“Aprendre català és imprescindible per accedir a molts àmbits i esquivar bretxes socials i laborals”, reflexiona Diego Caro, un jove professor xilè que viu a Sant Cugat amb la parella, també xilena i doctoranda a la Universitat Autònoma de Barcelona. “Volíem passar de ser observadors a participants i parlar català ens va permetre obrir-nos al món i connectar”, afegeixen els Harris, un matrimoni anglès que va traslladar-se a la ciutat comtal per criar-hi la filla. Són exemples de nouvinguts que han trobat en les colles castelleres una porta d'entrada a la llengua, la cultura i la història catalana.

I és que només 3 de cada 10 persones nascudes a l'estranger que viuen a Catalunya escriuen, llegeixen, parlen i entenen el català, però el 54% asseguren que volen aprendre o millorar els seus coneixements. Són dades de la darrera enquesta d'usos lingüístics, que confirma una davallada de la llengua i assenyala un dels grans reptes del país: facilitar l'adaptació cultural dels nouvinguts. Aquí, les colles castelleres es reivindiquen com un actor facilitador que genera un espai de seguretat i promoció de pràctiques que afavoreixen la inclusió de les persones immigrades. “Fem activitats gratuïtes, arrelades al territori i que els fa sentir útils i partícips”, destaca el president de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya (CCCC), Albert Torres.

Caro va arribar el setembre de 2022 per cursar un màster d’Educació a la UAB i es va adonar aviat que, per construir una xarxa estable, havia de buscar més enllà dels companys de classe, la majoria dels quals estaven de pas. Estudiava català amb el Consorci per a la Normalització Lingüística, tenia ganes de practicar i conèixer gent i els castellers li cridaven molt l’atenció. Per això, va aprofitar una diada per apropar-se a preguntar a una carpa de la colla de Sant Cugat. “Catalunya és molt rica pel que fa al teixit associatiu i l’oferta cultural, però no sempre hi accedim els que venim de fora”, reflexiona.

James i Amy Harris es van conèixer a Dubai per feina i, impulsats pel desig d’ella, van decidir anar a viure a Barcelona el 2017 per criar la filla, la Bea, que ara té set anys. Va ser a través d’un amic de l’escola de la petita que van arribar als Castellers de la Vila de Gràcia i s’hi van acabar apuntant tots. “Hem trobat una comunitat molt activa i hem conegut gent a qui ens hagués costat d’accedir d’altres maneres”, expliquen. En el seu cas, van arribar en un moment políticament i culturalment convuls que els va fer prendre consciència ràpidament de la singularitat catalana. “Sabíem que es parlava català, però en desconeixíem la magnitud”, recorden.

L’entrada a una colla: pors, protocols i equilibris lingüístics

Caro i els Harris coincideixen a afirmar que expressar-se en català, que no és la seva llengua materna i dominen menys que el castellà, els fa sentir més vulnerables i insegurs. Per això, va ser molt important sentir que les respectives colles els rebien amb els braços oberts. Al James li costa una mica més que a l’Amy, però els companys s'esforcen per parlar-li més a poc a poc, repetir-li les coses sempre que calgui i, si és necessari, canviar al castellà de manera puntual. “Són molt pacients i ens ho fan molt fàcil”, agraeix.

En aquest sentit, Torres explica que compten amb una guia d’acollida per als nouvinguts. El document, al qual ha tingut accés Nació, estableix que són les juntes les encarregades d’aplicar els principis a través de la creació de comissions d’inclusió, però tots els membres de les colles han de compartir-los. Es tracta de principis bàsics com que les colles han d’estar obertes a redefinir-se per ser inclusives, han de ser proactives i s’han de coordinar amb les entitats socials de l’entorn. Tot plegat, amb exemples de bones pràctiques i una llista de possibles dificultats. 

Assagen dues vegades per setmana i actuen els dissabtes o els diumenges. Viatgen per tot Catalunya, fan activitats més enllà dels castellers i descobreixen altres tradicions. “Molts companys també estan involucrats en altres activitats socials”, destaca Amy Harris. Pel que fa a Caro, el fet que també hi hagi integrants argentins, nepalesos i d’arreu del món l’ajuden a no sentir-se un estrany. “Sabem què és ser immigrant, però és important que integrem les nostres relacions a les de la societat catalana”, defensa, i subratlla que les colles són un espai ideal per aconseguir-ho.

Aprendre català fora de l’aula: “En un espai lúdic, tenim menys pressió”

Caro assegura que el català és un idioma fàcil d’entendre per a un castellanoparlant, però que és tan difícil d'aprendre com qualsevol altre. “Pateixo amb els pronoms febles”, riu. Troba a faltar espais i horaris per fer classes i té molts amics amb problemes per trobar plaça, la qual cosa “pot generar resistències”. Per això, el Govern tot just ha aprovat el “pla de xoc pel català” amb 8,8 milions d’euros d’inversió i la inclusió de 30.000 alumnes més. Segons l’enquesta d’usos lingüístics, però, hi ha 900.000 persones estrangeres a Catalunya que volen aprendre o millorar els coneixements de la llengua.

Els Harris, en canvi, estan “encantats” amb els serveis del Consorci i celebren que els ofereix “molt bons recursos” per aprendre català. Sigui com sigui, tots coincideixen que cal practicar en espais socials i lúdics, on poden apropar-se al català d’una altra manera i amb menys pressió. Aquí, els castellers esdevenen un context ideal, ja que és un entorn totalment catalanoparlant i molt arrelat al territori i la cultura. Fora, parlen més castellà i anglès, sobretot a la feina, però amb les colles sempre mana el català.

Com són els migrants participen en colles castelleres?

La Coordinadora de Colles està treballant en una primera fase de recopilació de dades per poder dissenyar el camí a seguir en el futur. Si bé, Torres afirma que el perfil de nouvingut que hi participa és molt divers i depèn de la ubicació de cada colla. A Barcelona, per exemple, hi ha diversos castellers d’Erasmus, mentre que a ciutats més petites predominen les famílies treballadores, tot i que també hi ha persones de la resta de l’Estat. L’objectiu és consolidar-se com un ganxo per facilitar la inclusió dels immigrants i transmetre’ls i fer-los partícips de la cultura catalana.