[nointext]
Rep El Despertador cada matí al teu correu

Ben poc han canviat les coses a la política des del darrer Despertador que us vaig enviar, l'1 d'abril. La investidura segueix encallada i atrapada pel tacticisme negociador i les dades de la pandèmia segueixen sent preocupants malgrat l'avenç en la vacunació. Aquesta setmana sabrem l'impacte que ha tingut la Setmana Santa en les xifres. Sobre les negociacions, ara marcades per la possibilitat que Junts investeixi Pere Aragonès però es quedi fora del Govern, n'he escrit aquesta opinió. Es trepitja terreny perillós i corre el risc de passar de frenada.

Públicament, s'amenaça amb el trencament perquè la pulsió hi és i també per reforçar la posició negociadora, però a porta tancada els equips de Junts i ERC han entrat aquests dies en el Pla de Govern, en com ha de ser i què ha de fer el nou executiu en el cas que el segueixin compartint. Aborden allò que, de forma eufemística, anomenen el "projecte de país". Perquè la Generalitat és una administració autonòmica amb limitacions, sí. Però també amb competències àmplies -i gairebé plenes- en salut, educació, ordenació del territori o mitjans. 

No comparteixo la idea que a més ideologia menys independència. La ideologia és el nervi de la política, el que fa optar i decidir i, quan no n'hi ha, la buidor acaba en populisme. El pacte entre ERC i la CUP és ambigu i prudent en el tema nacional -l'aportació de Junts pot ser determinant quan concreti les seves propostes- però sí que entra més a fons en els aspectes socials. Això no ha agradat -fins i tot ha espantat- alguns dirigents del partit de Puigdemont, que l'han trobat massa d'esquerres. Ho feia evident Gemma Geis en la seva intervenció al debat d'investidura i també ho han repetit Joan Canadell o Elsa Artadi, que ha dit que l'acord dels 42 diputats independentistes per posar en marxa el Govern no els interpel·la.

El pacte té incògnites importants, com ara com es finançarà la Renda Bàsica Universal, però toca de peus a terra amb temes com els concerts, el model policial, l'aposta pel sector públic, l'atenció primària i l'escola pública, o l'increment de pressupost a Cultura. Sabem -i no és sorprenent- què en diu l'ala més liberal de Junts, però no la que es reivindica d'esquerres. Dirigents com Laura Borràs, Jordi Sànchez, Francesc de Dalmases o Aurora Madaula no n'han destacat cap virtut ni l'han defensat com a punt de partida. Els comuns tampoc han fet concessions a un document que, des d'un punt de vista progressista, és un pas endavant. 

Una de les mesures que inclou l'acord és una moratòria per les grans infraestructures d'energies renovables que tinguin un "impacte negatiu". La causa és la concentració de l'allau de projectes eòlics o solars fruit del decret de 2019 a les comarques interiors de la Catalunya Nova i a les Terres de l'Ebre. A les que ja són les campiones de les "indústries brutes" i sempre els toca rebre, vaja. 

La moratòria, que ajuntaments afectats de tots els colors estan incloent també als seus plans urbanístics per blindar-se, ha posat en peu de guerra el lobby energètic -les grans del sector hi estan implicades fent la transició a renovables- i tampoc agrada a Junts ni al conseller Damià Calvet malgrat que manté el tarannà dialogant. L'assumpte ha provocat un debat simplista amb el "parapet verd" que, en teoria, donen les energies renovables. Jordi Pujol alliçonava al final del seu mandat contra la cultura NIMBY (not in my back yard) i ara s'hi torna. Catalunya no ha fet els deures amb les renovables, tot són presses i es furta el debat a fons sobre quin futur per aquestes comarques (algú en sap alguna cosa de la iniciativa País Viu que el 2019 va posar en marxa el departament de la Presidència?).  

Fa mesos vam abordar al diari, en un reportatge d'Àlvar Llobet -us n'aconsello els mapes i gràfics- sobre les eòliques i en un altre de Sílvia Berbis sobre les fotovoltaiques, la situació. El director general de Polítiques Ambientals i Medi Natural, Ferran Miralles, ens deia que el valor del paisatge és "un criteri subjectiu" quan no hi ha una protecció específica. I és cert.

Es pot qüestionar el valor de la serra de la Llena, a les Garrigues, o dels paisatges dels castells de la Segarra contraposant-los a altres, protegits o no. Però aquests paisatges són dels pocs actius que aquestes comarques -castigades per la crisi del sector primari i la despoblació que comporta fa dècades- tenen per captar turisme o sumar valor als seus productes i patrimoni. Ofèn veure algunes piulades dient que aquestes comarques han de fer la seva "contribució", com si el despoblament no fos ja conseqüència d'una "contribució". Potser el que els toca ara és una oportunitat, com apuntava després del dramàtic foc de la Ribera d'Ebre i les Garrigues.

I l'oportunitat no sembla massa compatible amb serres plenes de molins de 200 metres d'alçada. Tampoc ho deu ser una aposta per l'agricultura amb el reg de suport, les varietats autòctones o el consum de proximitat mentre s'inutilitzen bones terres de conreu per col·locar-hi desenes d'hectàrees de plaques solars i línies d'alta tensió. Si no s'atura i repensa som davant una massificació i desproporció que és una hipoteca que compensaran amb discrets beneficis per als propietaris afectats, una mica més de generositat amb els ajuntaments -a qui faran servei els diners en uns pobles sense gent?-, i una creació ínfima de llocs de feina.

Les alternatives, és cert, no són fàcils ni econòmiques. Emplaçar molins al mar és difícil perquè la nostra costa no és plana, el sòl industrial és car per ubicar-los als polígons i tampoc sembla que ningú s'hagi trencat prou la closca per posar les plaques solars a les mitgeres de les autopistes o damunt dels canals de reg, impedint de pas l'evaporació de l'aigua.

De fet, ni tan sols s'aposta a fons o es debat per racionalitzar l'ús de l'energia -gastar-ne menys, sí-, de generalitzar l'energia solar a les llars per fomentar l'autoconsum o en petites i mitjanes finques rústiques, o obligar a instal·lar-la en noves construccions. El debat, però, s'hauria de fer. Ens hi va el futur de moltes comarques i no es pot defugir més.
 

---

Avui no et perdis

» ERC i Junts aborden com ha de ser el Govern davant la falta d'avenços en el full de ruta; per Oriol March.

» Les noves cares de la legislatura; per Joan Serra Carné i Oriol March.

» Fil directe: «Abans de la reconstrucció»; per Germà Capdevila.

» Entrevista a Màrius Carol: «Puigdemont és un personatge d'una tragèdia de Shakespeare»; per Pep Martí.

» Els Pujol esperen judici després de vuit anys d'investigació; per Bernat Surroca.

» Com van explicar Puigdemont i Rovira a les filles que s'havien d'exiliar?; per Ferran Casas. 

» Colau abandona Twitter: «A la política li sobra soroll, testosterona i proclames de tuit fàcil».

» Dades | Ja tornen a estar plens quasi un terç dels llits d'UCI buidats des del pic de la tercera onada; per Roger Tugas Vilardell.

» Opinió: «Esvair dubtes»; per Montserrat Tura.

» Opinió: «Davant de la quarta onada»; per Francesc Viadel.

» És factible que Espanya hagi immunitzat el 70% dels adults a l'agost? Així avança la vacunació al món; per Víctor Rodrigo.

» Front veïnal contra el tancament dels búnquers del Carmel: «No volem ser el Park Güell»; per Andreu Merino.

» Dossier | L'abril que es va endur la monarquia espanyola; per Pep Martí.

» Entrevista a Albert Om: «M'apassiona més la realitat que l'actualitat»; per Pep Martí.

» Futbolítica | Una cursa per dibuixar els confins d'Euskal Herria; per Ramon Usall. 
 

---

 El passadís

Miquel Iceta i Salvador Illa tenen una bona relació. Pedro Sánchez va ser qui va decidir que l'exministre de Sanitat fos candidat i rellevés al primer secretari del PSC en una decisió que, d'altra manera, hauria enrarit les relacions entre ells. Bona part de l'equip d'Illa al Ministeri de Sanitat va anar amb Iceta a Administracions Territorials. D'Illa, Iceta en va heretar col·laboradors com Olivier Bayón o Víctor Francos i la direcció de comunicació. I també el pis. Iceta tampoc preveu, pel que sembla, arrelar a la capital espanyola i per ara no té pis.

Ha anat a parar a un dels habitatges del complex ministerial de la Moncloa, on hi ha també la presidència del govern espanyol. Ni el Ministeri de Sanitat ni el d'Administracions Públiques tenen, a les seves dependències, casa pel ministre, com sí que passa en altres departaments, com ara el de Justícia o Interior. A la Moncloa sí que hi ha, a més de la residència del president, estances que poden ocupar ministres que no volen instal·lar-se a Madrid. Iceta va heretar el pis d'Illa i ha establert com a norma passar els dilluns i els divendres a Barcelona per atendre els assumptes del partit i també familiars.     

Vist i llegit

Hi ha un dubte, lògic, sobre si l'amenaça de Junts a ERC de quedar-se fora del Govern és una catxa o no. I de catxa va titllar, poc després de l'octubre de 2017, l'estratègia de Carles Puigdemont l'exconsellera i ara eurodiputada Clara Ponsatí. L'unionisme s'hi ha agafat aquests anys per afirmar que aquesta tàctica forma part d'una gran estafa política, de la gran "mentida" que, segons ells, ha estat el procés. Toni Soler escrivia ahir un interessant article a l'Ara sobre això, es preguntava si els independentistes tenen dret a sentir-se estafats i ho posava en comparació a la proclamació de la República que van fer Companys i Macià el 14 d'abril de 1931 tirant-se al buit i fent que els republicans espanyols es posessin les mans al cap. En aquell cas, els va sortir bé malgrat que tot era molt prim. Si el règim monàrquic ho hagués volgut els hauria esclafat. Val la pena llegir-lo. 

 L'efemèride

I és que tal dia com avui de l'any 1931, fa 90 anys, se celebraven a tot Espanya eleccions municipals. Les forces republicanes es van imposar, especialment a les ciutats, i dos dies després es va proclamar la Segona República i el rei Alfons XIII va marxar del país obrint un temps convuls però també de grans avenços. A Catalunya, les eleccions les va guanyar amb molta claredat ERC, que havia estat fundada un mes abans a partir de la confluència de formacions d'esquerres i nacionalistes. A Barcelona, el partit de Francesc Macià va obtenir 25 dels 50 regidors. Els altres se'ls van repartir la Lliga Regionalista, el Partit Republicà Radical i un independent. Jaume Aiguader va ser nomenat alcalde. Lluís Companys, primer, i Macià, després, van proclamar la República el dia 14. Aquí podeu escoltar Macià. Us aconsello el nostre dietari, que avui explica com va ser aquell dia i on podeu recuperar què va passar en els dies previs.

 L'aniversari

El 12 d'abril de l'any 1938, avui hauria fet 83 anys, va nàixer a Barcelona la soprano Montserrat Caballé, que va morir el 2018. És coneguda per les seves interpretacions de grans òperes de Bellini, Rosetti o Donizetti. Durant molts anys es va afirmar que havia nascut l'any 1933 perquè es va sumar cinc anys per poder entrar al conservatori del Liceu, on es va començar a formar. En els seus darrers anys de vida Caballé, que té la seva residència fiscal a Andorra, havia tingut problemes amb la hisenda espanyola. Una de les seves actuacions més populars va ser l'estrena de la cançó Barcelona, escrita pels Jocs del 92 i que va interpretar amb Freddie Mercury.
  ​ Fes clic aquí per rebre'l