Octubre del 2017. Mentre la tensió política va en augment després del referèndum d'autodeterminació celebrat el dia 1, hi ha moviments intensos en els sectors més sensibles del poder econòmic. Diversos empresaris intenten operacions d'alta diplomàcia per evitar que el xoc entre la Generalitat i l'Estat desemboqui en un conflicte sense retorn, qui sap si en un episodi de violència. Un dels més neguitosos és Ferran Rodés Vilà (Barcelona, 1960), president del consell d'administració del diari Ara. Aquests dies fins i tot ha encarregat una enquesta que mai s'acabarà publicant.
L'enquesta, que es fa immediatament després del dia de la votació, assenyala que una majoria de la població catalana no vol una declaració unilateral d'independència (DUI). Amb les dades a la mà, Rodés es reuneix amb diversos dirigents independentistes per convèncer-los que una proclamació unilateral és un error majúscul i de conseqüències negatives incalculables.
Aquest episodi, ben poc conegut, il·lustra quins van ser els moviments de Ferran Rodés en aquells dies. Diu molt també de la difícil situació d'aquest empresari, que viu el procés amb una difícil navegació entre dues aigües. Però el nom Rodés ha estat present en la història de Catalunya des de fa molts anys i ha tingut un protagonisme destacat. Sovint, també, situat entre dues aigües.
Ferran Rodés és el primogènit d'entre els cinc fills de Leopoldo Rodés Castañé (1935-2015), una d'aquelles personalitats sense les quals no s'entenen moltes de les coses que han passat en aquest país en les darreres dècades. Malauradament, un accident de trànsit quan anava cap a l'Empordà a dinar amb l'exconseller Macià Alavedra va posar fi a la seva vida el juliol del 2015. Amb ell va morir un dels grans patricis de Barcelona, i també un dels guardians dels secrets que atresora la burgesia nostrada (o el que en queda). Les necrològiques d'aquells dies assenyalen que molts dels grans projectes desplegats per l'elit catalana portaven el seu segell. Però la família havia tingut figures rellevants molt abans.
Temps de guerra
Entre les personalitats destacades dels Rodés d'abans de la Guerra Civil brilla en especial el jesuïta Lluís Rodés Campderà, tiet avi de Leopoldo Rodés, que va deixar escrit un Diario en tiempo de guerra. Aquest religiós va dirigir l'Observatori de l'Ebre entre el 1920 i el 1939. Astrònom de prestigi, va estudiar a Harvard, va viatjar i va conèixer els principals observatoris del món. Pels seus nombrosos estudis, la Unió Astronòmica Mundial va batejar amb el seu cognom un dels cràters de la Lluna. El cas d'aquest religiós és singular, ja que va resistir al capdavant de l'Observatori enmig de la crisi que va suposar l'expulsió de la Companyia de Jesús d'Espanya durant la República. Es va mantenir lleial al règim republicà durant la guerra i morí de sobte el 1939.
Víctimes de la bomba del Coliseum
Es recorda com un dels episodis més cruels de la guerra. El bombardeig del centre de Barcelona per l'aviació italiana el 17 de març del 1938 va causar una mortaldat espantosa quan una de les bombes va caure sobre un comboi de trilita que anava de Montjuïc al port, passant davant del teatre Coliseum. Hi van morir prop d'un miler de persones. Entre elles, dos membres de la família: un germà del jesuïta Lluís Rodés, Leopold, i la seva filla Filomena. Leopold era el besavi dels actuals germans Rodés i una personalitat rellevant a la Catalunya dels anys trenta. Era el degà del Col·legi de Notaris, en plena Guerra Civil. El seu cos va quedar destrossat i només va poder ser reconegut pel seu rellotge. Un dels conductors del comboi era un avi de l'exconseller de Cultura Ferran Mascarell.
Lluís Rodés Campderà. Foto: ND
Els Rodés Campderà provenien de Santa Coloma de Farners. El jesuïta Lluís Rodés era un dels seus onze germans. Cinc d'ells eren eclesiàstics. A l'inici de la guerra, alguns van advertir al notari que, sent com era un home d'ordre, el millor era que marxés. Però ell va decidir romandre al seu lloc, lleial a la legalitat vigent. "El meu govern és la Generalitat", se li va sentir a dir.
Després del triomf franquista, un fill del degà dels notaris, l'advocat Leopoldo Rodés Arenas -pare de l'empresari Leopoldo Rodés i avi del principal accionista del diari Ara, Ferran Rodés-, que havia marxat de Barcelona acompanyant un client seu perseguit, va ser sotmès a consell de guerra. Més tard, el 1942, ja a Barcelona, va ser castigat per no fer la salutació feixista davant de la bandera espanyola en un acte públic. Ho assenyala l'historiador Hilari Raguer en un dels seus estudis, i és una història que no era coneguda per la família fins fa ben poc.
La passió per la publicitat
Leopoldo Rodés Castañé era fill de dues sagues importants. D'alguns dels Rodés, ja n'hem parlat. La branca materna, els Castañé, van imprimir el seu caràcter en el jove i van deixar-li petjada. La família posseïa algunes de les sales de cinema de Barcelona, com l'Astoria o l'Alexandra. Això li va permetre veure totes les pel·lícules que es podien veure a la ciutat abans que ningú i aficionar-se al cine. Així va començar: redactava textos publicitaris per als films i demanava a diversos il·lustradors que dissenyessin els anuncis. Després, els oferia a les sales perquè els fessin servir d'anunci per les cartelleres dels diaris.
El negoci familiar dels Castañé es va anar ampliant i es van dedicar a importar pel·lícules de fora. Això li va permetre viatjar i assistir a certàmens cinematogràfics, com el de Cannes. Era els anys cinquanta i conèixer el món de la publicitat a Europa, un sector que a Espanya estava a les beceroles, li va fer obrir els ulls i va comprendre que es tractava d'un món que aniria a més. El 1960, amb un altre soci, ja obre un negoci propi, Tiempo Publicidad, al carrer de Tuset. Era un inici molt modest, certament, per a un grup d'empreses familiars que seixanta anys després ocupa un miler de persones i actua en la publicitat i serveis paral·lels a aquesta en diversos continents.
Ben avingut amb els March
Advocat de formació, Leopoldo Rodés va introduir-se també en món de la banca i va ser conseller d'entitats financeres com els bancs Vitalicio, Central i Urquijo i el Banco de Progreso, controlat per la família March. El lligam amb els March -que van adquirir l'Urquijo- va ser cabdal en aquest àmbit, teixint una aliança amb els fills i néts d'aquell Joan March que va ser anomenat el darrer pirata del Mediterrani i que tant va contribuir al triomf de Franco. Amb els March, Rodés va ser un home de Corporación Alba, controlada pels fills del "pirata".
Leopoldo Rodés. Foto: Arxiu Rodés.
En el tardofranquisme, va ser dels empresaris que van veure venir de lluny els canvis polítics i es va fer assidu de les reunions del Grupo Mundo, que organitzava un altre personatge fascinant que de l'art de navegar entre dues aigües en va fer més que un mestratge: l'editor de Mundo Diario, Sebastián Auger. Un home que va saber combinar sense despentinar-se l'impuls d'un dels diaris emblemàtics de l'esquerra durant la Transició amb l'adscripció devota a l'Opus Dei. Al voltant d'Auger coincidien oberturistes del tardofranquisme i dirigents del futur democràtic.
Casat amb Isabel Vilà, filla d'una saga del tèxtil, de qui va quedar vidu l'any 2000, Rodés era present en gairebé tots els grans patronats de la societat civil, des del Gran Teatre del Liceu fins a la Universitat Ramon Llull, passant per una vicepresidència del RACC. I en els grans centres de poder econòmic, com el consell d'administració de la Caixa, on va entrar el 2009.
Peça clau en els Jocs del 92
Rodés pare va tenir un paper important en l'assoliment dels Jocs del 92. El 1985, va assumir la presidència del comitè de la candidatura de Barcelona. De la mà d'un hàbil encantador de serps, Carles Ferrer Salat, l'empresari va demostrar ser un mestre de la diplomàcia personal i va acollir a casa seva més de vuitanta membres del Comitè Olímpic Internacional, que visitaven Barcelona en la fase exploratòria de les ciutats candidates. Rodés i la seva dona, Isabel Vilà, van demostrar la importància de disposar d'una bona xarxa de relacions públiques per coronar un projecte com aquell.
També va ser artífex del nou MACBA, del que en va presidir la fundació fins a la seva mort. Una presidència que va passar després d'ell a Ainhoa Grandes, amb qui es va casar en segones núpcies, i que havia treballat a Sotheby's abans d'entrar a dirigir el flamant museu. Va ser també membre de l'International Council del Museu d'Art Modern de Nova York (MoMA) i del National Committee del Whitney Museum of American Art.
L'aposta per l'Institut de l'Empresa Familiar
Rodés va apostar també per un gir en el lideratge empresarial. Era molt crític amb l'actuació de la gran patronal CEOE, a qui va definir com "sindicat vertical", amb la terminologia pròpia de l'època franquista. Potser ho va dir en al·lusió al dirigent José María Cuevas, que va presidir la cúpula empresarial durant 23 anys i que procedia de l'estructura sindical del règim anterior.
Leopoldo Rodés saluda al príncep Felip durant un acte de l'Institut Empresa Familiar, el novembre de 2012. Foto: Casa Reial.
De les inquietuds de Rodés en aquest àmbit naixeria l'Institut de l'Empresa Familiar (IEF), un projecte ideat a Barcelona, rebut amb simpatia per la Generalitat, i on van tenir un paper destacat, a més de Rodés, Mariano i la família Entrecanales. Amb els anys, hi ha cert consens a admetre la pèrdua d'impuls de l'IEF.
La vergonya del Palau
Rodés va sentir una profunda humiliació el dia que Joan Llinares, responsable de la gestió del Palau de la Música després que esclatés l'escàndol Millet, li va detallar la magnitud de l'espoli. Va sentir vergonya, i en tenia motiu perquè era un dels membres més destacats del patronat de la institució, que no va voler o saber veure res.
Els testimonis d'aquells dies elogien la reacció de Rodés, però això no pot amagar l'enorme responsabilitat del gruix de les elits que durant anys van ser presents en un patronat que Fèlix Millet va ridiculitzar amb el seu saqueig. La negligència del patriciat barceloní al Palau és un dels episodis més vergonyosos de la història de la burgesia de les darreres dècades. Potser per això, Rodés, junt amb un grup de patrons com Maria Àngels Vallvé i l'advocat Carlos Cuatrecasas, es va plantar davant l'intent de Millet de perpetuar el seu poder a través d'un home de palla, el convergent Arcadi Calzada.
Leopoldo Rodés va sentir de manera molt personal l'actuació de Millet perquè en va ser víctima directa. Ell havia fet aportacions de centenars de milers d'euros a la construcció del Petit Palau, que ja estava sobrefinançat pel ministeri de Cultura. Millet li demanava més i més diners, mentre li sobraven milions que anaven a la claveguera...
Tres germans, tres colors
Dels cinc fills de Leopoldo Rodés, els més mediàtics són Ferran, el primogènit; Alfonso i Gonzalo. Tots tres representen matisos diferents del llegat patern, també en el pla ideològic. Les altres germanes són Cristina i Alicia.
Gonzalo Rodés (el primer a l'esquerra), en un acte de Barcelona Global, amb Dolors Montserrat, Toni Comín i Jaume Collboni. Foto: EuropaPress
Gonzalo (1965), present al Patronat de la Fundació Princesa de Girona, on és membre de la comissió delegada. Llicenciat en Dret, ha passat per bufets rellevants com el Cuatrecasas -un altre omnipresent-, va fundar el despatx Rodés&Sala i és soci de GBS Finanzas, firma que presideix a Catalunya. Va estar casat amb la golfista Estefanía Knuth, amb qui va tenir tres fills, i va ser un dels impulsors del fòrum empresarial Barcelona Global, que en algun moment s'ha vist com un rival del Cercle d'Economia a l'hora de generar un discurs propi dins de les elits. Gonzalo Rodés va formar part de la plataforma Compromís per Barcelona, que va donar suport al candidat del PSC Jaume Collboni a les darreres eleccions municipals.
Molt actius per una tercera via
A més, Gonzalo Rodés manté magnífiques relacions amb els monarques. Durant la tardor del 2017, es va mostrar molt actiu en favor d'una sortida dialogada al conflicte. Sembla que va demanar a la Zarzuela que exercís un paper de moderació, sense èxit, sinó tot el contrari. Algunes fonts asseguren que des de l'entorn reial se li va suggerir que s'adrecés al lehendakari Íñigo Urkullu, del PNB, com a mediador, ja que havia tingut contactes amb Carles Puigdemont i el partit basc era soci parlamentari de Mariano Rajoy. Una via que es va engegar a través, sobretot, de Joaquim Coello en els dies previs al 27-O.
Alfonso Rodés (1961) és el president d'Havas Group a Espanya. Està casat amb Clara Riera i té tres fills. Sol ser etiquetat com el més conservador de la família. També manté una relació molt fluida amb la Zarzuela. De fet, són amics de fa anys dels avui apartats Cristina de Borbó i Iñaki Urdangarin. L'exduc de Palma va estar un temps en nòmina a Havas.
Ferran Rodés (1960) és el principal accionista del diari Ara i possiblement qui millor representa el tarannà del pare i la seva voluntat per incidir socialment a partir d'una idea de país, més enllà de triomfar en els negocis. El març de 2012, en temps del conseller de Territori Lluís Recoder, va ser nomenat president del Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de la Generalitat.
Una dada rellevant en la biografia de Ferran Rodés és que ha estat dels pocs ciutadans espanyols que ha format part de la Comissió Trilateral, l'influent fòrum creat el 1973 per reunir figures del món econòmic i polític d'Amèrica del Nord, Europa i el Japó que apostaven per una economia global. David Rockefeller el va impulsar i ha donat lloc a molta literatura fantasiosa sobre el seu poder real, sent presentat sovint en alguns articles com una mena de govern mundial a l'ombra. Però imaginacions a banda, sí que és cert que sempre ha estat un club influent. Rodés hi va ingressar l'any 2010, junt amb figures com Javier Solana i Borja Prado. La Comissió Trilateral es va renovant periòdicament.
En un moment del procés, la Comissió Trilateral va mantenir contactes amb el president Artur Mas. En una reunió a Palau que va transcendir, el 2014, Mas va donar garanties que no sortiria del marc legal vigent, i en la trobada es va parlar de possibles sortides al conflicte, plantejant-se possibilitats en la línia d'una tercera via. Rodés va ser present en aquesta trobada, junt a personalitats com Antonio Garrigues Walker i Alfonso Cortina.
Un pensament austriacista
És interessant l'evolució de Ferran Rodés pel que fa al paper jugat per la monarquia davant del procés. Els qui el coneixen expliquen que no amaga un posicionament de tipus austriacista. De fet, la idea d'un model confederal o d'una mena de Commonwealth, amb una Catalunya sobirana que pogués mantenir una vinculació amb la Corona, ha animat algunes de les seves reflexions. L'actitud de la Zarzuela, escenificada en el discurs del 3-O, va deixar poc marge a aquesta via i ha nodrit certa decepció envers el paper jugat per la institució.
Nom: Ferran Rodés Vilà (1960), president del consell d'administració del diari Ara.
Família: fill de Leopoldo Rodés. Són cinc germans: Ferran, Gonzalo, Alfonso, Cristina i Alicia.
Negoci: grup familiar d'empreses del sector de la publicitat i el seu entorn.
Un lloc: Santa Coloma de Farners, d'on provenia la branca de juristes Rodés.
Actitud davant el procés: suport públic a una sortida negociada del conflicte, amb major poder polític per a Catalunya.
Premsa, banca, publicitat
Ferran Rodés ja retallava notícies i anuncis dels diaris a l'edat de deu anys. Quan viatjava a l'estranger, prenia i observava amb delit els periòdics del país. I malgrat que no n'entengués la llengua, mirava i remirava com eren fets i com presentaven els continguts. D'aquella passió infantil, en va néixer l'empresari que avui dirigeix un grup familiar que ocupa un miler de persones i que opera a Europa i Amèrica.
Amb aquests precedents, tot apuntava cap a estudiar Periodisme. Però no va ser així: el jove Rodés va optar per la carrera d'Econòmiques a la Universitat de Barcelona; uns estudis que va ampliar a l'IESE, al Gresham College i a la universitat d'Stanford. Aquesta formació podia ser el preludi de la incorporació al negoci de la publicitat, que amb tant d'èxit havia anat aixecant el seu pare des de finals dels anys cinquanta. Una anècdota d'aquells primers anys d'infantesa és que els germans Ferran i Alfonso, tot just amb pantalons curts, van aparèixer com a figurants en uns anuncis de galetes Fontaneda i d'altres marques.
Aquestes primeres passes en el món de la publicitat no van tenir continuïtat, ja que l'accés de Ferran al negoci familiar -en el que als 18 anys ja era membre del consell de Media Planning- un cop acabada l'etapa acadèmica, no va acabar de funcionar i va optar per treballar al sector bancari.
El 1985 s'incorpora al banc Manufacturers Hanover Trust, i cinc anys després passa al Banco Español de Crédito, on crea i dirigeix diferents departaments vinculats a la banca d'empresa a Barcelona, primer, i a Madrid, després. L'entrada definitiva de Ferran a la publicitat es va produir el 1988 quan junt amb el seu germà Alfonso, va incorporar-se al grup Media Planning, del que en passaria a ser conseller delegat el 1994.
L'aventura empresarial del pioner familiar de la publicitat, Leopoldo Rodés, havia començat quan l'any 1960 es va associar amb José Carlos Iriarte per obrir una minúscula oficina de només quinze metres quadrats al carrer Tuset. La feina de l'agència Tiempo consistia en crear originals publicitaris i gestionar la seva publicació en forma d'anuncis de pàgina o mitja pàgina en els principals diaris de Barcelona i Madrid. També enviaven falques a emissores de ràdio.
Leopoldo Rodés. Foto: EuropaPress
En aquella època no es disposava de dades sobre l'impacte en l'audiència, ni mètriques fiables que ajudessin afinar el tret. Tot es fonamentava en la intuïció dels publicitaris. Marques com Freixenet, Tergal o els tocadiscos Kolster eren els primers clients. Durant el següents quinze anys, Rodés va desplegar el seu talent visionari, en tant que va ser un dels primers comunicadors que van preveure la influència demolidora que tindria la publicitat en l'activitat econòmica i social en les dècades següents.
El 1976 és un any de canvis i de preludi de l'obertura de l'estat espanyol a nous corrents internacionals. Tiempo signa una aliança amb l'agència nord-americana BBDO, una de les firmes que lidera el sector a nivell mundial. Al marge d'aquesta aliança, Leopoldo crea pel seu compte Media Planning, com a primera agència de mitjans de l'estat espanyol, i assumeix comptes d'El Corte Inglés, Philips, Osborne i la gegantina Nestlé. De bon principi, havia arribat a la conclusió que la publicitat actua des de dues línies de treball molt diferenciades, tant pel que fa a activitat com als perfils de les persones que hi conflueixen: la planificació publicitària, d'una banda; i la creativitat del producte a difondre, de l'altra. BBDO no va veure clara aquesta estratègia.
La decisió era estratègica. En l'èxit de Rodés s'ha destacat sempre la seva habilitat per entendre aquests dos vessants del negoci: una àrea de planificació molt ben greixada i disciplinada, i el món de la creació, més lliure i imprevisible, de gent que té una idea genial que val milions però que potser passarà una setmana sense anar a la feina. Leopoldo Rodés tenia clar que els dos vessants havien d'anar plegats però funcionar de manera independent. Ell reunia elements dels dos àmbits: la creativitat i la capacitat de planificar a llarg termini.
Això no li suposa cap allunyament del soci americà. El 1983, es va a la fusió i neix l'agència Tempo BBDO, que esdevé la segona de l'estat espanyol en facturació anual. Una incorporació determinant en l'agència és la del fotògraf Leopoldo Pomés per cobrir l'espai creatiu
El següent pas en el camí del creixement empresarial del complex Rodés es produeix el 1999, amb la fusió amb Mediapolis, la central de mitjans de la històrica firma francesa Havas, aleshores el cinquè grup de comunicació més important del món. El resultat és Media Planning Group, de la que Leopoldo Rodés en segueix sent el soci majoritari. El 1999, Havas compra la resta de MPG fins a obtenir el 100% de la propietat. El paper de la família en el bloc Havas guanya espais, i Ferran Rodés apareix com una figura de consens que arriba a exercir de conseller delegat d'Havas Media, a París, entre 2006 i 2011, un període durant el qual la companyia supera alguns dels problemes que l'havien assetjat en l'etapa anterior.
Ferran Rodés. Foto: SwitchMed
Aquest etapa "francesa" es tanca el 2011, quan deixa la direcció general que passa a assumir el seu germà Alfonso, que ja era conseller delegat, mentre que Ferran és nomenat vicepresident del Grup Havas. El motiu de la sortida de la primera línia de gestió d'Havas és la seva intenció de concentrar-se en les empreses familiars que, en paral·lel, han anat creant entorn el sector publicitari.
El 2010 havien constituït Digilant, una companyia dedicada a una modalitat que tot just feia les primeres passes, la publicitat programàtica, consistent en la compra d'espais de publicitat a internet en temps real a partir de processos informàtics i d'intel·ligència artificial alimentada amb quantitats ingents de dades sobre mètriques i perfils de consum. La seu de Digilant és a Boston i des d'allí treballa en diversos països d'Europa i Amèrica.
Des del mes de setembre d'aquest 2020, les distintes societats amb què el grup Rodés actua en publicitat, màrqueting de punt de venda, gestió de comunitats virtuals, assessorament i anàlisi s'han ubicat sota una societat hòlding que ha establert la seva seu central a la Rambla de Catalunya, de Barcelona. La plantilla total és d'un miler de persones.
Immersió periodística al diari Ara
L'entrada de Ferran Rodés en el sector de la premsa es produeix el 2010 com a accionista minoritari del diari Ara, després de ser convençut per la brillant oratòria comercial d'Oriol Soler, aleshores directiu del grup Cultura 03. El nou mitjà apareix el 28 de novembre amb un accionariat en què, a més de Cultura 03 i Rodés, hi entren la Fundació Carulla, els empresaris Daniel Martínez (Focus), Víctor Font (Delta Partners i ara candidat a la presidència del Barça), junt amb els periodistes Toni Soler, Antoni Bassas, Xavier Bosch, Albert Om i Carles Capdevila, que va ser-ne director fins al 2015.
Les vicissituds que travessa un diari de paper de nova creació no són pas fàcils: Soler abandona el càrrec de president d'Edició de Premsa Periòdica Ara SL el 2012, i és substituït per Rodés, que ja encapçalava el Consell Editorial. Amb un compte d'explotació amb resultats negatius exercici rere exercici, el diari perd el seu director fundador, Carles Capdevila, veritable ànima social del projecte, que mor el juny del 2017 després d'una llarga malaltia i de ser convidat a abandonar el càrrec per Rodés, de qui s'havia distanciat, i és substituït per l'actual directora, Esther Vera, el 2015.
L'Ara, sense la publicitat del referèndum de l'1-O
Un moment clau en la història del mitjà és el setembre de 2017, quan rebutja la publicitat institucional de la Generalitat sobre el referèndum d'autodeterminació de l'1 d'octubre de 2017. Des de determinats cercles madrilenys, es fa circular el missatge que "qui la publiqui, patirà". Algun bufet d'advocats que assessora la direcció de l'empresa editora apunta que comprometre's amb un referèndum declarat il·legal, podria comportar un delicte de sedició. El cas és que l'Ara no publica els anuncis de l'1 d'octubre, a diferència d'altres mitjans de línia editorial independentista.
Això comporta un terratrèmol en forma de pèrdua de més de 3.500 subscripcions en les setmanes posteriors i un comunicat de rebuig dels treballadors del diari contra una decisió que, val a dir, havia estat aprovada per unanimitat pel Consell Editorial, inclosos alguns dels populars periodistes que en són accionistes fundadors, com Xavier Bosch, Antoni Bassas o Toni Soler. L'argument essencial era que calia garantir la continuïtat del mitjà i no posar en risc el projecte empresarial ni els llocs de treball si hi havia represàlies.
El referèndum es va celebrar i, un cop oberta la ruta final cap a la Declaració Unilateral d'Independència, Rodés va publicar un extens article en què feia una crida a no proclamar-la (entenia que era "una trampa colossal") i a buscar una entesa entre les autoritats catalanes i espanyoles, posant damunt la taula els actius aconseguits per l'independentisme els dies 1 i 3 d'octubre.
El cas Acciona
Un càrrec que va dur problemes a Ferran Rodés va ser el de president del Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible, per nomenament del president de la Generalitat Artur Mas, el 2012. Un càrrec que coincidia en el temps amb el de conseller d'Acciona (família Entrecanales), que formava part del consorci creat per un grup d'empreses que va obtenir l'adjudicació de la gestió d'Aigües Ter Llobregat (ATLL). Aigües de Barcelona (Agbar), que era l'altra aspirant, no va acceptar el resultat del concurs i va endegar una batalla legal que, entre d'altres extrems, incidia en una possible incompatibilitat de Ferran Rodés per contractar amb administracions públiques degut al seu càrrec al consell assessor de la Generalitat. També s'esmentava la presència del seu germà Alfons i del seu cosí, Gonzalo Rodés y Gerald Rothlisberger Rodés, respectivament, en una de les empreses consorciades.
Teories cap al futur
Els empresaris catalans es classifiquen entre els que defugen la presència pública i els que no. Dins d'aquests segons, hi ha una altra subcategoria, entre els qui només cultiven la seva imatge i els qui elaboren i difonen pensament, doctrina. Ferran Rodés és d'aquests últims, que es manifesta a través d'entrevistes o intervencions en actes públics. El 2009, quan presidia la fundació Creafutur, va vaticinar que els diaris impresos anaven cap a la marginalitat i que el futur era al món digital. Dos anys després, anunciava una nova era de la publicitat que desencadenaria una revolució digital tan rupturista com la que va significar la irrupció de la televisió. Rodés visualitzava el pas del consumidor de subjecte passiu a actor, en solitari o integrat en comunitats, gràcies a les noves tecnologies.