A la part exterior de l'absis de la catedral, en una zona on l’ull del vianant no s’atura gaire, hi ha un petit gravat a la pedra que sorprèn quan el descobreixes: la silueta esquemàtica d’una ballesta. No és un ornament oficial ni tampoc un grafit modern. És una d’aquelles marques discretes, com la del misteriós vaixell que vàrem comentar fa temps que fan de frontissa entre la ciutat que veiem avui i la que funcionava amb unes altres lògiques.
Que una ballesta aparegui esculpida en un mur de la catedral no vol dir necessàriament res espectacular. No hi ha sang, ni batalla, ni setge al darrere. Però sí que és un bon punt de partida per recordar fins a quin punt aquesta arma formava part del paisatge quotidià de la Barcelona baixmedieval, no només com a eina de guerra sinó també com a pràctica esportiva, com a costum ciutadà i gairebé com a afició de diumenge.
Als segles XIV i XV, Barcelona era una ciutat emmurallada que es feia responsable, en bona part, de la seva pròpia defensa. Els privilegis reials donaven als consellers marge per organitzar muralles, vigilàncies i armament. Però tot això era inútil sense gent que sabés fer servir les armes. I aquí és on entra la ballesta, l’eina estrella de la infanteria abans de l’arribada de les armes de foc.
A vegades, s’ha repetit molt la idea que “els catalans som gent de pau” com si fos un tret gairebé essencial. Però això és més un relat modern que no pas una realitat històrica. Ja ho va advertir, entre d’altres, Ferran Soldevila al seu llibre “Els catalans i l’esperit bel·licós”, on recorda que la societat catalana medieval i moderna estava profundament familiaritzada amb les armes i amb la guerra. De fet, quan les ballestes van ser substituïdes progressivament per armes de foc, Barcelona i Catalunya en general tenia fama de ser llocs on la gent acumulava armes amb una certa afició i de voler-se-les renovar per les d'última tendència com ara passa amb els telèfons mòbils.
La ballesta tenia dos avantatges clars: permetia apuntar amb precisió i no exigia una gran força física. Això la feia ideal per convertir-la en “armament bàsic” i, alhora, en activitat practicable per una part important de la població masculina. Els consellers, conscients d’això i que la defensa de la ciutat depenia en gran part de tenir una població preparada per al combat, en van fomentar l’ús no només per raons militars sinó també com a exercici regular, gairebé com un esport cívic.
Així, els dies de festa, molts barcelonins sortien amb la ballesta cap a espais oberts prop de les muralles o als afores de les portes per fer punteria. Era una escena habitual: homes joves i no tan joves, ballestes, projectils, dianes improvisades i una estona de competició.
Aquest ús intensiu de la ballesta va acabar deixant rastre en els documents. El Llibre d’ordinacions recull diverses disposicions municipals que regulaven on, quan i com es podia practicar el tir, especialment quan entrava en conflicte amb altres usos de l’espai urbà. Les autoritats es van veure obligades a intervenir per evitar problemes, danys materials i conflictes veïnals. És a dir, la pràctica existia, era prou comuna per a generar friccions, i prou important per a merèixer regulació escrita.
La ciutat, però, mai no va acabar de trobar un lloc ideal per concentrar aquesta activitat. Primer es va utilitzar la riera de Santa Anna, després es va projectar un espai prop del monestir de Santa Clara, en altres moments les Drassanes feien aquest paper fins que les necessitats navals expulsaven els tiradors. Finalment, el 1447, un ciutadà va cedir un camp prop de la porta de Jonqueres, a l’actual entorn d’Urquinaona, perquè servís de camp de tir estable.
Tot plegat es complementava amb concursos i premis municipals que reforçaven el prestigi de l’activitat. I aquí apareix una de les parts més saboroses del costumisme urbà: els premis no eren medalles simbòliques sinó objectes útils. Als més grans, copes, gots o culleres de plata, als joves, ballestes noves decorades amb l’escut de la ciutat. Fins i tot sabem que els argenters van començar a fer les peces cada cop més grosses i cares, fins que el Consell va posar límits i va dir prou.
Aquesta ballesta gravada a la pedra de la catedral es pot llegir com un eco material d’aquest món. No cal veure-hi una causa, ni una denúncia, ni una prova d’estralls concrets. Potser és només el gest d’algú que va voler deixar constància d’un objecte familiar, gairebé identitari. Un símbol reconeixible per a qualsevol barceloní del moment.
