Alicia Sánchez-Camacho, fotografiada al barri terrassenc de ca n'Anglada. Foto: Adrià Costa La campanya del 25N, després d'una setmana, està marcada per un format molt rígid. Esmorzars, rodes de premsa o actes sectorials al matí, i el tradicional míting al vespre. A diferència d'altres ocasions, poques concessions per la foto –aquella tant tradicional del candidat passejant pel mercat- i amb un mínim contacte amb la població. L'exemple més clar és la d'un Artur Mas molt “protegit” –la situació econòmica podria comportar una protesta inesperada en qualsevol població- mentre l'única candidata que arrisca, conscient de la possibilitat de fer el sorpasso al PSC, és la popular Alícia Sánchez-Camacho. I, alguna vegada, el risc s'ha convertit en accident pels comentaris “inapropiats” dels interlocutors.
Mas i Camacho, les dues cares de la moneda
La campanya de CiU, de caràcter molt institucional, no preveu cap contacte directe entre Mas i la ciutadania. De fet, per motius de seguretat, s'ha ampliat fins i tot el número d'efectius d'escortes que el protegeixen. Això sí, malgrat defugir les passejades –no està previst que trepitgi el carrer- no evita el contacte amb els “fans” que s'acosten als mítings i, en algunes ocasions, ha arribat a estar quasi una hora fent-se fotos i signant autògrafs en acabar. Dóna la mà, però tampoc llença floretes. Distància curta, professional, que manté un terme mig entre ser eixut i massa embafador. Se li nota que ja en té prou.
Si Mas evita cap situació que li pugui esguerrar la campanya –confia a més amb les declaracions fora de to dels dirigents de PSOE i PP-, Alícia Sánchez-Camacho és el revers de la mateixa moneda i ha esdevingut l'única candidata que ha mantingut contacte directe amb la ciutadania en passejades a punts com Ca n'Anglada de Terrassa o la Salut de Badalona, o visites a una empresa que ocupa persones amb discapacitat a Lleida, una residència d'avis de Sant Just Desvern, una sala rociera de l'Hospitalet i les caves Freixenet. En tots els escenaris no ha tingut problema per interactuar ja fossin joves en atur, avis, “andalusos arribats a Catalunya fa cinquanta anys” -segons la seva pròpia definició- que no parlen ni un borrall de català, o bé el president de Freixenet, Josep Lluís Bonet. Molt empàtica per conferir una imatge de proximitat, el risc li ha comportat situacions complicades com una monja que li recriminava no poder veure Canal 9 o una conversa sobre la “neteja” de Badalona, entre altres.
Sense concessions a la galeria
La resta de candidats se situen en el terme mig del gran duel Mas-Camacho. El socialista Pere Navarro, que aspira a no perdre la segona posició al Parlament, mai ha tingut el contacte personal com un dels seus grans actius, malgrat ser alcalde. Una situació que s'exemplifica en els mítings vespertins que en el seu inici el contacte amb els simpatitzants no passa d'un simple tràmit per accedir a l'escenari. Fins ara, poques concessions a la galeria i només va sortir del guió preestablert a Granollers, agafant en braços una nena just abans de començar els parlaments. Ara bé, dilluns té prevista una ruta pels barris de Barcelona, amb visita a mercats inclosa. Potser aleshores es descobrirà el Navarro més pròxim.
Junqueras és un exemple de proximitat molt controlada. El seu paper d'alcalde d'una ciutat del Baix Llobregat l'exprimeix en vídeos i entrevistes a la premsa per mostrar-se com un polític molt pendent del dia a dia d'uns ciutadans que noten els estralls de la crisi. Tanmateix, després aquesta imatge no es tradueix en actes de carrer –no es descarta però una sardinada al seu Sant Vicenç dels Horts per aquest diumenge-. Els republicans han apostat per una campanya amb espais d'aforament mitjà que han aconseguit, en el cas de Sabadell, omplir fins a dues vegades. En aquests espais sí que demostra la seva vessant més propera i, aprofitant les seves dots de professor universitari, posa exemples continus –històrics o no- de referents locals i fins i tot abandona l'escenari i baixa sense micro a barrejar-se entre el públic, mentre explica anècdotes del seu poble.
Joan Herrera no té l'estil carismàtic i heterodox del líder republicà però tampoc defuig la proximitat. Fidel al seu estil sobri, el candidat d'ICV es limita a fer les salutacions pertinents al començar i acabar els actes polítics, però té per costum conversar a peu de públic, amb la seva gent. Això sí, per fer quallar les seves propostes segurament haurà d'aconseguir un contacte més directe i menys encartonat amb els electors.
Entre la resta de candidats Albert Rivera aprofita la seva vessant de comunicador –ha tingut aparicions televisives i el periodista Jordi Basté sempre li recorda que s'està perdent un gran tertulià- per seduir a la distància curta. Ben al contrari d'un López Tena que no s'adiu al perfil de “relacions públiques” i que delega tàcitament la proximitat en Núria Cadenes, una persona farcida d’entusiasme que resulta accessible per als joves i entranyable per a la gent gran. David Fernàndez, candidat de la CUP, es mou com a peix a l'aigua a la distància curta acostumat a l'ambient assembleari. A més, és dels que no es posa nerviós quan algun assistent en un acte a qualsevol vila o barri els hi qüestiona la seva vessant “antisistema”.
Pere Navarro petoneja una criatura a l'inici del míting a Granollers Foto: J.P./N.D.
