30
de gener
de
2017, 17:00
Actualitzat:
17:12h
Falten menys de tres mesos per a la primera volta de les eleccions presidencials franceses, que seran el 23 d’abril, i el paisatge abans de la batalla no pot ser més enrevessat. El mes de gener s’acomiada amb una líder del Front Nacional, Marine Le Pen, com la gran guanyadora de l’etapa preelectoral. La fragmentació de l’esquerra, els escàndols que acorralen la dreta tradicional i la crisi que tenalla la UE són factors que reforcen la posició de la dirigent ultra, ara mateix la favorita per guanyar la primera volta.
El Brexit i el triomf de Donald Trump ha donat moral de victòria a l’extrema dreta arreu d’Europa. Les eleccions del març a Holanda seran un anticipi del que pot succeir a França el 23 d’abril i el 7 de maig, que és la data de la segona i definitiva volta. A les enquestes, Marine Le Pen apareix com a guanyadora en la primera volta. Cinc interrogants treuen la son a la classe política francesa.
1. És el PSF encara un partit?
El resultat de les primàries socialistes ha deixat el PSF fracturat. El partit ja no és aquella potent maquinària política que, junt amb els comunistes del PCF, sumaven la meitat de França. De fet, ni tan sols està clar que el PSF aplegui avui la major part del votant socialdemòcrata. L’home que representava en aquestes primàries l’anima governamental del socialisme, Manuel Valls, ha estat derrotat àmpliament.
El president François Hollande ni tan sols s’ha atrevit a presentar-se, un fet inaudit a França. Però el candidat vencedor, Benoît Hamon, amb el suport de la majoria de dirigents de l’ala esquerra, s’ha emportat un 58% dels vots, lluny també d'un resultat aclaparador. I això que Valls sempre ha tingut moltes dificultats per ser acceptat per les bases del partit.
La candidatura independent d’Emmanuel Macron apareix com la més atractiva pel votant que, sentint-se d’esquerres, però no radical, desitja si no un canvi absolut de política, sí un rostre nou, unes etiquetes renovades, un impuls diferent. O, simplement, algú que els parli d’una altra manera. Ara la gran pregunta és: a banda del reconeixement de la derrota per part de Valls, cap a on aniran els seus vots? Alguns seguidors de l’exprimer ministre ja van fer ahir a la nit els primers moviments cap a Macron. És encara el PSF un partit? Aquesta és una de les incògnites que desvetllaran el futur immediat de França.
2. Què serà de François Fillon?
L’escàndol que ha esquitxat de ple François Fillon, gran vencedor de les primàries de la dreta i favorit fins ara a l’Elisi, acusat d’haver contractat la seva dona, Pénélope, per fer una feina fictícia ha caigut com una llosa sobre l’aspirant conservador. Ell ho ha negat però les seves explicacions no han convençut. Per embolicar-ho més, Fillon va dir que en el passat també havia contractat els serveis de dos fills seus advocats. Però en els anys en què això va succeir, els dos fills de Fillon encara no havien acabat la carrera.
Si Fillon no es desempallega aviat de l’afer, podria sortir de la cursa electoral. Això seria un malson per Els Republicans, la formació nuclear de la dreta francesa. Qui agafaria el relleu? Alain Juppé, principal rival de Fillon dins de la formació, ja ha dit que no està disponible. François Bayrou, etern aspirant centrista, amenaça de de presentar-se també.
3. Quines complicitats té Le Pen en el cor de l’Estat?
Fins ara, el Front Nacional, malgrat els seus èxits en eleccions locals, ha tingut enormes dificultats per penetrar en els aparells de l’Estat. L’elit de l’administració resta hostil a Marine Le Pen. Però això pot estar canviant. El periodista Rafael Poch informava ahir de l’existència d’un Club des Horaces, nodrit per quadres de l’alta funció pública, que estarien assessorant de manera quasi bé clandestina a la candidata de l’extrema dreta. Aquests “horacis” s’haurien reunit de manera sovintejada amb la líder ultra per reforçar els seus missatges, sembla que a canvi que Marine Le Pen suavitzés les seves posicions antieuropeistes i critiques amb l’euro. En tot cas, seria un senyal de complicitats creixents del lepenisme en la cúpula de l’Estat.
4. Hi haurà un “vot Detroit”?
Marine Le Pen només pot guanyar si és capaç de foradar l’electorat més popular de l’esquerra. Ja fa anys que el Front Nacional ha consolidat un segment de votant obrer que abans votava socialista o comunista. Però ara aquest fenomen pot ser més accentuat. La comparació amb el “vot Detroit” que va decidir les eleccions nord-americanes és inevitable. El votant popular, emprenyat, ferit per la crisi, que acaba donat suport al candidat de la protesta perquè ja no es refia dels que teòricament són els “seus”. A França, aquest Detroit es diu Doubs, a l’est, una zona del Franc-Comtat afectada per la crisi industrial. Va ser precisament aquí on Manuel Valls va fer un dels seus primers actes de campanya.
5. Com ajudarà la UE al candidat anti-Le Pen?
La victòria del Brexit i el fenomen Trump han reforçat la sensació d’una Unió Europea afeblida i a la defensiva. Però a Brussel·les, a Berlín i a les institucions comunitàries saben que les eleccions franceses són un objectiu estratègic. Es tracta de tancar el pas a la xenofòbia a França. Un triomf del Front Nacional podria significar la fi del projecte europeu tal i com l’hem entès fins ara. Amb un Regne Unit que mira ja només a l’Atlàntic i una Rússia enfortida, només la preservació de l’eix Berlín-París pot garantir la continuïtat de la Unió. Els moviments que es facin des de la UE les properes setmanes seran indicatius. Els líders europeus, que es trobaran a malta aquest divendres, volen transmetre a l’opinió pública que són conscients de la situació i que cal revitalitzar el projecte comunitari, tot evitant l’aïllament d’Angela Merkel.
Un escenari molt diferent del 2002
Que el candidat del FN passi a la segona volta ja ha passat. Va ser en les eleccions del 2002, quan el vell Jean-Marie Le Pen va aconseguir desbancar el socialista Lionel Jospin de la segona posició i va passar a la final enfront el neogaullista Jacques Chirac. Però ho va assolir per unes dècimes, amb uns resultats lluny dels que ara assenyalen les enquestes, en un context intern i exterior del tot diferents. I Chirac no va tenir cap dificultat per arrossegar el gruix de l’electorat d’esquerres en la segona volta. Ara tot pot ser diferent. Entre els observadors de la política francesa, amb tot, es confia que les bases republicanes de la nació respondran a l’embat i, sigui qui sigui finalment l’adversari de Le Pen, li barrarà el pas a l’Elisi.
El Brexit i el triomf de Donald Trump ha donat moral de victòria a l’extrema dreta arreu d’Europa. Les eleccions del març a Holanda seran un anticipi del que pot succeir a França el 23 d’abril i el 7 de maig, que és la data de la segona i definitiva volta. A les enquestes, Marine Le Pen apareix com a guanyadora en la primera volta. Cinc interrogants treuen la son a la classe política francesa.
1. És el PSF encara un partit?
El resultat de les primàries socialistes ha deixat el PSF fracturat. El partit ja no és aquella potent maquinària política que, junt amb els comunistes del PCF, sumaven la meitat de França. De fet, ni tan sols està clar que el PSF aplegui avui la major part del votant socialdemòcrata. L’home que representava en aquestes primàries l’anima governamental del socialisme, Manuel Valls, ha estat derrotat àmpliament.
El president François Hollande ni tan sols s’ha atrevit a presentar-se, un fet inaudit a França. Però el candidat vencedor, Benoît Hamon, amb el suport de la majoria de dirigents de l’ala esquerra, s’ha emportat un 58% dels vots, lluny també d'un resultat aclaparador. I això que Valls sempre ha tingut moltes dificultats per ser acceptat per les bases del partit.
La candidatura independent d’Emmanuel Macron apareix com la més atractiva pel votant que, sentint-se d’esquerres, però no radical, desitja si no un canvi absolut de política, sí un rostre nou, unes etiquetes renovades, un impuls diferent. O, simplement, algú que els parli d’una altra manera. Ara la gran pregunta és: a banda del reconeixement de la derrota per part de Valls, cap a on aniran els seus vots? Alguns seguidors de l’exprimer ministre ja van fer ahir a la nit els primers moviments cap a Macron. És encara el PSF un partit? Aquesta és una de les incògnites que desvetllaran el futur immediat de França.
2. Què serà de François Fillon?
L’escàndol que ha esquitxat de ple François Fillon, gran vencedor de les primàries de la dreta i favorit fins ara a l’Elisi, acusat d’haver contractat la seva dona, Pénélope, per fer una feina fictícia ha caigut com una llosa sobre l’aspirant conservador. Ell ho ha negat però les seves explicacions no han convençut. Per embolicar-ho més, Fillon va dir que en el passat també havia contractat els serveis de dos fills seus advocats. Però en els anys en què això va succeir, els dos fills de Fillon encara no havien acabat la carrera.
Si Fillon no es desempallega aviat de l’afer, podria sortir de la cursa electoral. Això seria un malson per Els Republicans, la formació nuclear de la dreta francesa. Qui agafaria el relleu? Alain Juppé, principal rival de Fillon dins de la formació, ja ha dit que no està disponible. François Bayrou, etern aspirant centrista, amenaça de de presentar-se també.
3. Quines complicitats té Le Pen en el cor de l’Estat?
Fins ara, el Front Nacional, malgrat els seus èxits en eleccions locals, ha tingut enormes dificultats per penetrar en els aparells de l’Estat. L’elit de l’administració resta hostil a Marine Le Pen. Però això pot estar canviant. El periodista Rafael Poch informava ahir de l’existència d’un Club des Horaces, nodrit per quadres de l’alta funció pública, que estarien assessorant de manera quasi bé clandestina a la candidata de l’extrema dreta. Aquests “horacis” s’haurien reunit de manera sovintejada amb la líder ultra per reforçar els seus missatges, sembla que a canvi que Marine Le Pen suavitzés les seves posicions antieuropeistes i critiques amb l’euro. En tot cas, seria un senyal de complicitats creixents del lepenisme en la cúpula de l’Estat.
4. Hi haurà un “vot Detroit”?
Marine Le Pen només pot guanyar si és capaç de foradar l’electorat més popular de l’esquerra. Ja fa anys que el Front Nacional ha consolidat un segment de votant obrer que abans votava socialista o comunista. Però ara aquest fenomen pot ser més accentuat. La comparació amb el “vot Detroit” que va decidir les eleccions nord-americanes és inevitable. El votant popular, emprenyat, ferit per la crisi, que acaba donat suport al candidat de la protesta perquè ja no es refia dels que teòricament són els “seus”. A França, aquest Detroit es diu Doubs, a l’est, una zona del Franc-Comtat afectada per la crisi industrial. Va ser precisament aquí on Manuel Valls va fer un dels seus primers actes de campanya.
5. Com ajudarà la UE al candidat anti-Le Pen?
La victòria del Brexit i el fenomen Trump han reforçat la sensació d’una Unió Europea afeblida i a la defensiva. Però a Brussel·les, a Berlín i a les institucions comunitàries saben que les eleccions franceses són un objectiu estratègic. Es tracta de tancar el pas a la xenofòbia a França. Un triomf del Front Nacional podria significar la fi del projecte europeu tal i com l’hem entès fins ara. Amb un Regne Unit que mira ja només a l’Atlàntic i una Rússia enfortida, només la preservació de l’eix Berlín-París pot garantir la continuïtat de la Unió. Els moviments que es facin des de la UE les properes setmanes seran indicatius. Els líders europeus, que es trobaran a malta aquest divendres, volen transmetre a l’opinió pública que són conscients de la situació i que cal revitalitzar el projecte comunitari, tot evitant l’aïllament d’Angela Merkel.
Un escenari molt diferent del 2002
Que el candidat del FN passi a la segona volta ja ha passat. Va ser en les eleccions del 2002, quan el vell Jean-Marie Le Pen va aconseguir desbancar el socialista Lionel Jospin de la segona posició i va passar a la final enfront el neogaullista Jacques Chirac. Però ho va assolir per unes dècimes, amb uns resultats lluny dels que ara assenyalen les enquestes, en un context intern i exterior del tot diferents. I Chirac no va tenir cap dificultat per arrossegar el gruix de l’electorat d’esquerres en la segona volta. Ara tot pot ser diferent. Entre els observadors de la política francesa, amb tot, es confia que les bases republicanes de la nació respondran a l’embat i, sigui qui sigui finalment l’adversari de Le Pen, li barrarà el pas a l’Elisi.