[nointext]
Rep el butlletí cada matí al teu correu

L'estiu va proporcionar un episodi que ajuda a entendre les particularitats de la convivència política al nostre país. El pas dels dies no ha fet caducar l'exemple. Les festes de Gràcia van començar amb una xiulada a Ada Colau que el pregoner, Jordi Cuixart, va intentar mitigar amb un missatge que remetia a l'essència de les "lluites compartides" entre espais polítics i socials fronterers, un suport que va coincidir amb les llàgrimes de l'alcaldessa de Barcelona. Però el més rellevant dels fets no és la xiulada -del tot legítima- ni tampoc les imatges d'una Colau emocionada. Tenia més transcendència el soroll que va acompanyar el passatge, un broll de fílies o fòbies, polítiques però també mediàtiques, amb l'alcaldessa com a diana i Cuixart com a víctima col·lateral. Perquè en les reaccions, les que eren meditades i les que s'endevinaven interessades, hi ha el fons de la qüestió.

Colau s'ha convertit en una diana recurrent, fins al punt que ja no té transcendència la rellevància del fet ni la responsabilitat que en pugui tenir l'alcaldessa per fer pública la crítica. Tant fa que l'objecte de la controvèrsia sigui l'anècdota sobre la imprudència d'un ciutadà amb patinet, el debat sobre el respecte a la Barcelona ideada per Cerdà o la manera de repensar la mobilitat de la ciutat.

L'exigència necessària amb la màxima autoritat de la capital, que acumula reptes per atendre i corre el perill d'endinsar-se en el tomb del segon mandat amb un balanç millorable, ha adquirit tints hilarants. Perquè Colau ha d'atendre frustracions -també dels seus votants-, però segur que no és la primera ni l'única culpable del retrocés del català a Barcelona, l'impacte del coronavirus en l'economia catalana o l'encallament del procés. 

Convertir l'alcaldessa en l'ase de tots els cops, per acció o per omissió, diu molt poc dels qui haurien d'aspirar a tenir un projecte alternatiu per governar la capital. A Colau se li haurien de reclamar concrecions en el model de ciutat, un camí tangible i transitable per fer que Barcelona no quedi enrere, i resultats en la millora de vida dels seus conciutadans, en carpetes tan sensibles com l'habitatge, els serveis socials o la mobilitat. També una major implicació del partit que capitaneja en la resolució del conflicte polític a Catalunya, com a soci del PSOE a la Moncloa. Caricaturitzar el seu impacte en l'arena municipal -des del 2015 ha aconseguit conduir a la centralitat debats polítics que fa una dècada eren perifèrics- i elevar-la a la categoria d'enemiga de l'independentisme indica debilitats discursives.   

En els trets indiscriminats contra Colau hi ha més que una simple contesa partidista. S'hi destil·la una manera d'entendre les aliances en el terreny nacional, en la construcció de majories, més enllà de la sensibilitat ideològica. Demonitzar l'alcaldessa fa més fàcil descartar el seu espai polític per als grans objectius de país, que aquest setembre prendran forma amb la represa de la taula de diàleg. La majoria partidària del referèndum -la que Òmnium cuida com un tresor i que alimenta tants discursos independentistes quan es vol collar l'Estat- es fa més robusta amb complicitat. També és cert que és més senzilla de lesionar des de l'escarni. 
 

---

Avui no et perdis

» El PSC eleva la pressió sobre Aragonès per obrir el diàleg dins de Catalunya; per Oriol March.

» Opinió: «Ponsatí com a símptoma»; per Oriol March.

» Opinió: «Qui dia(da) passa, any empeny»; per Francesc-Marc Álvaro.

» L'Agència Europea del Medicament no considera urgent una tercera dosi de la vacuna per a la població general; per Jordi Velert Irles.

» El TSJC manté tancat l'oci nocturn; per Bernat Surroca.

» La justícia revoca el tractament d'ozonoteràpia per a un pacient crític de Covid; per Bernat Surroca.

» El Govern estudia demanar la declaració de zona catastròfica per a l'àrea afectada pels aiguats; per Jordi Velert Irles.

» La Fiscalia s'oposa a enviar part de la causa Volhov a l'Audiència Nacional; per Bernat Surroca.

» El govern espanyol menysté un acte de catalanofòbia gravat a la comissaria de Girona; per Roger Tugas Vilardell.

» Barcelona vol transformar en superilles 1 de cada 3 carrers de l'Eixample abans del 2030; per Joan Obiols.

» El Sabadell proposa un ERO que deixarà sense feina 1.900 treballadors; per Pep Martí.

» Les 20 infraccions que et faran perdre punts amb la nova reforma de la DGT; per Lluís Girona.
 

---

 El passadís

La conselleria de Feminismes i Igualtat, de nova creació en aquesta legislatura, va activar-se amb dues urgències logístiques: crear una estructura de departament que no existia i disposar d'unes dependències que no estaven assignades. La ubicació del departament es resoldrà aquest setembre: existeix la possibilitat que es traslladi de Palau -l'espai que ocupa ara és provisional- als edificis que la Generalitat té a la Zona Franca, per bé que també s'estudien altres possibilitats. La cúpula de la conselleria valora que tot l'equip del departament treballi en una mateixa seu, amb l'excepció de l'Institut Català de les Dones, que no es mourà de lloc. Tanmateix, el departament liderat per Tània Verge conservarà un espai propi a Palau, un fet que la conselleria valora per la interlocució directa que suposa amb la presidència de la Generalitat.

Vist i llegit

La desaparició dels peatges més importants de la xarxa viària ha generat un degoteig de reaccions, posicionaments polítics i anàlisis sobre l'impacte d'aixecar les barreres, alguns de més parcials que d'altres. Jordi Mercader també hi reflexiona a El Periódico, amb una mirada prou panoràmica per repartir responsabilitats -a les administracions, per la "deixadesa" en la tria d'un model quan finalitzessin les concessions de les autopistes- i pronosticar què pot passar. Exposa el columnista que, cinquanta anys després, cap govern ha estat capaç de concretar què cal fer ara i alerta del "perill" de no invertir en el manteniment d'unes vies que ara aniran a càrrec dels pressupostos públics. Que no resulti, exposa Mercader, que el deteriorament de les autopistes acabi creant el clam general que, per circular millor, cal tornar a pagar, amb el model que sigui.

 El nom propi

El compositor grec Mikis Theodorakis va morir aquest dijous als 96 anys. La pèrdua -anunciada per la ministra de Cultura, Lina Mendoni- suposa l'adeu a una de les personalitats més admirades de Grècia, per l'obra musical però també pel compromís amb les llibertats del país. Theodorakis va passar a la posteritat per compondre la banda sonora de la pel·lícula Zorba, el grec -protagonitzada per Anthony Quinn-, de la mateixa manera que sempre se li va reconèixer la implicació amb la democràcia grega. De fet, va ser empresonat després del cop militar del 1967 i la dictadura va prohibir la seva música. Aquí podeu escoltar algunes de les seves peces més destacades.

 Els imperdibles

La recomanació d'aquest divendres és una novetat editorial. El periodista Cristian Segura publica Gent d'ordre (Galàxia Gutenberg), un llibre que retrata la "desfeta" -així ho conclou l'autor- de les elits catalanes. Amb una prosa càustica i sorneguera, Segura desgrana la manera de fer de la classe alta barcelonina, aturant-se en detalls sucosos de la personalitat i la conducta de noms propis de l'Upper Diagonal. El llibre, trufat de curiositats perquè el periodista les ha viscudes en primera persona -va créixer en l'ecosistema dels patricis catalans-, mescla gèneres sense perdre ritme. S'agraeix el còctel de memòries, assaig i crònica periodística, que afavoreix l'aparició de xafarderies sense desfigurar la radiografia d'un món que, per Segura, "s'està extingint". Especialment recomanable és la descripció dels pijoprogres i pijolocos. Si voleu conèixer més detalls del llibre i de l'autor, en podreu llegir una entrevista dissabte a NacióDigital. Bon cap de setmana!   

  ​