Des de ben petita, la Noemí, filla d'un historiador de l'art, ja sabia que volia plasmar les seves propostes en un material que fos permanent: la pedra. Tal com explica, un dia no hi serà, però la seva obra continuarà viva. Amb 40 anys, l'escultora ja ha participat en més de 30 festivals i ha portat els seus treballs a diferents llocs d'Europa com la República Txeca, Itàlia, França i Portugal.

- Com comença en el món de l'escultura?

- Des de ben petita sabia que volia treballar la pedra. Vaig iniciar-me de molt jove, estudiant a l’Escola d'Art i Superior de Disseny Llotja i, en paral·lel, treballava d'ajudant per a un escultor força reconegut a Barcelona. Vaig estar picant pedra amb ell durant nou anys, tant per encàrrecs com per treballs al cementiri o la Sagrada Família. Després, als 25, vaig aprofundir més en la meva necessitat creativa i vaig començar a fer les meves pròpies obres.

- En què s'inspira?

- Concretament, en la natura. Agafo els patrons que es repeteixen d'ella i els transformo en explicar històries des d'un llenguatge abstracte. Són molt autobiogràfiques, amb les meves pròpies histories vitals tracto de crear una poesia visual.

- Únicament treballa sobre aquest material?

- No, també faig escultures de neu i gel en diferents festivals; he arribat a crear algunes que tenien quatre metres d'alçada.

[blockquote]"M'atrau plasmar les meves idees en algun material que sigui permanent, un dia no hi seré, però la meva obra perdurarà"[/blockquote]
- Què és el que l'atrau de la pedra? Hi ha alguna escultura a la qual tingui certa estima?

- M'atrau plasmar les meves idees en algun material que sigui permanent. La seva duresa em fa pensar que el que elaboro serà per sempre; un dia no hi seré, però la meva obra perdurarà. Cada peça que faig, després s'independitza i va voltant pel món. Els meus treballs es poden veure a diferents llocs d'Europa com a la República Txeca, Itàlia, França, Portugal, Espanya, Catalunya... No les hi tinc gaire estima perquè cada peça és un moment de la meva vida que ja ha passat, així que necessito que marxin i no m'ocupin espai a la ment per poder fer-ne de noves.

- Què és el que busca provocar amb aquest tipus d'art?

- Que cadascú interpreti la peça segons el seu filtre personal. Sí que és veritat que afegeixo uns títols molt suggeridors per ajudar a la comprensió, però m'agrada que l'obra per si mateixa desperti un sentiment. Hi ha gent a qui no li acaba d'agradar una escultura o la seva textura, però això també és una manera de moure per dins.
 
- Com es fa un lloc una dona en un món amb protagonisme per a l'home?

- Al principi és molt difícil, perquè la pedra és un element molt dur, que implica una força física i una resistència important i la societat ha demostrat que encara no està gaire preparada per veure una dona en aquest tipus d'ofici. M'han prejutjat per ser-ho i s'ha dubtat sobre la meva capacitat per fer obra pública, ja que són escultures grans. De fet, a les simposis que assisteixo, on conviden a professionals de tot el món a fer escultures de set i vuit tones en un període curt de temps (10-15 dies), acostumo a ser l'única dona entre la quinzena de participants. Les organitzacions posen resistència a contractar dones.

[blockquote]"M'han prejutjat per ser dona i s'ha dubtat sobre la meva capacitat per fer obra pública, ja que són escultures grans"[/blockquote]
- Fa poc va anar als Alps francesos, al 39è concurs d'escultures de neu de Valldoire. Com va anar?

- Aquests festivals, a diferència dels de pedra, són en equip per la seva complicació. Cadascun consta de tres escultors, el nostre el formaven Emilio Lorenzo, Mariona Sainz i jo. Fa 20 anys que treballem junts, des que ens vam conèixer a la Llotja. La peça d'aquest certamen feia 64 metres cúbics, cosa que equival a 64.000 quilos de neu. Vam fer-ho el millor que vam poder; no vam guanyar, però estem molt satisfets de la nostra feina. A més, amb la Covid-19, alguns dels equips es van veure obligats a retirar-se perquè s'havien de confinar. Enguany, ha estat una mica diferent.

- Li ha passat en algun altre festival?

- No, només amb la Covid. No obstant això, sí que he tingut bastants inconvenients amb altres casos. A vegades, quan he arribat a un país, m'he trobat la pedra trencada o que no eren les mides correctes o, fins i tot, que la grua no ha aparegut. També necessitem unes temperatures favorables i hi han hagut cops que m'he esperat a començar una peça per culpa d'una tempesta huracanada. A més, a l'aeroport he de demanar permisos especials pel material que porto i ensenyar les eines de treball, s'han arribat a pensar que duia bombes... Sempre que faig un viatge d'aquestes característiques m'exposo a qualsevol cosa.

[blockquote]"L'ofici de la pedra s'està extingint i cada vegada són menys professionals els que l'exerceixen"[/blockquote]
- A més de la seva faceta com a escultora, també té la de docent.

- Sí, per a mi és molt important perquè l'ofici de la pedra s'està extingint i cada vegada són menys professionals que l'exerceixen, sóc l'única escultora a Catalunya. A més, a les escoles i universitats no s'acaba d'ensenyar el que tocaria, també per una qüestió de temps, ja que en dos anys no es pot aprendre la tècnica. S'està perdent l'interès, però intento animar als meus alumnes [a l'Escola d'Art i Superior de Disseny Pau Gargallo de Badalona] que aprofundeixin en aquesta professió. Sé que té futur perquè quan visito altres països veig que desperto curiositat entre la gent. Crear una obra de grans dimensions davant del gran públic és una manera d'apropar l'art contemporani.

- Quin és el perfil d'estudiant que té?

- Arriben alumnes que han estudiat a la universitat o han treballat amb pedra en alguna altra escola, però que encara fan completes bogeries, i aleshores, busquem la manera de resoldre-ho perquè això s'ha de rectificar. El meu objectiu és dotar-los de les habilitats i coneixements perquè quan acabin el curs puguin ser autònoms i muntar el seu propi taller.

- El curs ha tingut bona acollida...

- ... Sí, arriba gent d'altres comunitats autònomes perquè els ensenyi la tècnica, també s'han apuntat de Taiwan, Mèxic, Filipines... Ara mateix, aquesta escola, juntament amb una altra que ha muntat el mestre picapedrer Feliu Martín a Mollerusa, és l'única via catalana per aprendre l'ofici. A Espanya també n'hi ha dues: Lleó i Almeria.
 
- Quin és el paper que juguen la tecnologia i les xarxes socials en l'escultura avui en dia?

- A mi m'ha obert una finestra al món. Abans de les xarxes socials era molt més complicat donar-te a conèixer. Vivim en un món globalitzat i, gràcies a la tecnologia, s'aprecien els meus treballs i em truquen de tot el món per comprar-me peces o per demanar-me escultures públiques. Sempre dic que benvingudes siguin mentre no ens convertim en els seus esclaus.

- Què vol dir amb convertir-se "en els seus esclaus"?

- Doncs, treballo la pedra de manera molt artesanal, molt manual, però és anar una mica a contracorrent, perquè últimament ni la idea la fa una persona, sinó directament una màquina. Després, estan els grans artistes que tenen la idea i disposen d'una gran factoria de treballadors que els fan les obres. Crec que al final tornarem aquesta necessitat de transformar el plaer que suposa fer una cosa per un mateix, i això no ho dona cap màquina, les mans proporcionen una sèrie d'errors i gestos únics.

- Quins són els seus projectes de futur?

- He acabat aquest festival de neu, que era l'últim en la meva agenda de 2021. La balança d'aquest últim any ha estat molt bona, no he parat de treballar i he viatjat molt. A l'estiu m'han convidat a Alemanya per fer una escultura de grans dimensions i també tinc diverses comandes. A l'hivern prefereixo dedicar-me a fer projectes per a l'estiu i més endavant em sortiran molts més treballs i no podré parar.