14
de desembre
de
2015, 06:50
Actualitzat:
10:48h
Un mapa regional ple de paradoxes. El guanyador de la primera volta, el Front Nacional, queda amb un pam de nas (que ja intuïa). La formació de la família Le Pen ho té cru en les segones voltes. Pot amenaçar, té la capacitat d’incidir en el discurs polític. El debat polític sol girar, ja fa anys, entorn dels temes del FN. Que ja és molt. Però li costa erigir-se en vencedor d’una batalla important. Aquest diumenge, a l’hora de dibuixar els colors de les tretze regions, set són per a la dreta i cinc per a l’esquerra? I l’altra? L’altra és Còrsega, terreny a banda. La victòria és per als nacionalistes de Gilles Simeoni. Aquest ha obtingut una clara victòria amb el 35% dels vots i es converteix en el nou protagonista de l’escena política corsa.
La dreta obté les presidències de Pas de Calais, la Provença-Alps-Costa Blava (PACA), Auvèrnia-Roine-Alps, Alsàcia-Xampanya-les Ardenes-Lorena, Normandia, Ile de France i País del Loira. És una majoria de les regions, però lluny de la seva pretensió de cruspir-se tot el mapa amb alguna excepció. Les triangulars forçades per la irrupció del Front Nacional no l’han ajudat.
L’esquerra s’ha imposat al Migdia-Pirineus-Llenguadoc-Rosselló –la nova macroregió que inclou la Catalunya Nord-, la Bretanya, el Centre-Vall del Loira, Aquitània-Llemosí-Poitou Charentes i la Borgonya-Franc Comtat. És més del que preveien els estrategues del PSF. Al ser victòries complicades, poden errar altre cop si no analitzen en fred les claus dels resultats. Però ahir l’esquerra oficial francesa va salvar els mobles. Un fet sí que cal assenyalar: com a mínim en dues regions, Pas de Calais i PACA, el bon resultat de la dreta es deu a la retirada socialista.
El Front Nacional, finalment, no aconsegueix cap regió, malgrat els bons resultats obtinguts i l’èxit de la primera volta. El FN no en té prou ni tan sols amb el 40% en una primera volta. Arrossega un bloc important de vots, però és incapaç de sumar en una segona volta. Una dada a tenir en compte per a les presidencials del 2017. Aquest diumenge, el Front ha vist com li desplomaven una de les ales. Les dues estrelles de la seva campanya han hagut de veure, Marine Le Pen al nord, la Marion Maréchal-Le Pen a la Provença, com els seus missatges, que han fet forat, no obtenen el vist-i-plau de la majoria de la societat francesa.
Amb aquests resultats, no hi ha conclusions tancades mirant a les presidencials del 2017. François Hollande no surt molt reforçat, però evita el desastre i, potser, això sol ja és un èxit. Marine Le Pen continua sent una amenaça, tot i que el mur republicà contra l’extrema dreta s’ha demostrat eficaç. Nicolas Sarkozy manté les seves opcions per tornar a l’Elisi, però una cosa està clara: els seus rivals interns dins de la dreta (Alain Juppé, François Fillon) tenen un bri més d’oxigen del que tenien ahir.
El triomf d’un girondí
A Bretanya, el socialista Jean-Yves Le Drian ha guanyat sense sorpreses. Tornarà a la presidència de la Bretanya, càrrec que ja va exercir. El ministre de Defensa és un gat vell. De 66 anys, algú l’ha definit, potser de manera excessiva, com un girondí. És a dir, amb una visió més “regionalista” que no pas jacobina (centralista, unitària) de França. Els darrers girondins foren guillotinats fa més de dos segles, en els inicis de la Revolució Francesa. Però en fi, es pot dir que Le Drian és dels menys jacobins dins de la classe dirigent francesa. Exerceix com a bretó, ha impulsat la Casa de la Bretanya a París i ha evitat que, en la darrera remodelació de les regions, la Bretanya hagi patit cap retoc. El seu país preserva, per tant, el seu estatus regional a la República.
Molt proper al president Hollande, ha conreat un cert regionalisme. En la seva joventut, va moure’s a prop del nacionalisme bretó i va ser defensor d’activistes independentistes de la Bretanya. Amb un estil conciliador, s’ha fet popular a la Bretanya i és un dels pocs dirigents socialistes de qui els membres dels altres partits parlen bé.
Els socialistes governaran al Migdia-Pirineus
Com assenyalaven els sondejos previs aquests dies, Carole Delga, candidata del PSF –i de tota l’esquerra en aquesta segona volta- s’ha fet amb la presidència del Migdia-Pirineus-Llenguadoc-Rosselló. Un 44% l’ha coronat per davant del 33% de Louis Aliot del Front Nacional i el 21% de la dreta tradicional. Ara caldrà veure com aquesta dirigent socialista es fa seu el càrrec. Per començar, haurà de demostrar la seva energia a l’hora de defensar el nom de la regió, que molts voldrien que fos Occitània-País Català.
La dreta obté les presidències de Pas de Calais, la Provença-Alps-Costa Blava (PACA), Auvèrnia-Roine-Alps, Alsàcia-Xampanya-les Ardenes-Lorena, Normandia, Ile de France i País del Loira. És una majoria de les regions, però lluny de la seva pretensió de cruspir-se tot el mapa amb alguna excepció. Les triangulars forçades per la irrupció del Front Nacional no l’han ajudat.
L’esquerra s’ha imposat al Migdia-Pirineus-Llenguadoc-Rosselló –la nova macroregió que inclou la Catalunya Nord-, la Bretanya, el Centre-Vall del Loira, Aquitània-Llemosí-Poitou Charentes i la Borgonya-Franc Comtat. És més del que preveien els estrategues del PSF. Al ser victòries complicades, poden errar altre cop si no analitzen en fred les claus dels resultats. Però ahir l’esquerra oficial francesa va salvar els mobles. Un fet sí que cal assenyalar: com a mínim en dues regions, Pas de Calais i PACA, el bon resultat de la dreta es deu a la retirada socialista.
El Front Nacional, finalment, no aconsegueix cap regió, malgrat els bons resultats obtinguts i l’èxit de la primera volta. El FN no en té prou ni tan sols amb el 40% en una primera volta. Arrossega un bloc important de vots, però és incapaç de sumar en una segona volta. Una dada a tenir en compte per a les presidencials del 2017. Aquest diumenge, el Front ha vist com li desplomaven una de les ales. Les dues estrelles de la seva campanya han hagut de veure, Marine Le Pen al nord, la Marion Maréchal-Le Pen a la Provença, com els seus missatges, que han fet forat, no obtenen el vist-i-plau de la majoria de la societat francesa.
Amb aquests resultats, no hi ha conclusions tancades mirant a les presidencials del 2017. François Hollande no surt molt reforçat, però evita el desastre i, potser, això sol ja és un èxit. Marine Le Pen continua sent una amenaça, tot i que el mur republicà contra l’extrema dreta s’ha demostrat eficaç. Nicolas Sarkozy manté les seves opcions per tornar a l’Elisi, però una cosa està clara: els seus rivals interns dins de la dreta (Alain Juppé, François Fillon) tenen un bri més d’oxigen del que tenien ahir.
El triomf d’un girondí
A Bretanya, el socialista Jean-Yves Le Drian ha guanyat sense sorpreses. Tornarà a la presidència de la Bretanya, càrrec que ja va exercir. El ministre de Defensa és un gat vell. De 66 anys, algú l’ha definit, potser de manera excessiva, com un girondí. És a dir, amb una visió més “regionalista” que no pas jacobina (centralista, unitària) de França. Els darrers girondins foren guillotinats fa més de dos segles, en els inicis de la Revolució Francesa. Però en fi, es pot dir que Le Drian és dels menys jacobins dins de la classe dirigent francesa. Exerceix com a bretó, ha impulsat la Casa de la Bretanya a París i ha evitat que, en la darrera remodelació de les regions, la Bretanya hagi patit cap retoc. El seu país preserva, per tant, el seu estatus regional a la República.
Molt proper al president Hollande, ha conreat un cert regionalisme. En la seva joventut, va moure’s a prop del nacionalisme bretó i va ser defensor d’activistes independentistes de la Bretanya. Amb un estil conciliador, s’ha fet popular a la Bretanya i és un dels pocs dirigents socialistes de qui els membres dels altres partits parlen bé.
Els socialistes governaran al Migdia-Pirineus
Com assenyalaven els sondejos previs aquests dies, Carole Delga, candidata del PSF –i de tota l’esquerra en aquesta segona volta- s’ha fet amb la presidència del Migdia-Pirineus-Llenguadoc-Rosselló. Un 44% l’ha coronat per davant del 33% de Louis Aliot del Front Nacional i el 21% de la dreta tradicional. Ara caldrà veure com aquesta dirigent socialista es fa seu el càrrec. Per començar, haurà de demostrar la seva energia a l’hora de defensar el nom de la regió, que molts voldrien que fos Occitània-País Català.