L'intent de desnonament fallit del Josep, un professor de secundària que viu des de fa dinou anys a un pis de la Casa Orsola de Barcelona, ha estat el darrer gran episodi que ha posat en dubte l'estructura de classes de Catalunya. El funcionariat és, per a molta gent, sinònim de classe mitjana. Però si una persona de la meitat alta de l'escala d'ingressos de Catalunya corre el risc de ser expulsat de casa per no poder permetre's els disparadíssims costos de l'habitatge... De què serveix ser de "classe mitjana"? La crisi del capitalisme tardà ha posat contra les cordes una identitat social creada per a distanciar-se de la classe treballadora.

La definició de les classes socials ha portat a eterns debats acadèmics. Ja des de l'Antiga Grècia es considera que la població està separada entre els que necessiten treballar per viure i els que poden viure sense treballar, extraient beneficis dels primers, segons explica a Nació el filòsof i investigador Adrià Porta Caballé. Per ell, la classe mitjana és un punt mig abstracte encapsulat entre aquestes dues classes, que sí que estan definides en termes materials. La classe mitjana, diu, "és més una aspiració de futur que no pas una realitat present".

Qui és de classe mitjana?

L'OCDE sobresimplifica la qüestió i imposa uns llindars aparentment inapel·lables: classe mitjana és aquella franja de la població que ingressa entre el 75% i el 200% del valor de la renda mediana. A Catalunya, on l'ingrés medià brut anual se situa en els 24.772 euros, aquesta forquilla va dels 18.579 als 49.544 euros. Equival, en dotze pagues, a un salari d'entre 1.548 i 4.129 euros bruts al mes. D'acord amb aquesta regla, el 61% de la població catalana pertanyeria a la classe mitjana, segons un estudi del think tank de recerca de CaixaBank.

Costa de justificar, però, que algú que ingressi menys de 1.300 euros nets al mes —és el que quedaria, si fa no fa, després d'impostos— pugui ser considerat de classe mitjana. Sense anar més lluny, si volgués llogar un pis a Barcelona, s'hi deixaria més del 90% de la seva nòmina. Una qüestió que toca de ple al debat sobre la tributació del salari mínim que, d'acord amb la ministra d'Hisenda, María Jesús Montero, "ja no és un sou de subsistència". Finalment, aquest 2025 aquests salaris no hauran de pagar impostos.

El consens del món de la sociologia és que hi ha més factors que hi intervenen, com el lloc de naixement, l'edat, els estudis o l'estatus familiar. Per molt que dues persones cobrin el mateix, si una d'elles forma part d'una família amb potents xarxes de contactes tindrà més probabilitats d'escalar en la seva professió. De manera similar, si una sap que en un futur acabarà heretant un pis, podrà planificar la seva vida d'una manera diferent.

Declivi del poder adquisitiu

A més, definir la classe en relació amb els salaris, però no amb el nivell de vida, presenta un problema evident: mesura quanta gent està "entremig", però no assegura que aquestes persones visquin de manera digna o còmoda. La realitat és que el poder adquisitiu de la classe mitjana ha caigut en picat: si bé els sous han millorat, els preus s'han disparat. On la ciutadania més ho nota, de manera diària, és a l'hora de comprar el menjar, el preu del qual ha crescut per damunt de la inflació i s'ha pràcticament duplicat: omplir el mateix carro que el 2002, si aleshores costava 100 euros, ara en costa 198, d'acord amb les dades de l'Idescat. Els sous, mentrestant, han crescut vora un 50%.

L'empitjorament de les condicions es fa més evident si es compara el preu de l'habitatge actual amb el de fa dècades. El 1985, comprar un pis o una casa de 70 metres quadrats costava el que una persona amb salari mitjà guanyava en dos anys i mig. Avui, hom trigaria més de set anys, estalviant el 100% d'un sou mitjà, en poder-ne comprar un. Això és perquè fa quaranta anys, el metre quadrat d'habitatge nou es pagava a 3,8 milions de pessetes (326 euros), d'acord amb les dades històriques de la Societat Espanyola de Taxació, i el salari mitjà anual rondava els 1,5 milions (8.444 euros), segons recull l'hemeroteca d'El País de l'any anterior. Al cap de quatre dècades, el preu de l'habitatge s'ha multiplicat per vuit i els salaris, només per tres.

La bombolla dels lloguers, a més, ha agreujat la situació: un pis a Catalunya costa de mitjana el 35% d'un salari promig i, en ciutats com Barcelona, voreja el 50%. Una situació encara més crítica entre els joves que, amb salaris molt més baixos, estan pràcticament obligats a compartir pis per evitar deixar-se el 92% de la nòmina. Per altra banda, la preponderància dels contractes de lloguer —a la capital, el 2009 n'hi havia uns 100.000 i el 2023, prop de 225.000— fa que l'habitatge sigui, per a molts, una taxa que es cruspeix una part del salari durant bona part de la seva vida i que impedeix una vida estable. Una aixeta oberta que, qui es pot permetre l'entrada d'un habitatge, al cap d'unes dècades d'hipoteca ja no haurà d'assumir. 

Tothom és de classe mitjana

Aquest declivi de poder adquisitiu, però, contrasta amb la insistència de bona part de la població en considerar-se de classe mitjana. El 62% de la societat catalana s'hi adscriu, d'acord amb el darrer baròmetre del Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS). Es tracta d'una pregunta oberta, en la qual les persones entrevistades responen espontàniament el primer que els ve al cap, i on quatre de cada deu catalans responen "classe mitjana" o "classe mitjana-mitjana". Un 13% ho matisen amb un "classe mitjana-baixa" i el 7% restant s'ubica a la "mitjana-alta". En contraposició, només el 15% es diu de classe treballadora o obrera i un 13% es col·loca en la classe baixa.

"Com que la classe mitjana no té una sola definició sociològica, tothom s'hi pot sentir identificat", explica Adrià Porta, que apunta també a la trajectòria vital com a possible factor explicatori: "Com que hi ha mobilitat social, sovint la gent s'identifica en un punt mig". Una imatge radicalment diferent de la de fa quaranta anys: el 1986, el 61% de la població catalana s'ubicava a la classe treballadora i només un 35% es deia de classe mitjana.

Aquesta identificació amb la classe mitjana sovint és contradictòria amb les condicions de vida. D'acord amb el darrer baròmetre del CIS, més del 40% de la població catalana amb ingressos familiars de menys de 1.100 euros al mes es consideren de classe mitjana. Tot i que el seu nivell de vida pot variar depenent del nombre de persones que conformen la família —això, l'enquesta no ho pregunta— aquest percentatge indica un decalatge important: l'alienació de classe que, de fet, és més elevada entre la població amb les rendes més baixes que en franges lleugerament superiors. 

De 'classe mitjana', però sense vacances ni calefacció

Hi ha més dades demoscòpiques que permeten assenyalar la contradicció, com ara les vacances. El juliol passat, el CIS va publicar una enquesta que preguntava a una mostra de 4.000 persones pels seus hàbits vacacionals. Un dels titulars va ser que prop d'un 16% de la població espanyola no va poder viatjar fora de casa almenys una setmana en tot l'estiu. El més curiós, però, és que més de la meitat d'aquestes persones deia que era de classe mitjana. El darrer baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), que fa una pregunta similar, va trobar que prop d'una de cada cinc persones que s'identifica amb la classe mitjana no pot permetre's anar de vacances almenys una setmana en tot l'any.

Aquesta alienació fins i tot afecta persones que es troben en situació de pobresa energètica. El 9% de l’autopercebuda classe mitjana afirma que no es pot permetre mantenir la llar a una temperatura confortable a l’estiu i a l’hivern, i una proporció similar ha hagut d’endarrerir el pagament de les factures de la llum, l’aigua o el gas en el darrer any, d'acord amb el darrer CEO.

Amb tot, les dades d'adscripció social varien molt depenent de com es planteja la pregunta. Fins fa quatre anys, el CEO demanava en tots els seus baròmetres per la classe social percebuda, donant cinc possibles respostes: classe baixa, mitjana-baixa, mitjana, mitjana-alta o alta. Enquesta rere enquesta, una majoria social d'entre el 50 i el 60% s'ubicava en la classe mitjana, sense més definició, i vora el 30% escollia la mitjana-baixa, una categoria a l'alça respecte a principis de segle. 

Tot va canviar el 2022, quan es va reformular la pregunta o, més ben dit, les possibles respostes. A banda de la classe alta i les tres subdivisions de la mitjana, es van afegir tres opcions més: classe treballadora baixa, mitjana i alta. La introducció d'aquest matís va fer que es disparés l'adscripció a la classe treballadora mitjana, que reuniria prop de la meitat de la població, seguit de lluny per la classe mitjana, que fa tan sols uns anys era aparentment la més ampla.

Aquest canvi en les respostes va quedar plasmat amb encara més claredat en una enquesta experimental que va fer l'ens demoscòpic català l'any 2018. El CEO va dividir la mostra en dos grups d'unes 900 persones, i els va demanar quina era la seva classe social d'entre unes quantes opcions. Al primer grup va deixar escollir entre les categories originals (classe alta, baixa i mitjana, amb aquesta última dividida en tres subclasses), i al segon va substituir la classe baixa per la treballadora, dividint-la en tres subclasses. La diferència era clara: entre els primers, la resposta més repetida amb molta diferència va ser la classe mitjana, mentre que en el segon, va dominar la classe treballadora mitjana.

Deixant de banda que aquesta transformació sobtada és un gran exemple del poder que té l'enquestador per incidir en les respostes, obre la porta a pensar que molta gent és conscient que forma part de la classe treballadora, però necessita especificar que forma part de la mitjana. La hipòtesi de Porta és que si es reconeix l'heterogeneïtat de la classe mitjana, formada per persones d'orígens i professions molt diferents, es pot aconseguir que la societat s'hi identifiqui més.