Pitjor que la ‘pantanada’ de 82. És el comentari més estès entre els de la meua generació que, per desgràcia, la vam viure. Segurament, pitjor també que la riuada del 57, diuen els més grans. Com vulga que siga, em costa d’imaginar. La catàstrofe que va precedir el trencament de la presa de Tous fa més de quaranta anys va ser de tal proporció que és impossible d’oblidar.
Primer, la llarga nit intuint com l’aigua dins de la penombra, pesant, com un monstre silent, anava engolint-se la terra, els camps, fins que de colp i volta aparegué com un fantasma llefiscós als pobles, a les ciutats, i començà llavors a penetrar dins de les cases; record el tarquim, un mot únic per a definir aquella classe de fang fred, esguillós, gairebé roig com la sang que es va quedar durant anys dins dels murs, impregnant cada racó; record de la pudor dels cadàvers dels animals, dels seus cossos unflats encimbellats dalt de les copes dels tarongers...
Després, el matí enteranyinat i trist, fred; la visió de les llarguíssimes cues de persones proveint-se de roba, aigua, menjar igual que en una guerra; els carrers plens de muntanyes de mobles fets estelles, de cotxes... Imatges surrealistes de fileres de bitllets penjats de fils d’estendre a les oficines bancàries, de soldats perduts pels carrers dels pobles, de jornalers a bord de vehicles improvisats disposats a salvar el que es pogués d’una collita insalvable... Tot plegat, el món dels homes mai no s’atura ni encara enmig de la devastació.
Doncs, sí. Sembla que aquesta vegada ha estat pitjor, molt pitjor. Les xarxes socials han recollit moments d’un onirisme esfereïdor com aquell en què en una violenta columna d’aire destrossa un refugi de gossos que escapen desorientats, lladrant embogits per la por dins d’una tempesta de vent invisible. L’aigua eixida de mare arrossegant-ho tot al seu pas, indeturable.
Quan escric això ja van 70 morts, i en vindran més. Un balanç del tot provisional. Apressat encara, fet mentre la classe política es mobilitza dins de les seues trinxeres, mentre s’afanya a trobar culpables quan la ciutadania encara no ha digerit la desgràcia.
Hi haurà temps per a tornar a parlar de la laxitud en què es deixa construir en un territori on, d’altra banda, tot és pràcticament una zona inundable. Temps per estudiar la ineficàcia dels governants a l’hora de mantenir nets els barrancs i les lleres però, sobretot, a l’hora de prevenir amb temps als seus dòcils administrats. Temps per a comprovar la subsidiarietat valenciana, el fet de la seua condició col·lectiva perifèrica davant d’una desgràcia com aquesta. Temps per a plorar els desapareguts. Temps per a refer-se. Temps per a no oblidar.
Pitjor que el 82 i que el 57, també, però no sabem si pitjor que l’any que ve o que el 2027 o que el 2034. Fora d’inconscients no interpretar aquest terrible fet com un avís sinistre del nou món que ja vivim i dels seus perills. Adaptar-se o rebentar. Fet i fet, la possibilitat d’un col·lapse és real. El fracàs dels Estats en la gestió d’una situació dramàtica com la que vivim, també. Per què no reaccionem?
És periodista i escriptor nascut a Algemesí, a la comarca de la Ribera Alta.