"Catalunya ha seguit una falsa ruta i ha arribat en gran part a ser víctima del seu propi desvari. Aquesta falsa ruta ha estat el nacionalisme catalanista". Qui escrivia això no era un espanyolista acèrrim, sinó un home que havia estat un dels intel·lectuals més representatius del catalanisme, Ferran Valls i Taberner, destacat dirigent de la Lliga, el partit de Francesc Cambó i Prat de la Riba.
La frase formava part d'un article que es titulava precisament així, La falsa ruta, i va aparèixer publicat a La Vanguardia el 15 de febrer del 1939. Encara amb la por al cos després dels anys de guerra i exili, en una Catalunya vençuda, Valls i Taberner va prendre partit per la causa de Franco.
En l'article, considerava un error la història de Catalunya de les dècades anteriors i titllava el catalanisme en bloc de ser un dels principals focus de la "subversió" en què havia caigut la societat catalana. Advocava per una renúncia a la nació i l'adhesió a "l'obra grandiosa de reconstrucció de la pàtria espanyola". Aquest article va formar part després d'un llibre amb títol expressiu: Reafirmación espiritual de España.
Un nacionalista romàntic
El cas de Valls i Taberner (1888-1942) va ser, d'entre l'antiga elit de la dreta catalanista, dels més clars a l'hora de deixar enrere el seu passat i buscar la integració en el nou règim. En el seu cas, a més, es tractava d'un home que pertanyia al nucli d'intel·lectuals de la Lliga i era considerat un exponent de la historiografia romàntica.
Dotat també d'una sòlida formació jurídica, va ser director de l'Arxiu de la Corona d'Aragó i va destacar en els estudis sobre dret medieval i les institucions de l'època comtal. El 1922, va publicar una Història de Catalunya conjuntament amb Ferran Soldevila.
Durant la dictadura de Primo de Rivera, sent membre de la junta de govern del Col·legi d'Advocats, va ser represaliat i exiliat a Morella. Però els anys de la República -en què va ser diputat al Parlament i a les Corts espanyoles per la Lliga- el van sacsejar i va evolucionar cap a posicions més conservadores i proclius a l'autoritarisme..
Pocs llinatges han tingut el vincle amb Catalunya dels Valls Taberner. Tampoc hi ha gaire precedents d'intel·lectuals del nacionalisme català que hagin fet una abjuració com la seva del seu passat. Mai no sabrem si Ferran Valls hagués canviat de posicions d'haver viscut més anys en comptes de desaparèixer en un 1942, quan l'ambient feixista ho amarava tot. Sí que sabem que va declarar com a testimoni de la defensa en favor de persones jutjades pels tribunals franquistes després del 1939. Per exemple, en el cas de l'excap de l'Arxiu Històric de Barcelona, Duran i Sanpere (en dona detalls una tesi doctoral de Jaume Enric Zamora), o de l'exconseller de Treball Francesc Xavier Casals.
També se sap que va mantenir una relació intensa amb Joan de Borbó, fill d'Alfons XIII i pare de Joan Carles I. Fins i tot va donar classes de català a Joan de Borbó durant la seva estada a Roma en plena Guerra Civil.
El carrer Ferran Valls i Taberner de Barcelona. Foto: Georgina Albreda
Del tèxtil a la banca
Valls i Taberner pertanyia a una saga del tèxtil originària del Bages que va crear l'empresa Manufactures Valls SA. Els seus germans Josep i Domingo van centrar-se en els negocis. Domingo va ser president del Consorci Industrial de Tèxtils Cotoners. Josep va presidir la química Cros. Era una família situada en el bàndol vencedor de la guerra, però mai no va trencar del tot el lligam amb el catalanisme cultural.
Manuel Ortínez, en les seves impagables memòries Una vida entre burgesos, explica com va convèncer el consorci cotoner de finançar el president de la Generalitat a l'exili, Josep Tarradellas. Era una actitud que va tenir altres exemples en un sector de la burgesia catalana, adherida de grat o per força al règim, mentre donaven suport a activitats catalanistes, com la creació d'Òmnium Cultural.
Domingo i Josep van penetrar també en el sector bancari. Josep seria conseller del Banesto i Domingo del Banc Exterior d'Espanya. Però serien els dos fills de Ferran, Luis (1926-2006) i Javier (1930), els qui arribarien al cim del poder econòmic. Luis, en concret, seria després l'autèntic cap de la família i el més carismàtic. Estudiant a l'escola dels Jesuïtes del carrer Casp de Barcelona, l'esclat de la Guerra Civil el va agafar amb deu anys -cinc anys, el seu germà Javier-. El pare era diputat de la Lliga i, amb la vida en perill, es va endur la família a Itàlia, des d'on tornarien tots el 1939.
L'historiador Ferran Valls i Taberner va morir el 1942. Luis Valls-Taberner i Arnó va començar poc després els estudis de Dret a la Universitat de Barcelona. Molt aviat va entrar en contacte amb un grup religiós que impregnaria tota la seva vida: l'Opus Dei, del qual va ser soci numerari, la categoria dels qui opten pel celibat i tenen una disponibilitat màxima per les tasques de la prelatura fundada per Escrivá de Balaguer.
L'ascens al poder bancari
Luis Valls va caminar de pressa. Va donar classes d'economia política a la UB i després es va instal·lar a Madrid, on es va doctorar a la Complutense. Allí faria algunes amistats de llarg recorregut, com l'economista Fuentes Quintana o el futur ministre del franquisme Silva Muñoz. Tot seguit, va decidir entrar al sector de la banca. Ell explicava que era perquè li semblava l'àmbit que li permetia dur a la pràctica el que havia après d'economia política. Les condicions no li mancaven perquè el 1957, amb només 31 anys, ja havia ascendit a vicepresident del banc.
Qui va ser clau en l'entrada de Valls al Popular va ser Fèlix Millet i Maristany (pare de qui després va saquejar el Palau de la Música). Millet dirigia l'asseguradora Chasyr i afrontava una situació econòmica delicada, raó per la qual es va voler desfer de les accions bancàries, que Valls-Taberner i un grup de persones afins van adquirir.
Luis Valls-Taberner Arnó, copresident del Banc Santander fins al 2004
Una copresidència al Popular
Com a home fort de l'entitat, Luis Valls-Taberner va professionalitzar-la i es va envoltar d'un equip eficient que va fer del banc un dels més importants de l'estat i dels més rendibles d'Europa. Va ser president del Popular entre 1972 i 2004. A partir del 1989, però, va compartir la presidència amb el seu germà Javier, un fet inhabitual en el sector. Possiblement va ser una manera de blindar-se en un moment de fusions bancàries i quan molts competidors miraven amb avidesa el Popular. Ni fer fusions fusions ni embolicar-se en el sector imobiliari van ser dues de les seves idees fixes.
Els dos germans van fer del banc una institució de prestigi en el sector, amb un estil clàssic, discret i una aversió natural a l'estil agressiu i arriscat d'altres banquers. Luis, cèlibe, opusdeista i caute, tenia sempre a prop l'Oráculo manual y arte de prudencia, una obra del segle XVII que convida a la moderació.
L'any 2004, els membres del consell d'administració del banc es van repartir 2,6 milions d'euros. Una quantitat considerable, però molt inferior a l'habitual en la banca espanyola. Els Valls-Taberner van establir una norma també heterodoxa: els consellers no obtenien cap guany en concepte de dietes o de participació en beneficis. Aquests capítols es derivaven directament cap a diverses obres de tipus social.
L'enfonsament
La seva etapa es va cloure el 2004, quan Luis va abandonar la copresidència i es va quedar com a president del sindicat d'accionistes, morint dos anys després, el 2006, als 79 anys. En aquell moment, el banc ja havia emprès el camí cap a l'enfonsament. La seva decisió final de preparar la successió i posar-la en mans d'Ángel Ron es demostraria errònia. Pocs mesos després de morir, Ron forçaria la sortida de Javier i començaria a prendre decisions fatals. Una d'elles, entrar de ple en el mercat immobiliari.
El Popular va començar a fer compres d'alt risc. Va adquirir TotalBank, de l'estat de Florida, per prop de 300 milions de dòlars. La jugada més costosa va ser la compra l'any 2011 del Banc Pastor per més de 1.300 milions d'euros, incorporant els actius immobiliaris, que era un preu superior al valor real del banc gallec. El banc va perdre la fortuna i ja no la recuperaria, amb greus problemes de liquiditat i unes accions caient en picat. Va entrar en una deriva que culminaria el 2017 amb la seva compra pel Santander per un euro.
Monàrquic i amb bona sintonia amb el PSOE
Amb la desaparició de Luis Valls-Taberner, se n'anava també un banquer que sorprenia per la seva heterodòxia. Durant el franquisme, no va amagar el seu monarquisme, heretat del seu pare, i va estar a prop de Joan de Borbó, que residia a Portugal, i després de Joan Carles. Els anys seixanta, va ser un dels impulsors del diari Madrid, creat amb suport del sector més oberturista de l'Opus Dei i que va acabar tenint seriosos problemes amb el govern, fins que va desaparèixer el 1974.
Valls-Taberner era un home de conviccions catòliques i conservadores, però es va comprometre amb la transició. Va ser el primer banquer a finançar una campanya del Patido Comunista de España (PCE). Després, durant el govern socialista de Felipe González, entre 1982 i 1996, hi va mantenir una relació cordial. De fet, el Popular gudia d'una relació fluida amb la majoria dels partits, als quals concedia crèdits. L'oficina madrilenya del carrer de Cedaceros, 9, a tocar del Congrés dels Diputats, era ben coneguda pels responsables de finances dels partits.
Francesc Cabana, al seu recent llibre Set despatxos, parla de Luis Valls-Taberner i el defineix com un dels homes més fins que va conèixer en la banca. És un fet que el Popular va mantenir una actitud respectuosa i gens bel·ligerant davant la fallida de Banca Catalana.
Nom: Luis Valls-Taberner Arnó (Barcelona 1906-2006), va copresidir el Banc Popular fins al 2004.
Família: Luis i Cristina Valls-Taberner Muls, fills i nebots de Javier i Luis Valls-Taberner, respectivament i nets de l'historiador Ferran Valls i Taberner.
Negoci: Banc Popular (comprat pel Santander el 2017).
Un lloc: Madrid, on viuen els germans Valls-Taberner Muls.
Actitud davant el procés: discreció i, en paraules d'un membre de la família, "exercir de catalans a Madrid i sentir-se català i espanyol a Catalunya".
Un empresari amb inquietuds...
Els dos fills de Javier Valls-Taberner i Arnó són avui els hereus més coneguts de la saga. Luis Valls-Taberner Muls té 37 anys i la seva dedicació professional és lluny del món de la banca. Va començar en el sector immobiliari, treballant a la multinacional nord-americana Hines. En aquests moments es dedica a la inversió i transformació a través de la seva sociedad Elevete Invest Group.
També està impulsant una empresa de coaching executiu (és coach certificat per l'Institut d'Empresa). Està casat amb Carla Palou, barcelonina, directora de màrqueting de la companyia suïssa IWC Iberia. Tenen un fill de tres anys, Javier.
Luis Valls-Taberner Muls, fill i nebot dels expresidents del Popular. Foto: Cedida.
Luis Valls és un empresari que no amaga les seves inquietuds culturals i intel·lectuals. La influència de l'avi historiador i del seu oncle banquer han estat determinants en ell, que se sent atret pel món editorial. Com a autor, ha escrit un llibre que és molt útil per entrar en el món dels Valls Taberner: Desapego y libertad (Editorial Urano), un perfil de l'expresident del Banc Popular que destaca el seu estil discret i la saviesa en el lideratge.
... i una confident de la reina
Cristina, 42 anys, va muntar la seva empresa de regals i complements, Chris&Cris, que va fundar amb la seva mare, Christina Muls. Està casada amb Francisco Reynés, conseller delegat de Naturgy, i té dos fills, Cristina i Borja.
Abans havia estat parella de Cayetano Martínez de Irujo i Isak Andic. Actualment viu a Madrid. Cristina es va casar en una estació d'esquí de Suïssa, un gest que explica coses sobre el canvi de patrons culturals entre la jet. També té un vessant d'inquietuds culturals i és col·leccionista d'art.
L'empresària forma part del cercle de relacions de la reina Letizia i ha estat esmentada sovint en la premsa social com una bona amiga i fins i tot confident de la reina espanyola. D'aquesta manera, continua el vincle que van tenir el seu oncle i el seu avi amb la família reial.