Amb el present de Rodalies lleugerament encarrilat, després d'una reunió intensa i un acord, gran part dels focus apunten cap als maquinistes. Els encarregats de comandar els combois són la peça clau que fa que el servei no s'hagi recuperat. Les seves motivacions queden clares: remarquen que fins aquesta tarda no tenien prou garanties de seguretat de no patir nous accidents. Així, tant a curt com a mig termini, la solució d'aquest enrenou mira ara cap als sindicats, els representants d'aquests treballadors. Però com s'organitzen? I com és la interlocució de la part catalana amb el conjunt de l'estat espanyol, tenint en compte que l'empresa que gestiona el servei és estatal? Diverses fonts detallen a Nació el mapa sindical del sector en mig d'una crisi de país.
El primer que s'ha de tenir en compte és que el gruix dels treballadors del sector ferroviari operat per Renfe -maquinistes, interventors, personal d'estacions, de tallers- s'agrupen en grans sindicats que els representen de manera conjunta. Hi ha excepcions, i aquí és on irromp una de les figures més identificables de les negociacions d'aquests dies: el Sindicat Espanyol de Maquinistes Ferroviari (SEMAF). Aquesta entitat únicament agrupa els conductors dels trens. I el seu èxit entre aquest sector és molt destacat, fins al punt que és el sindicat majoritari de tota la companyia Renfe, tant a l'Estat com a Catalunya. Això fa que la reunió d'urgència d'aquest dijous, convocada pel Govern i amb presència de Renfe i Adif i una representació dels maquinistes, hagi escollit al SEMAF com a entitat laboral convocada per representar el sector dels conductors de tren.
El cas català: aquests són els sindicats i els mecanismes
Així, les eleccions sindicals que integren tots els treballadors de Renfe -també els maquinistes- es fan cada quatre anys i són estatals. Tanmateix, els resultats s'apleguen per demarcacions, si bé la de Barcelona es divideix en dues: nord i sud. En el cas català, als darrers comicis, els vots de 2126 treballadors van que l'estructura sindical quedés liderada per SEMAF (22 delegats), seguida d'UGT (13), CCOO (7), la CGT (6), SF-Intersindical (5) i Alferro (4).
En alguns casos, aquests sindicats tenen un únic perfil professional, com passa amb el sindicat majoritari del sector, però en d'altres hi predomina la barreja. A tall d'exemple, des d'UGT, la segona força a Catalunya, calculen que els maquinistes representen una tercera part dels afiliats, mentre que la resta del col·lectiu aplega altres perfils professionals que també sostenen la xarxa de Rodalies i altres serveis ferroviaris del país.
Cal aclarir, però, que no existeix un espai propi de relació laboral que convoqui els representants sindicals de Catalunya amb l'empresa Renfe al territori català per negociar o resoldre situacions particulars del país. L'organització té dos fronts territorials: o afecta tot el conjunt dels treballadors i es tracta al Comitè General d'Empresa del Grup Renfe, com passa amb els grans acords de conveni o aspectes tan concrets com les prejubilacions, o és un afer geogràficament molt acotat que gestiona directament el comitè de cada demarcació.
Això fa que, a la pràctica, si l'adminsitració vol resoldre una situació focalitzada a Catalunya, s'acabi optant per trobades no reglades per cap espai laboral, sinó de negociació més extraordinària. Això és el que ha passat aquest dijous: el Govern ha convocat SEMAF a una primera reunió com a representant general del sector. Els membres de la resta de sindicats tenien una trobada posterior.
Mentrestant, per a les grans decisions laborals, tot continua passant pel comitè general estatal. Allà hi ha 13 representants (5 del SEMAF, 3 d'UGT, 3 de CCOO, 1 CGT i 1 SF-Intersindical), que són els que formen part i tenen veu en els acords de pes. Igualment, hi ha sindicats amb una implantació molt forta territorial, com pot passar al País Basc, que després no arriben a obtenir representació al comitè general.
A banda d'això, cada sindicat té el seu representant intern de cada comunitat autònoma. Sovint, això ajuda a vehicular les estratègies col·lectives -a vegades amb reunions entre els diferents sindicats- que després acaben arribant als espais de representació laboral.
Una vaga imminent
De moment, l'acord d'aquest dijous es mou en el terreny de lo no-formal, ja que l'actual vaga de zel que havia paralitzat el sistema de Rodalies tampoc no té una estructura reglada. El que s'espera és que la declaració d'intencions acordada aquest dijous deixi espai a un nou compromís dels maquinistes, mentre l'adminsitració fa els deures a buscar més garanties de seguretat. Amb tot, SEMAF (amb el suport de CGT i SF-Intersindical) planeja una vaga de tres dies el 9, 10 i 11 de febrer al conjunt de l'estat espanyol. De moment, UGT i CCOO se'n matenen al marge.
