Al carrer Santa Rosa de Gràcia hi ha un (altre) coliving no apte per a barcelonins. És un bloc de 2 plantes orientat clarament als expats que aterren al barri. A l'accés de l'edifici hi ha un cartell amb el nom del projecte, Aticco Coliving, com si fos un hotel, i una porta d'entrada adornada amb conceptes d'absoluta pell de gallina com global community o, agafeu-vos fort, positive impact.
El del carrer Santa Rosa no és l'únic coliving desorbitat que hi ha a Barcelona, la ciutat està farcida d'invents com aquest, reformats de dalt a baix perquè puguin convertir-se en una atractiva màquina de fer diners. La particularitat d'aquest és que l'observo nítidament des de casa meva, en tinc unes vistes privilegiades. Hi corre gent més o menys jove que canvia de cara cada pocs mesos i que es comuniquen amb totes les llengües del món; totes menys dues. Per dins, els pisos estan reformats com si fossin un hotel minimalista o un pis de mostra d'IKEA. I a dalt, al terrat, hi ha una terrassa meravellosa amb terra de fusta, barbacoa, plantes exuberants i mobiliari de tota mena, pensada per fer-hi sopars i festes. Efectivament, s'hi fan sopars i festes.
L'altre dia, de casa estant, des del meu lloguer complicat però encara domesticable, vaig entrar al web del projecte. Volia calibrar bé la magnitud de la tragèdia i vaig poder fer-ho sense problemes. Els pisos són de 85 metres quadrats i tenen 3 habitacions, llogades per separat i connectades per una reduïda zona comuna. Habitacions mones i senzilles; com a molt, algunes tenen un petit escriptori davant del llit, però no tenen ni aire condicionat ni floritures. Doncs bé, la més barata de les tres surt a 800 €. Desconec quin preu té la que disposa de dos metres quadrats més que les altres, perquè al web no ho posa, només indiquen la bàsica, el famós "des de". Podeu fer-vos una idea de la quantitat ingent de diners que cada mes surt d'aquests pisos cap a no sé quines butxaques. Un sol habitatge pot anar-se'n als 2.700 € tranquil·lament.
El coliving és només la primera peça d'un engranatge perfecte. Quan aquestes persones surten del pis, van a treballar en empreses que facturen en paral·lel a la ciutat. Pel camí s'aturen a recollir un cafè en un local que serveix en paral·lel a la ciutat. I, quan surten al vespre, ho fan sovint en llocs i en esdeveniments que ballen en paral·lel a la ciutat. Vides paral·leles que (el més gros de tot) ni tan sols s'adonen que viuen en paral·lel a la ciutat que creuen estar vivint en primera persona.
L'únic que no viu en paral·lel a la ciutat és el cost de les seves vides, que acaba repercutint sobre el cost de les nostres. Compartim les conseqüències d'una globalització i d'un capitalisme espremuts fins a l'última gota. Espremuts especialment pels propis barcelonins que veuen en aquestes butxaques plenes una oportunitat per omplir les seves mentre la ciutat es va buidant. Buidant de barcelonins. De personalitat. De paciència. De futur.
Aquesta buidor tan plena de gent és, entre moltes altres coses, la Barcelona d'avui. El coliving del carrer Santa Rosa. La Fórmula 1 bloquejant l'Eixample. La Copa Amèrica exigint acreditacions als veïns de la Barceloneta per poder entrar al seu barri, a casa seva. La setena terminal de creuers prenent forma al Port. Tot alhora. Una ciutat que sap perfectament que a cada passa mor d'èxit, però que no està disposada a fer ni un pas enrere si això ha d'implicar renunciar al diner fàcil. Som aquesta Barcelona, la del positive impact per a alguns, la de la global community paral·lela. Una Barcelona d'impossible coliving.