanyol sovint ha utilitzat amb més habilitat l'espasa i el fusell que no pas la ploma. Els nostres enemics són així i demostren a quin tipus de carnassa ens enfrontem.

Divendres una caterva de virreis togats per la corona espanyola van disparar l'enèsim tret, amb possibilitat de ser mortal, al nostre principal valor. Han fet diana en el nostre ADN, en allò que ens ha vertebrat com a poble, com identitat, allò que ens ha fet resistents, supervivents a les batzegades de la història, allò que ens ha servit per entendre'ns, per conviure i per articular la nostra identitat.
 
L'ofensiva espanyolista ataca el nostre mur de contenció; allò que els espanyols han glatit per destruir: una llengua i un sol poble. Bombardegen el nostre secret, el nostre rebost de vida, poder fer país a través d'una llengua. Saben el que fan. No podem deixar sol l'exèrcit de primera línia, la nostra força de xoc formada per docents que han fet una feina ingent des de la trinxera per convertir la nostra llengua en un catalitzador d'una societat avançada, pacífica i plural.  

La interlocutòria és una declaració de guerra. No valen excuses, ni pactes, ni entesos, ni acords, ni manifestacions, ni simples retrets o amenaces. No hi ha marxa enrere, ningú pot abaixar-se els pantalons. Ens ho juguem tot. És hora de fer complir noves ordres, noves lleis. Estem en estat de guerra. Qui pacti amb els nostres enemics serà considerat un traïdor;qui resisteixi, un heroi. La frontera entre uns i altres no pot ser difusa. Arravatada, sometent i resistència. La confrontació amb Espanya és inevitable, una realitat dura i vil. Abandonar la lluita és abandonar-nos a nosaltres mateixos.

D'aquí a cinc mesos, si Déu vol, seré pare. D'aquí uns anys li vull dir al meu fill que és català, que viu en un estat i que enraona una llengua mil·lenària perquè un dia el seu poble es va fer soldat. Si volen guerra, en tindran.