En tres dies, han vingut a Sabadell els màxims caps de tres partits. També havia de venir Alberto Garzón, que serà el màxim candidat d'IU a les eleccions generals, però un pollastre enorme va fer que declinés venir aquí. Després ho explicaré.
 
Per molt que diguin uns i altres, en relació a què Sabadell va de baixada, la realitat és que Mas, Junqueras i Iceta ja han vingut a Sabadell a donar suport als seus respectius candidats i caps de llista. Jo intento anar a tots els actes on vénen aquests, atès que acostumen a ser l'acte principal de campanya dels partits o candidatures. Vaig anar al Principal a veure el Junqueras, i ahir vaig estar a l'auditori nou de Caixa Sabadell a veure l'Artur Mas. Però no vaig poder anar veure a l'Iceta perquè a la mateixa hora tenia feina en clau de servei públic, de fer alguna cosa perquè algunes coses vagin millor a la ciutat i hi hagi gent que no pateixi. I, és clar, jo diria que això té preferència abans que anar a veure mítings. Per cert, que sembla que el míting de l'Iceta va tenir un format molt descafeïnat, enmig d'una plaça, amb no massa gent, i davant d'una escola a l'hora de sortida dels infants. Això és lleig: no es munten mítings a les portes d'escoles. I a Sabadell hi ha molts llocs per muntar mítings sense haver de plantar-se davant d'una escola.
 
A l'acte de CiU amb Artur Mas van passar coses força curioses. Per sort per als de CiU, el presentador va ser el prestigiós periodista sabadellenc Xavi Andreu. Amb presentadors així, veterans i amb ofici, un acte mai no pot sortir malament. I, de fet, en diversos moments diguem-ne que “complicats”, Xavi Andreu va fer que ningú els notés o que es minimitzessin notablement. Així comparo amb altres presentadors d'actes que, en no ser professionals, sovint empitjoren els actes en lloc de salvar-los o donar-hi més lluïment.
 
Al carrer d'en Font hi havia un muntatge de seguretat enorme, ple de Mossos d'Esquadra. Jo anava amb les mans a la butxaca i no em deixaven entrar, per molt que digués que venia com a premsa. Al final, per sort, vaig poder passar. L'acte va començar amb l'actuació de 4 cantants. Vist que entre ells hi havia Txell Sust, Mònica Green i Jofre Bardagí, queda clar que ho tenim tan cru al ram musical que per fer algun caleró cal cantar a mítings. Mal país és aquell on els bons cantants canten als mítings dels partits en lloc de fer-ho a teatres, sales de música, etc.
 
Com a curiositats de l'acte, es pot destacar que la megafonia va funcionar perfectament. Era la mateixa sala que el debat de la setmana passada, on tot anava fatal, però ahir era perfecte. Misteris d'allò que cantava Miguel Ríos al “Blues del autobús”: “y el equipo aquél nunca suena igual”. També Mas i Rossinyol anaven sense corbata. El president Mas ni americana duia. Contrasta amb el debat de l'altre dia. En fi, que això de les corbates que sí i no, o les americanes, les caçadores, etc., dels polítics no ho entendré mai.
 
Primer va haver una llarga intervenció del sabadellenc Miquel Calçada. Va reconèixer que ve sovint a Sabadell -com el Mas-, i que no hi viu. Va posar a parir a l'anterior alcalde, mentre lloava i reconeixia la feina de Joan Carles Sánchez com a alcalde. Cas curiós aquest de Joan Carles Sánchez, tothom en parla bé menys alguns de casa seva. I possiblement si ell hagués estat el candidat del PSC, avui la campanya seria radicalment diferent, i Sabadell no estaria vivint els pollastres polítics que tenim. I no hi hauria tanta gent indecisa, ni més abstenció que mai, ni més baralles d'uns i d'altres. A vegades, la història té aquestes coses estranyes, on un fet aparentment senzill genera conseqüències grans i molt diferents en funció de si passa aquest fet o no passa.
 
Després hi havia un muntatge amb Rossinyol i Mas asseguts a l'escenari, fent un diàleg sobre temes que anava traient el presentador. De cop, s'aixeca Mas i se'n va cap al faristol a dir coses que no tenien res a veure amb el que estava dient abans. Era per sortir en directe al Telenotícies de TV3. És l'esclavatge de la televisió. Després, tot va continuar igual. Val a dir que força avorrit. De fet, un periodista s'estava mirant a l'ordinador el partit del Reial Madrid, i d'altres s'hi van sumar. La cosa anava avorrida tot i que una frase de Mas i alguna patinada de Rossinyol van salvar l'avorriment. Mas va reconèixer literalment que el tema prioritari d'aquestes eleccions no és el tema nacional sinó Sabadell. Com que també vaig estar a l'acte d'ERC amb Junqueras, hem pogut comprovar que aquestes municipals a Sabadell no tenen res de plebiscitàries en clau nacional ni tampoc tenen res a veure amb la independència de Catalunya. Els qui treuen més el tema són els espanyolistes, curiosament. I per acabar, una altra curiositat: CiU va acabar l'acte ahir cantant l'himne de Catalunya, “Els Segadors”, mentre que al d'ERC no es van cantar. Jo ja no entenc res.
 
A les esquerres les coses són més divertides. Ahir havia de venir Alberto Garzón però al final no ho va fer. El mateix dia, Guanyem Sabadell treia fotos de la seva cap de llista, Marisol Martínez, amb Cayo Lara i la tira de caps de llista d'IU per Madrid, argumentant que tenia el suport d'IU. Amb aquest panorama, no m'estranya que el pobre Alberto Garzón no vingués. Per cert, haurem d'agrair a la redacció de Nació Sabadell que ràpidament truqués a la seu estatal d'IU per confirmar o desmentir si Cayo Lara donava suport a Marisol Martínez i Guanyem Sabadell. Però més enllà d'aquests pollastres, de baralles de casa tan habituals a Sabadell i especialment a les esquerres (no se'n lliura ningú, malauradament), ningú s'adona que tenen a l'electorat més perdut que la guerra de Cuba, amb tanta baralla, tants noms diferents i tants sidrals. Mentre, marques conegudes o consolidades a Sabadell no seran al nom de cap papereta: ICV, EUiA, Podemos, Entesa per Sabadell i CUP, substituïdes per muntatges nous. Entre això i la gent que passa d'un lloc a un altre, que estava a un partit i ara dóna suport a un altre, les embòlies entre la ciutadania sabadellenca poden ser massives.
 
Ahir també va haver-hi un acte, que no tenia res a veure amb la campanya, sinó d'acomiadament d'una regidora. Potser no hi havia més de 100 persones, però la gent que era allà era principalment el “ferro” de l'Ajuntament, la gent que fa que l'Ajuntament de Sabadell funcioni, i ho faci bé. Veient-ho, em va venir un pensament al cap que també compartien altres persones que allà hi eren: si qui passa a governar després d'aquestes eleccions envia a tota aquesta gent a “galeres”, l'Ajuntament no funcionarà. Lògicament, veient el que ens cau al damunt, jo i molta gent tenim força por i preocupació sobre el futur de l'Ajuntament i de la ciutat.