En el camp republicà, en canvi, ara per ara tot és desorientació. El candidat que hagi de fer-se amb la nominació encara no apareix amb claredat. El fenomen Trump ha tergiversat del tot les primàries i hi ha candidats ultres molt potents a les enquestes que podrien no ser assumits per la maquinària del partit.
Hillary versus Clinton
En el costat demòcrata, les coses es presenten força més nítides que en el costat republicà. Només hi ha, tret de sorpresa màxima, una candidatura sòlida, la de Hillary Clinton. Cap observador dóna la més mínima opció a l’exgovernador de Maryland, Martin O’Malley, que s’ha equivocat d’any. Bernie Sanders, l’entranyable senador per Vermont, és producte d’una Amèrica –la del nord-est més progressista- que té dificultats per connectar amb el país profund. A Vermont un polític pot fer carrera definint-se com a socialista i defensant l’intervencionisme fiscal. Com li ha dit una adversari republicà aquests dies, Sanders seria presidenciable… en un país nòrdic.
Malgrat això, és un dels fenòmens d’aquestes eleccions. Sanders s’ha fet un espai. Podria, fins i tot, donar la campanada i guanyar a Iowa. Un bon resultat el tindrà i la seva carrera continuarà. Pot aglutinar tota l’ala esquerra que no es refia de Clinton i fins i tot ha esgarrapat vots d’alguna franja conservadora a en adoptar una actitud ambigua en el tema de les armes. És favorable al control, però també ha dit que el problema de la violència a les ciutats no té res a veure amb el dret d’armes en zones rurals, un gest cap a aquesta Amèrica profunda i agrària que li dóna una imatge de candidat populista enfront Clinton.
L’exsecretària d’Estat sobreviurà en aquesta campanya a Sanders, encara que aquest s’imposés a Iowa o a algun altre estat. Però el principal problema de Hillary és Clinton. No pas el seu marit, que serà el seu millor agent electoral, sinó el seu caràcter, sovint distant, la seva imatge, que una part de l’electorat veu com arrogant, i el fet que porta ja moltes dècades al primer pla. Si no evita que les eleccions al novembre siguin un referèndum sobre “una tercera administració Clinton”, pot trobar-se en dificultats.
El repte dels republicans
L’aparició com a gran favorit del multimilionari Donald Trump ha estat el més gran maldecap del Partit Republicà en aquest procés. Els sondejos somriuen a aquest personatge inclassificable, que ha sumat suports amb un estil antielitista i provocatiu, però de qui no se’n refia cap dels sectors del partit. Així que avanci febrer, i vagin quedant a la cuneta els candidats petits, a Trump li serà cada cop més difícil resistir coma favorit a les enquestes.
Com que els mals mai vénen sols, una altra estrella amenaça el firmament del republicanisme previsible i confiat. El senador per Texas Ted Cruz, un extremista de dretes proper a l’ala més recalcitrant del Tea Party, pot obtenir uns bons resultats en els primers estats. Cruz ha guanyat ja la primera batalla: imposar-se dins del sector ultraconservador, per davant de l’oftalmòleg Ben Carson i de l’exsenador Rick Santorum.
Però queda pendent la gran partida. La que juguen els aspirants convencionals en l’espai que va del centre dreta a la dreta dura del partit. És a dir: John Kasich, governador d’Ohio; el governador de nova Jersey, Chris Christie; l’exgovernador de Florida Jeb Bush i el senador de Florida Marco Rubio. Aquí hi ha el gran joc. Si Trump i Cruz resisteixen, segurament només un d’ells quatre tindrà espai per esdevenir el favorit de l’aparell, l’home sobre qui recauran els suports dels qui volen evitar un Parit Republicà inelegible el novembre.
L'establishment de la costa est, on hi ha els grans mitjans i el diner, ja ha assenyalat quins són els favorits. El diari The New York Times, correu de l’opinió liberal suaument progressista, assenyalava ahir el seu suport a Clinton pel cantó demòcrata. Pels republicans, mostrava el seu suport a Kasich, el governador centrista d’Ohio, polític de discurs moderat en qui molts veuen un rostre assenyat en un partit que sembla desbocat pel pedregar de la demagògia.
Hi ha altres noms en competició. L’empresària Carla Fiorina, l’evangèlic Mike Huckabee, l’exgovernador de Virgínia Jim Gilmore i el llibertari Rand Paul, un altre heterodox que en unes circumstàncies diferents hagués pogut ocupar l’espai de candidat populista antielits estil Trump. Serà difícil que cap d’ells arribi amb forces al superdilluns de l’1 de març, amb tretze estats en pugna.
Els precandidats republicans, en el un dels debats. Foto: Partit Republicà/GOP
Els quatre primers estats
Aquest febrer, tindran lloc eleccions en els quatre primers estats que solen celebrar-les tradicionalment. Són Iowa, New Hampshire, Nevada i Carolina del Sud. No sembla una tria a l’atzar. D’alguna manera, són un primer test de la diversa sociologia electoral dels EUA. Iowa és al Mig Oest, amb una important població rural, amb pes demogràfic del conservadorisme protestant. New Hampshire és a Nova Anglaterra, a l’est, una regió bastant liberal. Nevada és representatiu de l’esperit lliure de l’oest, amb presència mormona i on el dret d’armes és sagrat, però progressista en llibertats individuals. Carolina del Sud pertany al territori de l’antiga Confederació, segurament és l’estat més conservador dels quatre i hi viuen molts excombatents. Això és Amèrica.
Els primers estats solen donar algunes sorpreses. Els candidats amb menys recursos aboquen sovint tots els seus esforços a Iowa i New Hampshire, esperant que un èxit allí els doni oxigen per unes setmanes. A la llarga, però, són les candidatures d’abast nacional i ben arrelades en sectors poderosos de la maquinària dels dos partits els qui acostumen a imposar-se al final. Però cada elecció als Estats Units aporta fets inesperats pels estudiosos dels processos electorals en democràcia. Veurem què ens espera aquest 2016.
