Cau el vespre sobre la Casa Orsola.Demà divendres la finca afrontarà el primer intent de desnonament. A un dels seus inquilins, el Josep, professor de matemàtiques, se li ha esgotat el contracte, i Lioness Inversiones SL (o cosa que és el mateix, Albert Ollé Bartolomé) no ha volgut renovar-l'hi de cap manera. Molts altres veïns de la finca es troben en la mateixa situació. Perquè l'objectiu d'aquests felins immobiliaris no és fer compatible el capitalisme amb la vida, sinó únicament agafar el primer i esprémer-lo a mort, tot triplicant els preus dels pisos amb lloguers de temporada.
A la cruïlla de Calàbria amb Consell de Cent s'hi apleguen centenars de persones. A primera vista, amics, coneguts i saludats de l'esquerra social que encara belluga en aquesta ciutat aparentment morta. Però no només. Aquí hi ha molts veïns, molts mullets, moltes calbes viscudes, molts nens a coll, i molta bona voluntat. També hi ha, per cert, aquell home barbut i emblemàtic de plaça Sant Jaume que suplica la independència amb diversos cartellets per tot el cos. Avui el que suplica és sobreviure a la seva ciutat: "Necessiten la nostra reconquesta veïnal", se li llegeix a l'esquena. Un lema estrany per a temps estranys.
D'un dels balcons del bloc de pisos comencen a sonar les veus de Tarta Relena. Estan plantades al bell mig de la façana de la Casa Orsola i cal dir que la imatge impressiona, malgrat que el repertori ja faci una certa olor de desnonament. Des d'aquest mateix balcó es fan després diversos parlaments i s'escolten conceptes que no deixaran d'escoltar-se en tota la nit. Classe treballadora. Defensar. Viure. Dignitat. Salvador Illa i Jaume Collboni. I també proclames sense massa eufemismes; amb tant pocs eufemismes com té un desnonament, vaja: "Que se'n vagin a la merda els rendistes i els voltors!".
Les cares conegudes que passen pel balcó adapten les seves cançons i creacions a la lluita de la Casa Orsola. El cantant Joan Colomo treu la guitarra i canta "tot és molt difícil: ser una persona, viure a Barcelona i fer-ho amb il·lusió". La gent fa cara de subscriure totes tres coses difícils. I Llucia Ramis recorda quan de petits jugàvem a atrapar-nos i de sobte, en un lloc concret, cridàvem "casa!" i aquell "casa!" volia dir que estàvem salvats. Quins dies tan agosarats, aquells. "Casa era sinònim de refugi", subratlla l'escriptora. Certament, ho era.
De sobte, La Ludwig Band irromp a la balconada. "El cantant està boníssim", escolto al meu darrere, perquè tots estem d'acord que la lluita s'ha de combinar sempre amb la vida. La banda ens regala un acústic dels seus hits i la gent, des de baix, els fa els coros. Canten "S'ha mort l'home més vell d'Espolla" i, quan a la lletra hi apareix la figura de l'alcalde, en Quim Carandell ho aprofita per demanar al públic "uns pitos per l'alcalde!". El públic els reparteix amb ganes, tu diràs, perquè fan de molt bon repartir. Al cap d'uns minuts, el grup s'acomiadarà amb una proclama que el meu jo adolescent mai hauria pensat que aplaudiria: "Que visqui la Casa Orsola i que visquin els professors de matemàtiques!".
Finalment, el Josep, el professor de matemàtiques que volem que visqui, i l'Enric Aragonès, el portaveu del Sindicat de Llogateres, clouen aquest acte pensat, organitzat i executat en un català viu i normalitzat. Aragonès aixeca la moral del personal amb un discurs, com sempre, impecable. De líder que sap amb precisió on va, tan col·lectivament com personal. I en Josep, tranquil i moderat, agraeix a tothom la presència en aquesta trista vigília i enumera totes les conquestes socials que ha viscut Barcelona, incloent-hi el bus de Manolo Vital "i, per què no, Urquinaona 2019". Bé, Josep.
Abans que molts comencin a desfilar (o a agafar forces per aturar el desnonament del matí), les iconoclastes Svetlana ens aboquen a sobre un xou memorable per tancar la vetlla amb llum i color. Enmig del seu "Felixità", Roc Bernadí esclata amb un "Lioness Inversiones, menja'm el cony!" eixordador i clarament adorat pels assistents. No sabem si Albert Ollé acabarà menjant el cony a Roc Bernadí, però el que sí que és molt possible que mengi demà aquest home és un bocí més d'aquesta Barcelona condemnada. Avui s'ha fet força (una altra vegada) per intentar evitar-ho, però el cert és que els voltors d'aquesta ciutat estan massa afamats. I no només de conys.