Quan es parla de Barcelona i estiu no es poden oblidar les persones que fan de la ciutat un lloc viu i artístic. És el cas del Txesco Ortiz que, des de fa 12 anys, posa banda sonora als trajectes dels passatgers de metro. És músic, músic de metro. Des que va començar, es va unir a l’Associació de Músics del Carrer i del Metro (AMUC) i, actualment, n’és el tresorer: “Un dia em vaig trobar un músic tocant a la parada de Passeig de Gràcia i em va explicar que hi havia una associació. Em va proposar formar-ne part i així ho vaig fer”.
La vida al metro no és fàcil: “No es pot viure d’això, és un plus”, explica, alhora que lamenta que “és molt difícil que, en 20 segons, la gent pari i et doni una moneda”. Tot i això, el Txesco aposta per tenir una actitud positiva. “No serveix de res estar de mal humor. El mal caràcter només perjudica”, diu.
En una metròpoli tan globalitzada i que mai descansa com Barcelona, els músics de metro s’adapten a les circumstàncies, al ritme frenètic i als tumults. Tot i que es podria pensar que el gran volum de turistes a l’estiu és una oportunitat, el Txesco diu que els pitjors mesos són, precisament, juliol i agost: “La calor és insuportable i encara que no ho sembli, l’afluència és més baixa”, relata. Hi ha turistes, però la gent de sempre, els pares i mares que deixen els nens a l’escola estan de vacances i això es nota. “Al setembre és quan la cosa torna a pujar”.
Mentre milers de visitants recorren la Rambla o esperen torn per entrar a la Sagrada Família, sota terra hi ha una altra ciutat amb passatgers i músics que continua el seu ritme. En aquest cas, el ritme de la música. “Hi ha gent que ja em coneix, de fet, l’altre dia pel meu barri un taxista em va reconèixer i em va dir que li alegrava la vida. Per mi, això ho és tot, no té preu”, admet.
El Txesco és un pou d’anècdotes i en destaca dues d’emotives. Recorda que una vegada, mentre cantava How deep is your love dels Bee Gees, un home va començar a plorar dient-li que l’havia traslladat 40 anys enrere quan, juntament amb el seu germà, cantaven el tema: “Va ser molt emocionant”.
Més recentment, n’ha tingut una altra de similar. Una dona va escoltar que cantava Chiquitita d’ABBA i li va dir que era l’última cançó que va cantar amb el seu marit. “Ens vam fondre en una abraçada i vam plorar tots dos. Soc molt emocional”, recorda.
Per en Txesco el més important no va ser la propina o els diners, sinó el fet. Veure un home plorant per una cançó que cantava amb el seu germà quan eren petits. Una dona plena de nostàlgia recordant el seu marit. Llàgrimes de records inoblidables. La senzillesa monumental de la música, sempre capaç de donar moments memorables.
Ara bé, no tothom reacciona de la mateixa manera. Malauradament, el Txesco s’ha trobat amb moments incòmodes i amb faltes de respecte: “Que t’increpin, forma part de la professió, però jo mai m’enfado, perquè sinó la pífies”.
Tot i aquestes situacions, el Txesco continua posant el fil musical al metro. Cada jornada és diferent i mai sap quina història l'espera. Hi ha dies amb més monedes i d'altres amb menys, però assegura que, el que el manté allà no és el que recull, sinó les persones que s'aturen uns segons a escoltar-lo. "Quan veus la il·lusió d’un nen llançant la moneda, ja t’omple. Jo canto perquè vull que a la gent li agradi el que faig”.
En una Barcelona d’estiu atabalada per les llargues cues, els creuers i les aglomeracions, existeix una realitat diferent a sota de la ciutat. Una realitat sovint oblidada, però a la vegada fonamental per entendre què és Barcelona. Art, música i ritme. Mentre els turistes descobreixen la ciutat, músics com el Txesco recorden que Barcelona també s'explica a través de la gent que la viu i la fa sonar; que Barcelona també és el metro i els músics que el fan més càlid i proper.
