Cada dos dies, una persona es treu la vida a Catalunya. Així ho indiquen les darreres dades de la Generalitat del 2024, quan es van produir 538 suïcidis. Això són 10 persones cada setmana i 45 cada mes, cinc vegades més que les víctimes mortals en accidents de trànsit. L'Organització Mundial de la Salut (OMS) estima que, per cada suïcidi, hi ha entre 10 i 30 temptatives i que, en l’adolescència, la xifra augmenta fins a les 100 o 200 temptatives. A més, cada cas afecta per sempre entre 6 i 10 persones de l'entorn.

Per això, el Departament de Salut va desplegar el 2021, en plena postpandèmia de la Covid, el primer pla de prevenció del suïcidi a Catalunya (PLAPRESC) i, des del 2023, la taxa de suïcidis encadena tres anys a la baixa, tot i que continua sent alarmant. Els experts consultats per Nació consideren que aquesta mesura va en la línia de les recomanacions de l'OMS i les polítiques pioneres dels països anglosaxons, i que confirmen que el país ha entrat en una primera fase d'enfocament del problema. "Ens estem situant per combatre els suïcidis", apunta Ingeborg Porcar, directora de la Unitat de Crisis de Barcelona (UTCCB) de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

Vickie Krieger, doctora en Psicologia de la Universitat de Barcelona (UB), destaca que el primer pas és entendre que el tractament contra el suïcidi sobrepassa l'àmbit clínic i requereix una acció transversal de la societat centrada en la prevenció, la detecció precoç dels primers senyals i la capacitat de comprendre i acompanyar les persones vulnerables o amb ideacions suïcides. Fa seva la tesi que "el suïcidi és un problema social que requereix una resposta social" i apunta que, perquè tinguin èxit, les polítiques públiques han de tenir molt en compte els condicionants culturals, socials, econòmics i internacionals.

En la mateixa direcció apunta Carla Rubio, presidenta de l'Associació Catalana de Prevenció del Suïcidi, que entén que el segon pas és dotar l'entorn dels pacients de les eines necessàries. També ho fa el periodista Joan Cabot, director de la sèrie-pòdcast Les Desaparicions, amb més de 40 entrevistes i testimonis en primera persona, que apunta que una societat informada està més preparada per evitar suïcidis.

Què pot fer un familiar, un amic o un company de feina?

Tots els experts consultats per Nació coincideixen a establir un punt de partida àmpliament suportat per la comunitat mèdica internacional: els suïcidis, com els problemes de salut mental en general, tenen una naturalesa complexa i multicausal. Per això, dibuixen una xarxa igualment complexa i que interpel·la tots els actors. "Ara mateix, ens trobem en una fase prèvia de presa de consciència d'aquests actors que hi tenen un paper", explica Porcar.

Dit això, tots els experts apunten que és clau acabar amb l'estigma i desmuntar els mites relacionats amb el suïcidi. Per motius religiosos i per desconeixement, durant molt temps s'ha temut que parlar dels suïcidis generi un efecte contagi i, per això, s'ha invisibilitzat. Ja fa anys, però, que l'OMS ho desaconsella i, en canvi, recomana "parlar-ne correctament". Porcar celebra que aquesta és l'assignatura en què la societat catalana treu millor nota, mentre que Krieger és més crítica i lamenta que a Catalunya encara hi ha "massa por" a parlar del suïcidi i que manca alfabetització.

Amb tot, des de l'Associació Catalana de Prevenció del Suïcidi han detectat que, des de la pandèmia de la Covid, s'ha tombat el primer mur. Sobretot, en els àmbits socials i de la salut, tot i que encara no en el laboral i el més privat. "Parlem molt més de salut mental i, encara que sempre es pot fer millor, és molt positiu", diu Rubio. Tanmateix, considera fonamental que l'entorn de les persones vulnerables o amb ideacions suïcides conegui bé la malaltia, sàpiga tenir una escolta activa, identificar els senyals d'alerta i fer un acompanyament. 

Com parlar de salut mental

Krieger al·lega que "sensibilització és prevenció" i aposta per parlar obertament de la mort, la salut mental i el suïcidi amb responsabilitat, sense frivolitzar però alhora sense mitificar-ho. A parer seu, l'ideal seria que hi hagués programes i campanyes públiques en tots els àmbits, des de l'escola fins a la feina i la família, però que en tot cas convé que les persones estiguin entrenades. "Com volem minimitzar els suïcidis si no som capaços de fer entendre als homes que demanar ajuda no els fa més dèbils o als joves que no estan sols?", es pregunta.

Cabot se centra en els mitjans de comunicació i alerta que tenen una tendència a repetir mantres i reduir una problemàtica complexa a un problema sanitari. Sobre això, entén que "el periodisme no té l'obligació de contribuir a prevenir el suïcidi, però sí de no agreujar la problemàtica" i avisa que el sensacionalisme no té cabuda si es parla de salut. De la mateixa manera, té moltes reserves pel que fa a la veu dels influencers i de les personalitats públiques, perquè detecta una certa "pornografia" de la salut mental. 

La influència de les condicions socials i materials

Cabot també posen l'accent en el context i entén que, quan el pacient arriba al sistema de salut, ja s'està anant tard. "Hi ha molts factors contextuals que podem controlar, des de l'educació fins al disseny de les nostres ciutats", entén. Aquí, assenyala les institucions, alhora que lamenta que la divisió social, les tensions internacionals i la substitució d'espais físics de socialització per "la ficció de comunitat" que generen les xarxes socials donen com a resultat una societat més individualista, solitària i abocada a la desesperança. Especialment, en el cas dels més joves.

Josep Joan Moreso, catedràtic en Filosofia del Dret de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), considera que la clau és enfortir les polítiques públiques, mentre que veu difícil anar més enllà del marc actual pel que fa a la regulació d'espais com les xarxes socials, on ja està previst el delicte d'inducció al suïcidi i el delicte d'odi. "És un error pensar en el dret penal com a solució, ja que sempre arribarà tard", argumenta. Tampoc veu gaire marge pel que fa al dret laboral: "Ja és protector dels treballadors i és molt difícil demostrar la responsabilitat de l'empresa en la mort d'un empleat per suïcidi".

Al seu torn, Porcar es mostra cauta a l'hora de valorar factors sociològics aïllats. Reitera que mai hi ha un sol factor que condueixi a un suïcidi, tot i que admet que el context sempre intervé. Coincideix amb Cabot en el fet que la incertesa i la inestabilitat internacional, així com la manca de treball en la gestió de la frustració dels infants, generen ciutadans més vulnerables. Per això, es mostra favorable a la introducció de la formació en primers auxilis en salut mental per tal que les comunitats, una iniciativa que va sorgir a Austràlia i que està molt estesa als països anglosaxons.

El sistema de salut, una gran mancança

Porcar defensa que "tots els suïcidis es poden prevenir, però no tots es poden evitar". Assenyala que una prioritat ha de ser garantir que el sistema de salut mental compti amb recursos suficients i amb personal especialitzat per atendre la totalitat dels pacients, la qual cosa denuncia que no es dona a Catalunya. "És la gran mancança que tenim i, fins que no ho resolem, la resta de mesures que aborden factors sociològics es veuran molt minvades", rebla. A més, Cabot subratlla que aquesta mancança afecta especialment la població amb menys recursos, el que genera un biaix de classe "brutal".

Krieger rebla que això demostra que "els suïcidis no són una prioritat" i l'Associació Catalana de Prevenció del Suïcidi comparteix que existeix una "manca de recursos sostinguda en el temps" i que aquest és un "mal endèmic" al país. Si bé, reiteren que "els professionals sanitaris no poden enfrontar el problema sols" i que les millores no han de venir només a l'àmbit clínic. Sigui com sigui, la clau és teixir una xarxa complexa i que interpel·li tothom per prevenir, detectar i acompanyar. I cal recordar que, si necessites ajuda o coneixes algú que en necessiti, tens disponible les 24 hores i els 365 dies de l'any el Telèfon de Prevenció del Suïcidi: 900 925 555.