Des del del 25 de gener de 1939 la vida de Pere Fortuny mai va ser igual. Havia nascut l’any 1933 en el si d’una família benestant i alhora treballadora. El seu pare, Josep Fortuny i Torrens, fou pastisser i alcalde de Mollet del Vallès entre el 1937 i el 1938. Era un republicà compromès amb la causa catalana i va ser un dels fundadors del Centre Catalanista Republicà l’any 1930.

El gener de 1939 el triomf de les tropes franquistes es feia cada vegada més evident, i la família de Pere Fortuny va decidir marxar del seu poble i exiliar-se a França juntament amb altres membres de l’últim Ajuntament republicà de Mollet. Fortuny té gravat a la memòria tots els detalls del viatge, que va fer amb els seus pares i la seva germana de deu anys en un carro tirat per cavalls. Ell només tenia sis anys. “El trajecte va ser molt dur, un malson. Ens perseguien avionetes feixistes i ens havíem d’amagar a les cunetes per esquivar les bombes. La gent estava fatigada i atemorida. Vam passar molta fred i gana”, explica.

A pocs quilòmetres de la frontera, el seu pare va prendre una difícil decisió: ell seria l’únic membre de la família que trepitjaria França. Estava convençut que el règim franquista no podia prosperar, però estava equivocat. Pere Fortuny es va allotjar en un petit poble proper a la frontera anomenat Llora, juntament amb la seva mare i la seva germana, a l’espera de trobar alguna manera de tornar a Mollet. “Mai he oblidat el moment en que vaig dir adéu al meu pare. Hi van haver moltes abraçades, petons i llàgrimes. Ho tinc gravat a la ment. Va ser l’últim cop que el vaig veure”.

Fortuny recorda amb estima la família que els va acollir a Llora. Allà hi van estar fins l’entrada de l’exèrcit franquista, quan van aconseguir que un dels seus camions els portés fins a Badalona. El viatge de tornada, però, tampoc va ser gens agradable. “Un militar amb graduació va intentar abusar de la meva mare estan jo assegut als seus genolls. Jo plorava, abraçat a ella. Vam tenir la sort que un soldat li va aconseguir parar els peus”.

Un cop a Badalona, es van allotjar a casa de la seva tieta materna durant un període breu de temps. La seva àvia paterna els hi havia recomanat que encara no tornessin a Mollet per l’ambient que s’hi respirava i, en aquella conversa, la família va saber que el capellà de la parròquia del poble s’havia apoderat de totes les seves propietats. “Ens ho va treure tot: La casa, els mobles, la pastisseria... fins i tot uns quadres del pintor Joaquín Mir que avui dia valdrien molts diners”.

Quan van tornar a Mollet del Vallès es van instal·lar a casa l’àvia. Al capellà del poble, però, no li va agradar gens la idea. “La va amenaçar juntament amb el nou alcalde franquista de Mollet. Li van assegurar que seria castigada si ens acollia, però ella no es va deixar intimidar”, explica Fortuny. Als pocs dies, van ordenar a la Guàrdia Civil que s’emportessin els dos nens a un hospici, al·legant que la seva mare no tenia recursos per mantenir-los ni cap manera de guanyar-se la vida. El dia que els agents es van personar a casa seva, l’àvia, una dona d’avançada edat, no ho va permetre. “Es va plantar a la porta, barrant el pas. Es va mantenir ferma i cridava, assegurant que no aconseguirien entrar. Va haver-hi un forcejament, però al final ho van deixar estar. La meva mare estava destrossada, i la meva germana i jo teníem molta por”. Mai més van intentar emportar-se els dos germans de casa seva, però van multar l’àvia amb 50.000 pessetes, una fortuna a l’època. Per tal de poder pagar, va haver de tornar a hipotecar el seu habitatge.

L’assetjament cap a la família Fortuny era continu. L’alcalde de Mollet, amb el suport del capellà, va prohibir a tots els comerços del poble vendre’ls cap tipus d’aliments. “Ens volien matar de gana. Ens vam haver d’empadronar a un pis que tenia el meu avi a Barcelona per rebre el racionament. Ens el portava a casa un amic de la família quan ja era de nit, ens el tirava pel patí del darrere”. Les autoritats també van negar l’entrada a Pere Fortuny i la seva germana a qualsevol escola pública. “Vam estudiar a una acadèmia privada de Mollet del Vallès on tots els nens vivien en unes condicions similars a les nostres. El capellà venia un cop per setmana per portar-nos a la parròquia i confessar-nos. Jo sempre m’escapava”, explica. “A la meva mare, que havia començat a treballar a una fàbrica moltes hores, van intentar rapar-li el cap diverses vegades per humiliar-la i en dues ocasions li van fer la purga”.

El destí de Josep Fortuny

Quan va travessar la frontera Josep Fortuny i Torrens va ingressar en el camp de concentració d’Argelers (el Roselló). Segons explica el seu fill, les condicions en les que allà restaven els espanyols eren pèssimes. “Els van tractar com si fossin animals, o fins i tot pitjor. Només els van acceptar quan el país estava sent ocupat pels alemanys, ja que els necessitaven perquè formessin part de la resistència”.

Josep Fortuny va tornar a Espanya dues setmanes després d’exiliar-se, entrant per la frontera d’Hendaia (que separa el País Basc i França). La decisió la va prendre després d’escoltar que Franco no prendria represàlies contra aquells qui no haguessin comès un crim de sang. Però la realitat va ser molt diferent. “Va ser detingut immediatament i el van apallissar, trencant-li la mandíbula”. El van traslladar al camp de concentració de San Marcos, situat a Lleó. Allà hi va romandre durant tres mesos, fins que la seva família va aconseguir que el traslladessin a la presó Model de Barcelona. A partir d’aquí van iniciar una sèrie de mobilitzacions per aconseguir el seu indult. Van posar en marxa una recollida de firmes, però no van aconseguir gran cosa. “Hi havia l’ordre que qui signés el document seria durament castigat. La gent del poble tenia por”.

Durant el temps que va estar a la presó no va voler que els seus dos fills el visitessin, doncs no volia que el veiessin en aquelles condicions. Es van intercanviar una sèrie de cartes molt emotives, uns documents que Fortuny guarda avui dia com un tresor.

Un matí, el capellà del poble es va personar a casa de la família Fortuny, assegurant que aquella mateixa tarda aniria a Barcelona a “fer una gestió que mai oblidarien”. Immediatament, tots li besaren les mans. Hi havia un raig de llum, tots pensaven que aquell home finalment els ajudaria, que aconseguiria que Josep Fortuny quedés en llibertat. Al dia següent, la seva esposa va anar a la Model per portar-li roba neta, emocionada i feliç. Quan va arribar, però, li van donar l’amarga notícia: el seu marit, l’últim alcalde republicà de Mollet del Vallès, va ser afusellat aquella nit al Camp de la Bota.

Als pocs dies, la seva dona i la seva mare van anar a veure a l’advocat de la família, força reconegut a l'època. Quan aquest les va veure, vestides de dol, es va endur les mans al cap i, esgarrifat, va dir: “Però que ha passat? En Josep tenia l’indult de Madrid! Estava a punt d’arribar!”. Efectivament, amb els anys Pere Fortuny va poder comprovar que, en l’expedient del seu pare, no constava ni el dia ni la hora del seu afusellament. “El meu pare no havia de morir aquell dia, el seu expedient no era igual que els homes que van assassinar aquell dia. Va ser el capellà qui ho va exigir”, assegura.

El caprici del capellà

El capellà de la parròquia de Mollet tenia una certa obsessió i odi cap a la família Fortuny, però per què? “No en tenia cap motiu, ja que el meu pare va fer molt per ell i la seva comunitat”, assegura. El maig de 1931 any es va produir a Espanya la crema de convents, on moltes esglésies catòliques van rebre atacs i sofrir danys importants. Josep Fortuny, per precaució, va decidir buscar un amagatall al capellà i a les monges que habitaven en el convent de Mollet. “Dos homes de total confiança del meu pare el van escoltar fins a un pis de Barcelona. Les monges es van quedar a casa de la meva àvia, que era molt religiosa.” La seva fe però, es va apagar de cop quan va ser ella qui els hi va demanar ajuda per salvar el seu fill. “Quan estàvem recollint firmes, les monges es van negar a firmar davant la meva àvia. Mai més va trepitjar una església i ens va demanar que, quan estiguis a punt de morir, no la visités cap religiós. Així ho vam complir. Després ens van posar molts impediments per enterrar-la”.

“El meu pare va morir pel caprici d’un capellà. Aquesta és la realitat”, assegura Pere Fortuny. “Mai hem entès la conducta d’aquell home, aquell odi cap a la nostra família. El meu pare i ell només van discutir un cop, per una tonteria molt gran: els veïns es queixaven del soroll que feien les campanes de la parròquia a la nit, i el meu pare li va demanar que no les toqués a partir de no recordo quina hora. El capellà es va enfadar molt, s’ho va prendre com un acte contra ell i la seva església. D’aquí ve el seu odi. La vida del meu pare es va apagar per unes maleïdes campanes”.