Queden pocs dies perquè Ferran Busquets (Barcelona, 1974) deixi de ser el director de la Fundació Arrels, la principal entitat d'atenció al sensellarisme a l'àrea metropolitana. A partir del primer de juliol, deixa el càrrec que l'ha acompanyat durant 12 anys. En aquest temps, la xifra de persones que dormen als carrers de la capital catalana s'ha incrementat substancialment. El pitjor, però, és que les expectatives immediates són encara més crues, adverteix Busquets, un enginyer informàtic reconvertit en agent social. Ara deixa Arrels sense tenir cap nou projecte lligat, però convençut que la feina a l'entitat encara serà més complicada.
En un context en què creu que s'ha permès que l'extrema dreta condicioni les polítiques socials, i en plena ressaca de dues crisis econòmiques en pocs anys, Busquets no es permet ser optimista. Ara planteja una contradicció: quan històricament es tenien els diners per abordar el sensellarisme, no hi havia un pla clar per abordar el sensellarisme i ara que ja se sap quines tecles cal tocar, els recursos econòmics han desaparegut. El primer desig pels anys que venen no és que s'aprovi la primera llei catalana per tractar el sensellarisme -tràmit que dona per fet- sinó que s'apliqui. En conversa amb Nació, repassa una trajectòria intensa i apunta els deures pendents.
Tanca una etapa al capdavant de la principal entitat d’atenció a persones sense llar. Què ha vist, aquests 12 anys, que no esperava?
Jo no m'esperava que com a entitat social rebéssim algun tipus de pressió com les que hem rebut. Pensava que seria més fàcil i còmode. Això és potser el que més m'ha impactat o decebut. També surto una mica pensant que no hi ha una intenció clara i que no veurem que la pobresa es resolgui. Això és molt trist.
En el seu primer recompte com a director d’Arrels van detectar 892 persones dormint al ras. Era l’any 2015. En l’últim es va arribar a la xifra rècord de gairebé 1.400 persones. Què ha passat?
Abans la sensació que teníem era de dir "a veure si la xifra baixa". Ara és evident que la xifra no baixarà. Almenys si no es fan coses noves, esclar. I si arribessin alguns milionaris amb uns quants milions, tindria idees, eh. Però crec que això no passarà. També és cert que jo quan tenia 24 anys em podia emancipar, podia fer-ho, però és que trobar pis era súper fàcil. Recordo que tothom que volia s'emancipava. Ara és impossible. Si hi ha dèficit d'habitatge, també és impossible que la xifra de persones que dormen al carrer baixi. I menys amb l'escenari actual en què s'està cedint a nivell polític a les pressions de la ultradreta.
El preu mitjà de l’habitatge ha anat ofegant cada vegada més la pobresa, alerten totes les entitats socials. És el canvi més rellevant dels últims anys per entendre l’evolució de la gent que ha arribat a dormir al ras?
Sí, i sobretot perquè l'habitatge estreny les persones pobres i les no pobres. A més, també hi ha un context afegit: abans a Barcelona hi havia pensions que eren molt barates. Van desaparèixer per transformar-se al turisme. Allò eren recursos fàcils. Ara tenim una crisi d'habitatge molt bèstia, a més, unida a dues crisis econòmiques. La del 2008 i la de la covid, amb l'afegit d'Ucraïna. Una crisi provoca pobresa i la pobresa porta persones a dormir al carrer.
"Les traves al padró es resolen retallant els diners que reben els municipis que no empadronen"
Coneixent la fórmula, no s'ha sabut reaccionar o prevenir?
Vam desaprofitar l'oportunitat que hi havia anys enrere, en l'època de bonança. Ara sabem com acabar amb el sensellarisme. Abans no ho sabíem. Teníem molts recursos. Era l'època bona de les caixes d'estalvis i es feien unes donacions espectaculars. En canvi, ara que sabem com es fa, no tenim els recursos. I a més, se'ns estan acumulant els problemes, com és el tema dels impediments al padró.
Aquest cúmul de problemes tindrà una traducció al carrer?
No fotrà un esclat en el sentit de mobilització popular, perquè la gent del carrer no sortirà a rondinar enlloc, però acabarem amb moltes persones dormint al carrer a Barcelona, a Catalunya i a tot arreu. La gent no desapareix. La gent s'acumula.
Ara mencionava els impediments al padró, que s'han fet més evidents en alguns casos, però ja fa temps que fora de Barcelona s'han trobat molts municipis que hi posen traves. És una manera d'expulsar la pobresa i estalviar-se atenció social. Però es neguen drets bàsics. Com es resol una problemàtica tan evident?
És molt fàcil de resoldre, la qüestió és que hi hagi ganes. És com el frau fiscal. O com el dia que jo vaig presentar la declaració de la renda unes hores més tard del límit perquè em vaig despistar i al cap de quinze segons em va arribar una notificació que deia "has entregat la renda tard i tens una sanció de 60 euros". I és així. Al ciutadà de peu ens cau tot ràpidament. Doncs això, com tot, es resol forçant. A les carreteres on no hi ha radar també la gent va a tot drap. I si hi ha radar, la gent es modera. El problema és que les úniques lleis que es compleixen sempre són les de la física. Si hi ha una llei que obliga a empadronar i ningú no ho fa, però no passa res després, tenim un problema. S'ha de buscar la fórmula.
"Barcelona estava plagada de cartells amb el lema fins que els "refugees" van arribar. Ara no en veiem ni un. Som idealistes, però la pràctica no la volem aplicar"
Fa poc la Generalitat va provar de condicionar l'arribada dels diners als municipis, en les ajudes perquè paguin els serveis socials, a què empadronessin de manera garantista. Es feia constar al contracte programa. Algun alcalde es va mostrar desafiant i deia "si la Generalitat no ens fa arribar els diners de serveis socials, no podrem atendre tota la resta de l'exclusió social i el problema encara serà més gran".
Esclar, és que no s'ha de condicionar l'arribada dels diners dels serveis socials, han de ser altres partides que ingressen per altres conceptes i que realment volen. També es poden fer multes. Al final, les traves al padró es resolen retallant els diners que reben els municipis que no empadronen.
La ciutadana és empàtica amb les persones sense llar?
En una enquesta recent es detallava que el 80% de la població creu que és un tema a resoldre. El lema "ningú dormint al carrer" tothom el signa. Altre tema és a què estàs disposat a fer com a societat per aconseguir això. No és gratis resoldre la pobresa. A Àmsterdam tenien uns mil pisos per a persones que dormien al carrer, però esclar, per aconseguir això s'havia de tensionar d'altres partides i llavors, quan això passava, ja hi havia una part de la ciutadania que venia a dir "bé, ningú ningú dormint al carrer potser tampoc cal". Aquí va passar el mateix amb la crida de "Welcome refugees". Barcelona estava plagada de cartells amb el lema fins que els "refugees" van arribar. Ara no en veiem ni un. Som idealistes, però la pràctica no la volem aplicar.
I els governs?
El que és clar és que no és prioritari. Si no, tindríem uns pressupostos molt diferents.
És sostenible, evitar un abordatge resolutiu del sensellarisme?
La humanitat ho fa fet tota la vida.
És a dir, que sí?
El problema és precisament que és sostenible. La pregunta és si la pobresa és necessària. I la resposta és que hem decidit que sí. Perquè per mantenir el nostre nivell de vida, necessitem la pobresa d'aquí i la d'altres països. Amb el debat de la Renda Bàsica Universal s'ha vist. Es diu que si solucionés la pobresa, tindríem un problema perquè ningú voldria netejar terres ni collir fruita. És a dir, que es fa evident que això sosté els que tenim més del que necessitem.
"El gran canvi amb la llei del sensellarisme és que els tindran l'obligació de fer atencions que encara no fan: serveis de dutxes, de consigna, empadronar"
Parlem de la renda bàsica universal. Seria una eina crucial per a les persones sense llar. Com respon a les reticències que diuen que aquesta renda seria negativa?
Un dels arguments habituals dels detractors és que es diu que si la gent rep aquest ingrés i té diners suficients, ja no treballarà. A mi em sembla que l'Elon Musk treballa bastant. I la gent que té diners, en general, treballa. I un altre debat és aquell que diu "s'ha fet a altres països i no ha funcionat". Aquí s'ha de recordar que potser a alguns llocs no ha funcionat perquè la recerca prèvia per implantar la mesura no ha estat prou ben feta. O perquè s'han de fer moltes recerques que no es fan. En canvi, amb el càncer, que també afecta els rics, encara que no funcionin les investigacions seguirem fent recerques. Aquesta és una evidència clara: al sector social li cal molta recerca. No en fem pràcticament res, més enllà de constatar numèricament la pobresa i el que costa.
Fa anys que s’espera l’arribada de la primera llei del sensellarisme. Què ho ha frenat aquesta vegada?
Tot el que ens arriba és que s'aprovarà. Una altra cosa és l'aplicació que se'n faci després. Però el fet de no tenir-la encara crec que té a veure amb l'avançament de les eleccions.
Quin serà el gran canvi que ha de fer emergir aquesta llei catalana?
El gir serà aquest: l'obligatorietat de donar uns mínims a tot el territori català. Els municipis tindran l'obligació de fer algunes atencions que encara no fan: serveis de dutxes, de consigna, empadronar.
Des de Barcelona sovint denuncien que assumeixen el sensellarisme de gran part de Catalunya. Li consta que s’hagi normaltizat enviar ciutadans sense res a la capital?
Sempre s'han enviat persones a Barcelona, és cert. El que jo no tinc clar és que el problema sigui tan gran. El 70% de la gent que ha estat al carrer només ha estat al carrer a Barcelona. I la gran majoria de gent ha vingut és per altres coses. Moltes de les persones que acaben dormint al ras venien a buscar feina, però és que és el normal amb les grans ciutats. La gent hi va. I a algunes persones no els surt com voldrien.
Què pensa quan veu governs que tanquen l’únic recurs per a persones sense llar que tenien a tota la ciutat, com ha passat a Badalona, amb la decisió de Xavier Garcia Albiol?
És molt greu perquè no només no estem avançant sinó que estem retrocedint. És un tema d'estigmatitzar i menysprear la situació de persones que estan en la pitjor situació i que acumulen problemàtiques socials.
Aquestes decisions haurien de tenir conseqüències?
Sí, totalment. Hauria de saltar alguna alarma perquè és una barbaritat. I els ciutadans també hauríem de ser els primers de no acceptar això, però sembla que no sabem com reaccionar.
"S'ha d'entendre que la pobresa no és una cosa volguda ni buscada"
La resta del país està preparada per assumir una cartera de serveis que atengui el sensellarisme?
Ho haurà d'estar perquè les lleis parlamentàries s'han d'aplicar, per molt que sovint no passi. I s'hi hauran de posar recursos. És molt bèstia que no ens creguem les lleis. Ara bé, el tema també serà qui ho denunciarà, si no es compleix. Perquè una llei es compleixi ha d'haver-hi algú que denunciï que aquesta llei no es compleix, i probablement s'ha d'anar per la via judicial. Aquí han d'entrar també els síndics de greuges.
Un usuari d’Arrels va rebre 42 sancions per part de la Guàrdia Urbana de Barcelona. En plena pandèmia, van haver d’intervenir també perquè deixessin de sancionar les persones que no es podien confinar perquè no tenien llar. Creu que cal més formació a la policia, en matèria d’atenció a la pobresa?
Això està claríssim. Nosaltres col·laborem amb un espai de voluntariat que té l'escola de policia, però és poc. Cal molta més sensibilitat. I sabem que a alguns espais de la policia hi ha ganes de millorar-ho, però transmetre aquest pla a tothom que decideix entenem que és complicat. Ara bé, cal un programa de formació, perquè al final és un tema empàtic, es tracta d'entendre que la pobresa no és una cosa volguda ni buscada. És clar que hi ha hagut gent que ha fet coses que els han portat a acabar malament, però també hi ha gent que ha fet les mateixes coses i han acabat bé perquè té la xarxa familiar. Sempre hi ha gent que la família l'ha sostingut. Però això són coses molt concretes. El que cal és desfer la idea estesa entre una part de la societat que diu que cadascú té el que té perquè s'ho ha treballat. S'ha d'entendre que per arribar a una situació d'estabilitat, necessites una base i sovint ve de casa, de les condicions materials que hi trobes. Aquesta poca empatia amb les persones que dormen al carrer ve de l'arrogància de pensar: "Jo m'he fet a mi mateix". No és veritat.
Heu estat la principal entitat que ha fet seguiment del cas del Marjan, la persona sense llar que va rebre un tret per part d’un agent de policia. Com llegeix el recorregut del cas?
Tot plegat deixa un retrat molt gràfic. Recordem tot el cas. Una veïna truca a la policia perquè li molesta una persona que està dormint al carrer. I després resulta que arriba la Guàrdia Urbana en tromba i diu que troba una persona que té un ganivet. Però és que tothom té un ganivet, tots en tenim a casa i no som assassins en sèrie. Quan algú viu al carrer, també. I el porta amb ell, per tallar menjar o el que sigui. Si davant aquesta situació, se t'abraona tot aquell dispositiu policial, passa el que passa. Però tot s'ha anat fent evident. No s'aguanta per enlloc la reacció de la Guàrdia Urbana contra un senyor que bufant cau a terra, un home que molts veïns ens van trucar per dir-nos que el coneixien de feia temps i que mai no havia fet res a ningú. Ara, també és molt gràfic que això s'intentés arxivar i ara s'hagi tornat a estudiar. Al final, s'entén que hi ha un cert corporativisme, però és clar que no hi havia cap necessitat de disparar a aquesta persona, ni molt menys. De fet, la Guàrdia Urbana ha utilitzat armes de foc a Barcelona molt poques vegades.
A l'inici de l'entrevista ens ha parlat d'unes pressions que l'han sorprès. Es pot demanar d'on han vingut?
Això és molt delicat. El tema és que jo crec que cada vegada que nosaltres posem sobre la taula la problemàtica del que està passant, hi ha tensions, segons la persona que hi hagi a a l'altra banda.
Banda política o econòmica?
Depèn del cas. Però va més amb la persona que amb l'afiliació, diria. El cas és que les pressions existeixen i s'han d'intentar apaivagar.