“Hi ha gastroblogaires molt bons!” assegura Colman Andrews, crític gastronòmic nordamericà i autor de Catalan Cuisine. En català ja en són 300. En dona fe la llista de la Gastrosfera que fa cinc anys van iniciar en Josep Àngel Guimerà i la Susanna Fruto, els pares d'Olleta de Verdures. El seu bloc va ser dels primers: “dels primers deu”, apunta orgullós en Josep Àngel. Aquesta setmana fan cinc anys. Quan van posar en marxa el bloc, n'hi havia molt pocs que parlessin de cuina en català i van decidir fer-ne un petit directori a la columna dreta. Va començar amb un escèptic Blogs en català però llavors feia estralls la moda de les esferes –la Penedesfera, l'Osonasfera... “Com que de seguida vam fer un grup que ens trobavem i feiem activitats al voltant de la gastronomia el nom va sortir sol: la Gastrosfera”, recorda.

“En els darrers dos anys, sobretot l'últim, ha estat un autèntic boom”. Facebook i Twitter havien de matar els blocs i, no obstant això, les bitàcores de cuina en català s'han doblat en aquest temps. “Potser n'hi ha alguns que no estan actualitzats però val la pena mantenir-los a la Gastrosfera perquè és contingut en català sobre gastronomia”, defensa en Josep Àngel. Sobretot perquè l'estil que hi predomina és el receptari. “Sempre ha estat el rei del mambo i crec que fonamentalment el boom d'aquests darreres anys és pels receptaris”, assegura. Tornem als inicis: Baixa Gastronomia, de la Mar Calpena; Cuina amb Compte, del Roger Compte o DeCuina, de l'Òscar Gómez. “Cap d'aquests blogs són un receptari clàssic i en canvi molts dels que s'han creat darrerament sí”, apunta. A en Josep Àngel li surt la vena analítica de professor universitari, de Comunicació a més a més: “Hauria d'afinar més però diria que els últims anys bona part del creixement són receptaris de gent de 50 o 55 anys, fonamentalment dones”.

La Sión, és una àvia de 65 anys autora de Fem un Mos. El Josep Àngel la cita quan li demano pels receptaris que consulta. “Fa cuina de mestressa de casa: és molt funcional en el dia a dia però quan arriba el dia de festa treu tot el que sap de la bona cuina”, explica. Una altra cita: Cuina generosa, del Manel Bonafacia. “No puc no mencionar-lo, jo li dic mestre”, admet. Al notari de la Gastrosfera li agrada cuinar però assegura que el dolç se li resisteix. “Consulto blocs de receptes de postres perquè sóc un patata, amb dolços no tinc receptari propi”, confessa. Algunes referències: La cuina de casa, de la Gema Clofent, Apunts de Cuina, d'en Martí Sans –amb qui vam parlar ja fa uns Salsassecs- i Cuinetes, de la Nuni de Terrassa. “Fa coses molt interessants, un joc entre la cuina de sempre i coses innovadores que està molt bé”, diu referint-se a aquesta terrassenca. I és que la cocapital del Vallès Occidental és prolífica en blocaires de primer nivell. Com la Nuni, la Laura Almendors, de Coure Coulants, o l'Eva Montearriba, del Cullerot Festuc. Totes elles seran la setmana vinent a La Torre del Palau que trobareu als quioscos parlant del gran debat que hores d'ara hi ha a la Gastrosfera...

Com s'ha de gestionar l'interés de les grans empreses alimentàries per aquests blocs? Grans noms com la Damm o Lekué s'han adonat del potencial dels gastroblogaires. “A diferència d'altres col·lectius de blocaires, nosaltres ens trobem molt i fem moltes coses junts, som amics”, explica en Josep Àngel. Van començar organitzant trobades per gaudir de la seva afició i ara són les empreses que els busquen per convidar-los, deleroses del potencial publicitari que suposa un post en uns blocs on tothom qui els llegeix és un possible client.  “Potser sona molt fort, però jo crec que estem a les portes d'un problema amb aquestes empreses”, assegura en Josep Àngel. “Ens hem de començar a plantejar la relació que hi establim i com mantenim la nostra independència”, afegeix. “Molts gastroblogaires no són del tot conscients que hores d'ara formem part de les polítiques de màrqueting d'aquestes empreses i és molt necessari que en parlem, que valorem els efectes que això pot tenir”, recomana. La política de publicació d'Olleta de Verdures? “Si una cosa no ens agrada no ho diem, si ens agrada l'expliquem i si ens prenen el pèl també”, conclou.

“Anèmones de mar amb cervell cru de conill i amb ostres en brou tebi... Puah! Vaig pensar que el Ferran (Adrià) s'havia tornat boig!” L'anècdota del Bulli que Colman Andrews explicava en una entrevista a La Vanguardia serveix per il·lustrar la necessitat d'independència que requereix la credibilitat. I és bo que així sigui. És per això que quan Andrews va escriure Catalan Cuisine, després d'un any de recórrer els Països Catalans, molts gastrònoms d'arreu del món van fixar la mirada a les nostres cuines, en el sofregit i la picada que havien seduit al nord-americà. “Avui a Manhattan hi ha restaurants que es diuen Boqueria, Mercat o Romescu”, explicava Colman Andrews. Li donem una Creu de Sant Jordi prou merescuda, no trobeu?

Si teniu algun comentari o un bloc de cuina o un esdeveniment que vulgueu fer arribar a aquesta secció, ho podeu fer a l'adreça salsassec@me.com o, via Twitter, a @annamurgadas.

P.D. No seria just no mencionar al Salsassec un altre premi, el de la millor xef del món Veuve Clicquot que s'ha atorgat a la cuinera basca Elena Arzak, companya de cuina del seu pare al restaurant Arzak. És un dels guardons complementaris a la llista dels millors restaurants del món que elabora la revista britànica Restaurant i que el dia 30 podria col·locar el Celler de Can Roca a dalt de tot...