El context comunicatiu actual és difícil de definir. Les xarxes socials i les plataformes liderades pel monopoli esbiaixat d’algoritmes i la intel·ligència artificial dibuixen un panorama més confús. No només els nous ritmes i dinàmiques digitals -a què a poc a poc s'adapten els mitjans- defineixen la difusió de la informació, sinó que també són els pseudomitjans d'extrema dreta, les fake news o la manca de recursos els factors que determinen la ruta de futur d'aquesta professió.
Eli Borreda, copresidenta del Grup de Periodistes Ramon Barnils amb experiència en l'àmbit de la comunicació corporativa, explica a Nació la situació del sector en el context polític i social actual, que es reflecteixen en el manifest publicat aquest dijous i signat per més de 250 periodistes, organitzacions i mitjans dels Països Catalans. Denuncien els atacs de l’extrema dreta a la professió en un text que vol anar més enllà i crear un front comú per reclamar mesures i empoderar els periodistes davant els riscos de les societats democràtiques.
Aquest dijous s’ha publicat el manifest "Sense periodisme no hi ha democràcia". Què pretenen?
Fem aquesta crida perquè des de fa massa s'ha instal·lat en el dia a dia els atacs constants i orquestrats de l'extrema dreta a periodistes, a mitjans i a tothom que intenta fiscalitzar el discurs d'odi i desmuntar les pseudoveritats que pretenen desprestigiar institucions i malmetre la democràcia. Per això, creiem necessari fer front comú de la professió amb el benentès que entre els signants hi ha periodistes amb diverses sensibilitats o de diversos mitjans i perfils, però que tenen en comú que molts han patit alguna vegada algun d'aquests atacs o que se solidaritzen. És una manera de dir que continuarem fent el que creiem que ha de fer el periodisme: fiscalitzar el poder, desmuntar discursos d'odi, donar veu a qui en té i a qui no i contribuir a una societat més empoderada, més crítica, més culta, i, per tant, més informada. I, per això, no farem de corretja de transmissió d'aquests postulats que atempten directament contra els drets humans.
Quines són les amenaces actuals per al periodisme?
Crec que un molt actiu és l'extrema dreta i totes les seves derivades, que han guanyat molt de terreny a les xarxes mentre que els influenciadors o els creadors de contingut que no són d'extrema dreta no han sabut com encaixar-hi i com situar-s'hi tant. Però també les mateixes xarxes, que tenen la popietat que tenen i que són un espai on la informació és consum, és fast food, la qualitat no és premiada i, per tant, la informació treballada que pots oferir des d’un mitjà de comunicació a xarxes no et llueix. Cada vegada anem més cap aquí, però no és un terreny que ens sigui favorable. Tot i això, no hem de deixar de ser-hi per combatre aquests discursos. També és un factor afegit la qüestió lingüística, perquè una de les coses que també se'ns critica és que els mitjans som subvencionats. Sí, però en qualsevol país amb una llengua minoritzada és normalíssim que les institucions públiques vetllin per l'ús i la prevalença d'aquesta llengua. Per tant, és normal i necessari, també perquè una part d'aquests discursos d'odi estan fets amb una llengua dominant.
I com es pot fer front a això?
Hem de persistir amb la feina que fem i hem de tenir la capacitat d'adaptar-nos. Els mitjans sobretot, però, fins i tot, els creadors de contingut han de saber llegir el moment i treballar de manera diferent, perquè la gent ja no va a comprar un diari per saber què ha passat el dia abans. Per tant, hem de fer el possible per ajudar i acompanyar les noves apostes de comunicació a xarxes. Nosaltres fem tres demandes: defensar la feina periodística com a eina fonamental per a la construcció de societats lliures, crítiques i ben informades; exigir a les institucions que articulin mecanismes efectius de protecció contra l'assetjament digital; i que exigeixin responsabilitat a les plataformes tecnològiques que amplien i monetitzen aquests discursos d'odi perquè actualment hi ha un buit legal. El que no seria tolerable a la vida real, que no sigui tolerable tampoc a xarxes i que les amenaces constants i les campanyes orquestrades de desprestigi d'assetjament i insults no quedin en res.
Arribarà un punt en què es pugui assenyalar i penalitzar legalment els continguts i perfils d’aquesta tipologia?
Jo crec que és molt difícil que hi hagi un futur esperançador, però no per això deixarem de reivindicar-ho. Al Grup Barnils sempre estem a disposició de posar de la nostra part per protegir la professió i els professionals que, alhora, és protegir la democràcia. Però al final hi ha pseudomitjans i pseudoperiodistes que s'emparen en una coberta, en una imatge de mitjans que no són. Llavors s’entra en els límits de la llibertat d'expressió, però, en aquest cas, el límit és molt clar: quan atemptes contar els drets de les persones els límits de la llibertat d'expressió s'acaben.
Ha sigut desplaçat el periodisme pels pseudomitjans d’extrema dreta i les noves maneres d’informar a xarxes?
Hi han contribuït, però també és veritat que la societat va canviant. Abans cada mitjà tenia els seus biaixos sociopolítics, però sabies que aquella informació no era mentida. El problema és que, avui dia, amb l'aparició d'aquests pseudomitjans, directament, es trafica amb mentides. Una cosa és que hi hagi un biaix, i altra cosa és crear uns continguts per desprestigiar tot el que té a veure amb una societat democràtica que, al final, és el que els molesta. A nosaltres ens toca defensar la professió, no els mitjans com a tal. No fem una defensa ni corporativista ni acrítica de la professió perquè ens equivoquem. No sortim en defensa d'un mitjà concret, sortim en defensa de què representa tenir una societat comunicativament empoderada, informativament empoderada.
Ha fallat en algun punt el periodisme actual en l’adaptació a les xarxes socials?
En conjunt fa bastant el que pot. Si el periodisme actual nadés entre l'abundància, se li podrien retreure més coses. El que passa és que els recursos són limitats. Hi ha una intenció clara, com sembla que hi ha a la CCMA, on hi ha recursos, però a la resta de mitjans és més complicat. També perquè hi ha una bretxa generacional i les redaccions estan plenes de gent que té més o menys 40 anys i la gent més jove, moltes vegades, entra amb contractes de pràctiques o més precaris. Si no hi ha una aposta estratègica des de la direcció o des dels editors, que alhora són gent generalment més gran a qui, potser, els costa més veure aquesta necessitat d'adaptar-se als nous models, doncs és més difícil. Hi ha d'haver una actitud propositiva perquè els mitjans sàpiguen adaptar-se i ocupin un espai determinant a l'hora de generar opinió. Es diu molt que la gent jove consumeix informació poc treballada o poc rigorosa a xarxes, però tenim gent més sènior consumint informació de Google Discover, i allò és un camp de mines.
Al manifest defenseu el periodisme com a eina fonamental de la democràcia, pot ser-ho, actualment, amb els recursos i mitjans dels quals disposa la professió?
És difícil perquè és una professió precaritzada i que, per tant, és complex treballar amb qualitat quan tens poques mans i poc temps. Però sí, s'ha de poder fer. Perquè l'extrema dreta estigui campant lliurement sense estar sancionada deixarem de fer mobilitzacions de la professió? No. És una mica el mateix. Que el periodisme ha de continuar fent la seva feina malgrat estar precaritzat? Sí. Potser sí que hi ha ací una interpel·lació directament els editors dels mitjans que han de saber molt bé què volen que sigui el seu mitjà, perquè amb els recursos que tenim avui és molt difícil ser referent i, per tant, has d'anar molt més al nínxol. El que passa és que aquí hi ha una confluència d'interessos periodístics i econòmics que no sempre casen i, doncs, es fa el que es pot amb el que es té.
Altres lluites de sectors públics i privats com l’educació o la sanitat arriben a la societat, però amb les demandes del sector periodístic, costa més arribar-hi o que la gent empatitzi?
És possible que les lluites dels mitjans i dels periodistes no siguin tan participades per la resta de la societat perquè al final els mitjans estan en una crisi de model i cada vegada el pes que tenen té menys valor pel conjunt de la societat, alhora que el de les xarxes s'incrementa moltíssim. La qual cosa és perillosa perquè, si ets periodista, contrastes la informació, l'amplies, treballes en una matèria que és prou delicada. Si la societat s'informa a través de tiktokers o perfils més o menys influents que no contrasten informació, que no tenen un compromís amb la responsabilitat social i amb la veritat, és perillosíssim. La veritat és accessòria a ulls d’aquesta gent i, clar, ací tenen camp per córrer.
El manifest el signen associacions dels Països Catalans. Com d'important és aquest marc de país en la construcció d’un periodisme rigorós?
Com a Grup Barnils, fa 25 anys que existim pensant en un marc lingüístic i polític que és el dels Països Catalans. Hi ha una llengua i un sentiment de pertinença que ens és comú. A més, avui dia, l'extrema dreta a les institucions no és una amenaça, sinó que és una realitat als Països Catalans i als seus mitjans de comunicació, tant al País Valencià com a les Illes Balears. Aquest fet ens interpel·la com a territoris germans i és d’aquesta manera que podem som més forts.
