[nointext]
Rep El Despertador cada matí al teu correu

"Vostè ha dit que mai hi haurà un referèndum d'autodeterminació. La veritat és que també va dir que mai hi hauria indults. Així és que doni'ns temps". La frase la va dir, ahir al matí, el portaveu d'ERC Gabriel Rufián a Pedro Sánchez al ple del Congrés. El president espanyol acabava de dir, l'endemà de la seva trobada amb Pere Aragonès, que no hi hauria referèndum català, que per fer-lo calia reformar la Constitució per la inèdita via "agreujada" -convèncer dues terceres parts dels diputats i els senadors, dissoldre les Corts, tornar a convèncer els dos terços de diputats i senadors i fer un referèndum a tot l'Estat per ratificar el nou text- i que el PSOE sempre estaria en contra d'aquest canvi de les regles del joc que implicaria assumir que Espanya no és un estat unitari sinó plurinacional.

La posició de Sánchez és clara. Com també ho és la d'Aragonès que, com Junts i la CUP, reclama el referèndum i l'amnistia. De fet, el president català intentarà arribar a la reunió de la taula de diàleg al setembre amb un acord nacional entorn aquests dos assumptes que treballarà a l'estiu per fer evident el suport a la seva posició. Difícilment aconseguirà, però, anar més enllà dels 74 diputats independentistes que representen el 52% dels vots. Els comuns, els únics que podrien entrar al joc, no posaran en risc l'estabilitat del govern espanyol per acostar-se a les tesis de la majoria republicana a Catalunya i donar solidesa a la posició d'Aragonès. Per més que la seva base electoral sigui, segons els estudis, clarament partidària de votar i d'acabar amb la repressió.

Rufián té present que, en la campanya de 2019, Sánchez va dir coses com ara que ells eren "garantia del compliment íntegre de les penes" dels presos polítics als que acaba d'indultar. Però el cap de files d'ERC segur que no obvia, malgrat que no ho digui en públic, que els indults són una mesura puntual que pot sortir-li cara al govern espanyol -cada cop menys a la vista de la posició i els suports del PP entre l'establishment- però que té un abast limitat i de tipus jurídic. El referèndum binari i vinculant és, en canvi, canviar les regles del joc, cedir la sobirania nacional als catalans, quan segons els grans partits espanyols no en tenen. Els indults entren dins del possible en un líder accidentalista i sense ideologia com Sánchez. Una altra cosa és que acabi concedint tot d'una un referèndum i, sobretot, que els poders de l'Estat li permetin canviar el paradigma.

I així doncs, quina sortida hi pot haver? Com es pot fer un referèndum sense cedir sobirania? Hi ha una fórmula, que és votar si s'ha de votar. De fet, ja s'ha plantejat en alguna ocasió i no necessitaria una reforma constitucional. Els independentistes haurien de renunciar al mandat de l'1-O -que ja només es defensa en piulades a les xarxes- i també a un referèndum a l'escocesa. I el govern espanyol hauria d'acceptar un joc que el podria portar a acabar on no vol. L'executiu central podria aplicar l'article 150.2 de la Constitució de cessió de competències a les autonomies i delegar el que preveu l'article 92, la capacitat de convocar i celebrar referèndums. A Espanya són consultius i no vinculants, i enlloc diu que no es puguin fer només en una part de l'Estat. I es podria preguntar, per exemple, si els catalans han de tenir dret a votar si volen o no convertir-se en un estat. Sorgirien problemes polítics i jurídics, és segur, però amb voluntat política es podria fer. 

Fins i tot a la taula de diàleg es podrien establir els barems de participació i suport per actuar després d'una forma o l'altra. Si guanyés el "no" o el suport a la idea de votar no és tan gran com diuen algunes enquestes i asseguren els partits independentistes, problema resolt en favor de l'statu quo actual. Si guanya el "sí" o ho fa amb molta claredat, Pedro Sánchez i els partits espanyols haurien de demostrar fins a quin punt compta per ells l'opinió dels catalans i fer les reformes oportunes per permetre un referèndum pactat i vinculant. Si el que volen els catalans no val per res i el seu futur ha d'estar indefectiblement lligat al que decideixin a Ourense, Cartagena o Saragossa, és difícil regatejar la legitimitat a la via unilateral. No hi ha massa més opcions. O és que algú s'imagina un Estatut millor que l'actual dins les regles del joc que marquen un Tribunal Constitucional involutiu i una Constitució petrificada? La resposta és evident. Sánchez té dos anys per pensar-s'ho, decidir si l'opinió dels catalans compta per alguna cosa i, arribat el cas, ser imaginatiu.    

» Per qui no compta l'opinió dels catalans diferenciada de la dels espanyols és per a Felip VI, que avui serà de nou a Barcelona, ara pels premis de la Fundació Princesa de Girona. El Govern aquest cop no hi serà perquè és un acte de la Casa Reial. Avui a la tarda sí que us recomano escapar-vos a la llibreria Ona. Joan Serra Carné i Oriol March presenten amb Lídia Heredia i Francesc-Marc Àlvaro Enemics íntims, sobre les relacions entre Junts i ERC. Si aquests dies us feu subscriptors del diari ens ajudeu i en rebreu un exemplar gratuït a casa. Els que ja en sou podeu participar al concurs per guanyar-ne un. Avui també estarem pendent de l'acte polític d'Òmnium amb Jordi Cuixart després del seu indult. 
 

---

Avui no et perdis

» Els terminis del Tribunal de Comptes torpedinen la represa del diàleg; per Bernat Surroca.

» Opinió: «El gat Diplocat»; per Josep-Lluís Carod-Rovira.

» Opinió: «Donar exemple»; per Montserrat Nebrera.

» Junqueras, Romeva, Forcadell i Bassa es retroben amb Marta Rovira; per Lluís Girona.

» Arxivada la denúncia d'Agbar contra Colau pels estudis de municipalització de l'aigua; per Andreu Merino.

» Barcelona dobla els espais públics per no passar calor; per Andreu Merino.

» El coronavirus, desbocat a Catalunya... però no arriba als hospitals; per Albert Vilanova.

» Els joves de 16 a 29 ja poden demanar hora per vacunar‑se; per Albert Vilanova.

» L'Imserso reprèn els viatges: aquests són els requisits per demanar plaça; per Jordi Velert.
 

---

 El passadís

La multa del Tribunal de Comptes seguia ahir indignant els independentistes i també preocupant a molts dels que no en són. Entre les despeses "indegudes" que es detallen per part de l'òrgan censor hi ha la contractació d'Independent Diplomat per part del Govern d'Artur Mas i que va costar gairebé 1,5 milions d'euros. Però què és ID? Una consultora amb seu a Londres i que va ser contractada per explicar als governs, institucions i cercles de poder de tot el món, especialment els europeus, que Catalunya volia decidir i també mirar de guanyar partidaris a la causa de la negociació entre governs. La va fundar i la dirigeix Carne Ross, un diplomàtic britànic que ha tingut un paper rellevant en diversos conflictes. Un dels "peons" que va usar ID per explicar als governs el cas català va ser Peter Collecott, que havia estat ambaixador anglès al Brasil. Ross no ha dit res sobre el Tribunal de Comptes, però sí que va celebrar fa uns dies els indults. "Bones notícies de Catalunya, però encara m'impacta quants espanyols s'oposen a la clemència. L'esperit de diàleg i compromís ha de prevaler. Encantat per Jordi Cuixart", va piular l'endemà dels indults als presos polítics catalans.
  

Vist i llegit

Les posicions entre Sánchez i Aragonès estan allunyades. Parlava de com caldrà explorar el mentrestant i buscar fórmules i elements de seducció per mirar de revertir la situació. Després de la reunió de la Moncloa, el director adjunt de La Vanguardia, Enric Juliana, escrivia ahir l'article "El anti-Aranzadi" i recuperava un dels seus sospitosos habituals: Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, pare de la Constitució, exdirigent del PP i partidari de sortides singulars per a Catalunya. El contraposava a la Brigada Aranzadi (els que apliquen la llei de forma rígida i arraconen la política) i recordava que la solució podia passar per un reconeixement explícit a la realitat nacional de Catalunya a la Constitució (pel que sembla sense dret a decidir) i per "petits acords" que ajudin a restablir confiances.

 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 1998 quedava promulgada la llei catalana d'unions estables de parella, que havia aprovat el Parlament amb un ampli consens després que el Govern, que l'havia impulsada a través de l'aleshores consellera, Núria de Gispert, d'Unió, acceptés gran part de les esmenes. La llei, pionera a l'Estat, atenia una realitat social i ho posava especialment fàcil a les parelles homosexuals, que trigarien encara sis anys a veure reconegut el dret al matrimoni.

La norma va entrar en vigor a l'octubre i el mateix dia el president Jordi Pujol participava en un acte sobre la família al Vaticà amb Joan Pau II, que va criticar durament "igualar el matrimoni a altes formes de relació" perquè, segons ell, això perjudicava la institució familiar. Pujol va intervenir l'endemà al seminari per afirmar que el polític s'havia "d'adaptar a la realitat". Una realitat que anys després les famílies LGTBIQ+ encara lluiten per normalitzar. Precisament sobre aquella llei i la posició de l'Església va escriure fa un any aquest article De Gispert.  

 L'aniversari

L'1 de juliol de 1968, avui fa 53 anys, va néixer a l'Hospitalet de Llobregat l'actor, guionista, productor i director de cinema Jordi Mollà. És una de les grans estrelles del nostre cine i ha treballat amb directors com Bigas Luna, Pedro Almodóvar, Fernando Colomo o Peter Greenaway. El seu debut cinematogràfic va ser Jamón jamón i des d'aleshores ha protagonitzat desenes de pel·lícules i sèries de televisió, també a Hollywood. Aquí l'entrevistava David Broncano. 
  ​ Fes clic aquí per rebre'l