[nointext]
Rep El Despertador cada matí al teu correu

Les converses per investir Pedro Sánchez avancen i hem tingut diverses pistes de per on poden anar "els fets comprovables". El temps corre (la data límit és el 27-N) i els equips negociadors intercanvien documents, lluiten per incloure un o tema o l'altre, i afinen els relats per explicar-se davant dels seus. Hem conegut els detalls del pacte de govern entre el PSOE i Sumar -que ara han de lligar socis, negociar-lo i aplicar-lo-, la incomoditat d'ERC amb el preàmbul de l'amnistia i els pocs avenços amb Rodalies o el finançament. El govern espanyol ja ha fet concessions dialèctiques importants que demostren fins a quin punt l'acord està, des del seu punt de vista, madur.  

Com a mínim dues. L'endemà d'escoltar de primera mà les queixes de Pere Aragonès, el ministre de la Presidència, Félix Bolaños, va assumir que sí, que Catalunya havia estat injustament finançada. I aquest dissabte Pedro Sánchez ja defensava obertament l'amnistia davant dels seus, a qui els demana l'aval per tancar l'acord i deixar en un racó Felipe González, Alfonso Guerra i Emiliano García Page. Que l'esmentés i defensés com el peatge a pagar per ser president va ser llegit com que ja no hi ha marxa enrere. El PSOE espera concretar-lo a finals d'aquesta setmana i poder celebrar la investidura la setmana del 13. Veurem com s'hi posen Junts i ERC, que no tenen pressa mentre la cridòria de la dreta no afluixa al carrer.  

L'amnistia i el mediador són les prioritats públiques de Junts, que segueix encomanada a la discreció i a no apartar-se del seu relat mentre deixa de banda l'autogol de presentar la "minoria nacional" com una sortida. La seva direcció viu amb extrema incomoditat que s'expliqui que la carpeta de Barcelona -l'alcalde Jaume Collboni no podrà governar amb eficiència la ciutat amb només 10 regidors- també és damunt de la taula i que és millor que Xavier Trias aguanti a la Casa Gran i esperi a com queda tot plegat.

En aquest ball, però, hi ha dos actors que podrien ser importants i que, si més no públicament, han preferit no ser-ho i passar per sota del radar. I això pot tenir costos per ells i també per al dia a dia dels ciutadans de Catalunya si la pressió al govern espanyol no s'exerceix des de tots els fronts. Es tracta del PSC i els comuns. Formen part amb tota normalitat del joc d'aliances amb ERC i Junts a Catalunya, però han optat per la màxima prudència a Madrid per no incomodar Sánchez i Díaz.

Només Jaume Asens, que no actua en nom dels comuns sinó per encàrrec de la vicepresidenta en funcions, té algun paper gràcies a les bones relacions amb l'entorn de Puigdemont. Més concretament amb el seu advocat, Gonzalo Boye, que, amb Jordi Turull, són les dues persones designades pel president a l'exili per representar-lo en els àmbits negociadors on ell no participa directament.

El pacte de govern entre Sánchez i Díaz, que incloïa mesures socials necessàries i importants, no feia cap referència a Catalunya. No ja al conflicte polític i a les respostes que se li poden donar (amnistia i taula de negociació amb la possibilitat de plantejar-hi un referèndum, tal com defensaven Podem i els comuns), sinó ni tan sols a assumptes com l'infrafinançament català o el traspàs de Rodalies. Sí que es feien, en canvi, referències a l'infrafinançament valencià, menció inclosa gràcies a l'única diputada de Compromís. El PSC i els comuns, primer i segon partit a generals, no van pressionar per incloure assumptes que tenen a veure amb les condicions de vida de tots els votants, independentistes o no.

Aquests dos partits sostenen, amb raó, que ells també parlen en nom dels catalans. Però tenen cada cop més difícil fer creïble que no són els únics que en defensen els interessos. O és que en la passada legislatura haurien arribat 900 milions de deutes pendents a Catalunya, els indults i la reforma del codi penal -que Sánchez i ERC presenten com el primer estadi cap a l'amnistia- o una llei de l'audiovisual que ha tingut efectes positius per la nostra llengua sense la pressió dels vots independentistes? O és que sense aquesta es podria parlar ja català al Congrés i estaria la nostra llengua a les portes de ser oficial a Europa? Quin és el balanç de socialistes i comuns per millorar la gestió de Rodalies? Quina proposta tenen per millorar-ne el servei i garantir la inversió?

I consta alguna proposta o iniciativa per millorar el finançament? Al darrer debat de política general, el PSC va demanar que el Govern d'Aragonès que en fes una, però cal saber si avalen un model singular com el que avui defensa la consellera Natàlia Mas Guix o que es compleixi el que diu l'Estatut en temes com el principi d'ordinalitat o el consorci tributari de Catalunya. Amb només catorze escons, els de Junts i ERC, els avenços seran escassos. De partits que es presenten com una alternativa real (i necessària) de govern a Catalunya se n'ha d'esperar que assumeixin algun risc més i que, si cal, trepitgin ulls de poll a Madrid.  
 

---

Avui no et perdis

» El PSC opta pel perfil baix en els debats de la investidura de Sánchez; per Carme Rocamora.

» Opinió: «Pactar o no pactar, vet aquí el dilema»; per Ferran Mascarell.

» L'últim aniversari de Puigdemont a l'exili?; per Oriol March.

» Opinió: «No enganyar»; per Eduard Voltas.

» L'oficialitat del català i el risc de caure a la teranyina burocràtica europea; per Bernat Surroca.

» Opinió: «22.000 milions de raons»; per Natàlia Mas Guix, consellera d'Economia.

» PDECat, crònica d'una mort anunciada; per Oriol March.

» Opinió: «L’evolució independentista del catalanisme: una lectura positivista»; per Aleix Sarri.

» Opinió: «El jurament d'Elionor i Maurín»; per Jordi Mir.

» El comiat dolgut (i amb Aute) de Roures a Mediapro; per Irene Montagut.

» Entrevista: Tomàs Alcoverro: «Amb els segrestos, Hamàs ha trobat el taló d'Aquil·les d'Israel»; per Pep Martí.

» Jo competeixo: No els perdoneu perquè saben el que fan; per Modernet.

» Les protestes per la manca de pediatres tiben els nous plans de Salut als CAPs; per David Cobo.

» Opinió: «Correbous i drets animals»; per Dani Cornellà, diputat de la CUP-CC.

» Entrevista a Daniel Pérez: «Catalunya es pot reindustrialitzar gràcies a les renovables»; per Arnau Urgell i Vidal.

» Entrevista a La Ludwig Band: «El nostre objectiu és ser els teloners del Bruce a Barcelona»; per Guillem Maneja.

» Tot el que sabem de la nova plataforma del 3Cat, el "Netflix català"; per Víctor Rodrigo.
 

---

 El passadís

Les fundacions dels partits són espais idonis per fomentar el debat i també per atreure personalitats independents o que han estat vinculades a altres partits. És el que fa aquest dilluns la Fundació Campalans, la del PSC. A la facultat Blanquerna de la Universitat Ramon Llull ha organitzat un seminari acadèmic sobre populisme, xenofòbia, conflicte i comunicació. Ho fa de bracet de la Fundació Olof Palme, que presideix Anna Balletbò, històrica del socialisme català, i amb el suport de l'IEMed, el govern espanyol i la Diputació de Barcelona. Un dels que inaugura el curs és el diplomàtic Senén Florensa, que presideix l'IEMed i que va ser ambaixador espanyol i secretari d'Exteriors amb els governs de CiU. L'última taula rodona la modera en qualitat de professor de dret internacional de la UB Joaquim Llimona, que també va ser secretari d'Exteriors i responsable d'internacional de l'Ajuntament de Barcelona amb Xavier Trias. Llimona va estar a la Generalitat durant els governs de Pujol i Florensa amb el de Mas.

Vist i llegit

El que diuen les fonts policials, encara que sigui en un comunicat i amb imatges d'un impressionant arsenal d'armes, no sempre va a missa. El problema és que, sovint, els periodistes, també els que qüestionen les versions oficials, no tenen altra versió que la dels investigadors de la policia fins que el jutge no comença a resoldre el cas. I a vegades, i amb el pas dels anys, tot queda en no res i el mal causat, reputacional i econòmic, no es repara. I fins i tot no hi ha sancions o retirada d'honors als culpables. És el que explica en aquesta increïble història a ElDiario.es en Pedro Águeda arran de l'Operació Portu, un "colossal invent" de la policia que va convertir un important negoci de col·leccionisme militar a Euskadi en una xarxa de tràfic d'armes. Águeda els ha visitat ara i els seus testimonis i la seva història no tenen pèrdua. 

 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 1995, els quebequesos van decidir, en referèndum i per un escàs marge (50,58% contra 49,42%), continuar sent una província del Canadà i no convertir-se en un estat propi. Així, formen part d'un estat federal que, uns anys després, aprovaria una llei de claredat que en preveu la seva secessió i que va arribar després del debat jurídic provocat pel referèndum al territori francòfon. El referèndum de 1995 va ser el segon: ja se n'havia fet un el 1980 i el "no" l'havia guanyat més àmpliament, amb el 59,5% dels vots. De tot plegat, us deixo dues peces a Nació: una del politòleg Marc Sanjaume sobre com el replegament identitari ha castigat electoralment el sobiranisme, i una recent entrevista de Pep Martí al dirigent independentista Yves-François Blanchet, que posa data al proper referèndum. Aquí algunes imatges del procés de 1995.   

 L'aniversari

El 30 d'octubre de l'any 1926 va néixer a Barcelona el novel·lista i dramaturg Ramon Folch i Camarasa, que va morir a Mollet del Vallès el 2019. Va ser també traductor de l'Organització Mundial de la Salut a Ginebra i conegut popularment per ser el guionista del còmic serial Massagran i per la seva activitat a la segona època (1968-1973) de la mítica revista infantil En Patufet. Era fill d'en Josep Maria Folch i Torres i malgrat que va estudiar dret sempre va treballar al sector editorial. La seva obra literària i teatral és extensa i li va valer nombroros premis i reconeixements. Us deixo l'entrevista que el 1986 li va fer a TV3 Josep Maria Espinàs i que us permetrà atansar-vos a la seva persona i obra.   

  ​ Fes clic aquí per rebre'l