Veien les enquestes publicades i la predisposició als pactes exhibida fins ara veiem les quatre opcions més versemblants per formar govern espanyol després de les eleccions del 26 de juny i com aquestes afectarien al referèndum català.

Pacte PSOE i C’s. És l'única coalició que té el suport dels dos partits que la formarien però sumaria menys que en les darreres eleccions i per tant  només seria possible amb l’abstenció del PP. És molt poc probable i si es donés suposaria negativa total al referèndum.  

PP i C’S. Ara per ara no sumarien majoria però, a més, no trobarien aliats per completar ja que la majoria dels 30 diputats dels partits independentistes i regionalistes no els faran costat. En cas que passés, no només aniria contra el referèndum sinó que hi hauria un alt nivell d’agressivitat contra el govern català.

PP i PSOE. Matemàticament possible perquè superarien de llarg els 176 diputats, fins i tot sense el suport de Ciutadans. Aquesta gran coalició que el PSOE detesta, podria arribar com a situació d’emergència, després d’haver-se esgotat totes les alternatives i havent promès que s’evitarien noves eleccions. La superació de la qüestió de confiança de Puigdemont al setembre, tot accelerant la desconnexió catalana podria desencadenar-la. En tot cas, suposaria negativa total al referèndum.

PSOE i Units Podem/confluències, sense dubte la possibilitat més interessant per la seva complexitat. Junts sumaran més que en les darreres eleccions pel pacte amb IU.  Encara que no arribin a la majoria absoluta, podrien completar-la amb acords amb partits independentistes o regionalistes. Aquesta coalició, d’entrada una de les més naturals i amb més possibilitats en relació al 20-D, comporta dos problemes molt importants, probablement irresolubles.

El primer escull és que el PSOE vulgui pactar amb Podem, quan aquests demanaran la presidència en ser, no només els més votats, sinó probablement els que obtindran més escons. Si els socialistes no van voler pactar amb ells quan podrien haver presidit el govern perquè haurien de voler-ho ara?. Hi ha evidències que ens indiquen que el PSOE no vol aquest pacte. En primer lloc la negativa a pactar al Senat amb Podem que farà que el PP tingui majoria a la cambra baixa i bloquegi qualsevol reforma constitucional. La segona, l’agressivitat de Susana Díaz contra Podem, les confluències i els “privilegis de Colau” expressats cruament aquest cap de setmana.

La disjuntiva dels socialistes en promoure un pacte amb Units Podem amb inferioritat de condicions, probablement desembocarà en una gran crisi interna. Si el PSOE dóna la presidència a Pablo Iglesias el partit quedarà marginalitzat perquè desapareixerà com a partit de referència de l’esquerra. Però si no la dóna... també, ja que serà vist com el culpable del manteniment del PP al govern.

El segon gran escull és l’acord sobre el referèndum a Catalunya. Parteixen de dos posicions ben distants i ben conegudes en els seus plantejaments. Si ambdós són coherents en aquest tema com han afirmat, no hi haurà pacte, ja que el PSOE s’ha negat per activa i per passiva a consultar els catalans per separat. Si arriben a un acord, serà prou vague i condicionat a situacions hipotètiques futures que, sens dubte, serà pervertint totalment el concepte consultar el poble de Catalunya, dret a decidir i referèndum sobre la independència. Caldrà estar molt atents aquí, sobretot tenint en compte que  aquesta hipotètica coalició els faltaria només una dotzena de diputats per arribar a la majoria absoluta.

En resum, passi el que passi seran força probable dues coses: en primer lloc, que el PSOE acabi tenint una crisi interna de grans proporcions. En segon lloc, que si els independentistes es mobilitzen i van a votar de manera més o menys contundent, tornaran a tenir les seves mans la capacitat de bloquejar la formació del govern espanyol i, per tant, de mantenir sobre la taula, amb tota la cruesa necessària, la necessària convocatòria d’un referèndum. Sobretot, la seva presència serà clau per recordar que qualsevol referèndum que s’acordi ha de ser sobre la independència i no sobre cap altra cosa, ja que aquest ha estat el motiu per qual milions de persones durant quatre anys consecutius han sortit al carrer.