És difícil d'imaginar la idea d'agafar el cotxe, conduir fins a la sortida del teu municipi i trobar-hi un mur, amb unes vies de sortida que han quedat taponades per blocs de ciment o bé s'han convertit en l'escenari d'un dispositiu policial que et farà saber que no tens permís per passar. Tampoc les estacions de ferrocarrils ni els serveis d'autobusos serveixen. No hi ha sortida, estàs confinat dins el teu poble. Aquesta va ser la realitat, però, que es van trobar de la nit al dia tots els veïns d'Igualada, Vilanova del Camí, Òdena i Santa Margarida de Montbui. Era la conseqüència de la incertesa davant un risc intangible, desconegut, després que s'hi detectés a la zona el primer brot destacat de coronavirus a Catalunya. Llavors, enganxat a aquelles mesures -que van convertir-se en un focus de preocupació del país, de l'Estat, i de part del món- es temia també per l'aparició de l'estigma sobre la zona. Ara, cinc anys més tard, totes les pors s'han esvaït, certifiquen una desena de fonts contactades per Nació, pertanyents a diversos entorns igualadins.
La feina ingent a la comarca de l'Anoia, primer, i l'extensió del virus per igual a tot el país, després, va canviar radicalment un panorama que d'entrada s'havia focalitzat a la Conca d'Òdena. "El dubte sobre l'estigmatització que podia tenir el nostre territori a partir de llavors era allà. Però amb el temps i la feina es va esvair. L'inici va ser un gran moment de dubte, sobretot econòmic, mai no saps què pot comportar un fet així. Moltes empreses tenien inquietuds. Però tot es va aplanar amb el pas del temps", resumeix l'alcalde d'Igualada, Marc Castells.
Reunions, whatsapps i una mesura inèdita
El moment clau va arribar el 12 de març del 2020. Mentre els que encara aspiraven a preservar els seus països o territoris com un entorn lliure d'una pandèmia llavors incompresa els miraven de reüll, la Conca d'Òdena es va convertir en un terreny de preocupació, un laboratori que havia d'encertar les mesures pal·liatives mentre intentava assumir l'augment dels contagis i s'estenien les informacions confuses. Enlloc de l'Estat s'havia decidit aïllar un municipi. Només hi havia referències europees a punts com Itàlia. Però aquell dia de mitjan març -ja hi havia 58 contagis detectats, i es comptaven tres morts- va ser el dia en què es va estrenar una restricció a la mobilitat inèdita.
Una hora abans de la roda de premsa en què la llavors consellera de Salut, Alba Vergés, compareixeria emocionada per explicar les mesures que afectarien la seva terra natal, diversos agents municipals, socials i d'emergències van ser convocats a la sala de plens de l'Ajuntament d'Igualada, recorden diverses fonts, per ser avisats. Era una trobada amb poques pistes. "Ens tanquen", es va anunciar de manera solemne. L'advertiment havia estat comunicat per trucada directa del president de la Generalitat del moment, Quim Torra, a l'alcalde igualadí. Els presents a la sala noble municipal es van posar d'acord ràpidament per coordinar un missatge de tranquil·litat a una població a qui se li restringirien drets bàsics i que no se sabia com reaccionaria.
Aquella mesura era la confirmació d'una sospita que havia germinat dies abans. L’aleshores cap d’Urgències i actual director assistencial de l’Hospital d’Igualada, Jordi Monedero, situa l’inici de la crisi el diumenge 8 de març, tot i que els mitjans se’n van fer ressò el dilluns. El dia 8 van activar el protocol i ja van aïllar una família contagiada a Urgències. "Tres dies després, el protocol ja havia caducat", recorda. Aquell dilluns, Castells va ser convocat a una reunió amb Torra a Barcelona.
Llavors només hi havia cinc contagis per coronavirus confirmats, però el to i les dades comentades a la trobada van deixar un pòsit inequívoc en l'alcalde igualadí. Quan va acabar la reunió va enviar un missatge de whatsapp que encara guarda. El missatge, enviat al cap de comunicació de l'Ajuntament d'Igualada en aquell moment, Pep Elias, era concís però premonitori. "Pep, suarem". I així va ser. Arran del confinament de la zona, Marc Castells i els serveis municipals van arribar a fer 25 dies seguits de rodes de premsa informatives.
Mentrestant, hi havia veïns que no podien sortir i residents de la comarca que necessitaven entrar a la capital i no podien fer-ho. Encara hi ha qui en recorda les conseqüències. "El meu avi de Capellades tenia visites programades a l'Hospital d'Igualada i de sobte van fer aquella barrera absurda de la Conca d'Òdena, de la qual jo mai no havia sentit el nom, i tots els pobles del voltant ens quedàvem sense accés a l'únic hospital gran", rememora la neta d'un dels afectats per les restriccions de mobilitat.
Un hospital transformat
Tanmateix, l'hospital ja tampoc no era el que recordaven els usuaris. "Feia la impressió de ser en un hospital de guerra", relata Monedero, que detalla que van sectoritzar els espais per evitar la transmissió interna del virus, tot i que es van adonar que ja tenien pacients amb pneumònies bilaterals a planta. L’11 de març, ja van suspendre intervencions no essencials i van desviar malalts amb altres patologies a altres centres i a mitja setmana ja només hi havia pacients de Covid, la majoria dels quals venien de les residències de gent gran de la zona.
El diumenge 15 de març de 2020 es va enviar un correu al personal sanitari del centre per anunciar-los que passarien a fer jornades de 12 hores. "D'un moment a l'altre, totes les plantes van passar a estar aïllades les unes de les altres. I tot es va convertir en atenció a la Covid", recorda una infermera, qui anava i tornava cada dia a l'hospital des del poble dels voltants d'Igualada on viu, passant el control policial i sense poder veure cap amic o familiar, per seguretat. La treballadora manté a la memòria els moments més delicats, com el dia en què amb una companya van haver de pactar no plorar per no esfondrar-se les dues, enmig d'una atenció mèdica, o el moment en què un company de l'hospital va acabar morint, després de diversos dies a la Unitat de Cures Intensives (UCI) per Covid.
Això és perquè, en un primer moment, les previsions de l’Hospital Universitari d’Igualada eren que la mortalitat fos del 3% dels ingressats, un extrem al qual finalment no es va arribar. A més de doblar torns, també es van canviar dinàmiques i cirurgians d’altres especialitats es van posar a omplir informes, posa com a exemple Monedero. Tot plegat, en coordinació estreta amb l’Agència de Salut Pública de Catalunya i els metges de Milà, que els explicaven quins tractaments experimentals oferien. De la mateixa manera, molts altres hospitals els consultarien a ells durant els pròxims mesos en què el virus arriaria a tot el món. "Sempre vam anar per darrere de la realitat", admet Monedero, que assegura que mai van tenir la situació fins a l’arribada de les vacunes.
Urnes acumulades i famílies vivint en habitacions
Les setmanes de més intensitat del brot, la Funerària Anoia va servir de baròmetre per mesurar quina era la realitat del dany del coronavirus a la zona, en un moment en què hi havia una infradiagnosi palmària. "Teníem uns dos difunts i mig al dia, a la zona, i vam passar a tenir-ne una mitjana de 18 defuncions al dia", remarca Jaume Gabriel, un dels familiars que porta el negoci, que també matisa que li passaven cada dia directament a l'alcalde un informe amb el nombre de morts de la jornada. Per donar l'abast, a més, van haver d'empescar-se un formulari de whatsapp que les famílies afectades havien d'omplir i enviar-los-hi per poder resoldre les gestions sense presencialitat.
"Vam acumular 300 urnes de cendres al tanatori perquè la gent no les podia venir a buscar. El fort és que, quan setmanes més tard, la família podia venir-les a buscar, per ells era el primer contacte amb l'ésser estimat que havien perdut. Per nosaltres era com si fes dos anys", rememora Gabriel. També puntualitza el caos inicial i la manca de material, quan, per pura intuïció i per intentar-se protegir d'alguna manera, van arribar a encomanar 1.000 vestits de pintor de cos sencer. "Òbviament, després sabríem que no protegien gens, però en aquell moment et buscaves la vida com podia. I t'ho posaves com si fos perfecte. Ara hem donat els trajes de pintor perquè no n'hem de fer res", aclareix.
Però les necessitats d'un territori colpejat des del primer moment s'esmicolaven per tot arreu. No era només qüestió d'ingressos i defuncions, recorden les entitats socials, que també tenien tot un camp d'incerteses i necessitats a aplacar. "Teníem zero mitjans, era terrible, però des del primer tancament perimetral i durant el confinament domiciliari ens vam adonar que s'havia de saber què passava a les cases. Hi havia gent gran sola que ja no podia rebre les visites dels fills, de fora de la comarca. I amb el pas dels dies vam veure que hi havia famílies que compartien pis i vivien en una sola habitació. La prioritat va ser trobar recursos per oxigenar les opcions de les persones que vivien en aquells habitatges. Després va venir l'ajuda per trobar mascaretes...", apunta Sílvia Grados, la coordinadora de la Creu Roja a l'Anoia.
La cerca pública del brot enverina la situació
Sigui com sigui, des del principi les preguntes recorrien la zona, situada a l'interior de Catalunya. "Per què nosaltres?", es plantejaven alguns. La Generalitat es va abonar a intentar explicar un fenomen global amb la lupa de la concreció i va relliscar. En una roda de premsa del Departament de Salut, es va arribar a vincular el focus de contagi d'una família de cinc membres d'Igualada, entre els quals una infermera, amb un dinar de 80 persones a un restaurant en què hi havia personal sanitari, abans que esclatés el brot. Es va establir una relació entre els dos fets per explicar l'extensió dels contagis i l'assumpció es va estendre ràpidament. Poques hores després, la mateixa infermera assenyalada va haver d'emetre un comunicat desmentint que participés en aquell àpat col·lectiu i desfent la principal teoria de la conselleria, que va rectificar tot seguit.
Pocs dies més tard sortiria a la llum que, abans de l'extensió del virus, un grup d'empresaris adobers de l'Anoia que havien viatjat a Itàlia, a prop de la zona en què els contagis eren més elevats. Ara bé, tampoc es va poder comprovar mai una relació entre aquell viatge i l'origen del brot igualadí. "Curiosament, però, nosaltres no vam patir la Covid. Recordo trucar un per un els companys del viatge i que ningú la tingués. Ja seria curiós que l'haguéssim portat just nosaltres, quan vam trigar un any i pico a notar res", menciona ara Jordi Vidal, president del clúster de la pell, que agrupa les principals adoberies del país. També insisteix que Igualada, com tantes altres ciutats, també és un municipi ja "internacionalitzat" i que això explica la impossibilitat de rastrejar el cas inicial.
Qui vol treballar a l'Hospital?
Però la notícia ja havia corregut i el sector sanitari, que feia torns eterns a l'hospital i es preparava per a mesos d'una intensitat inèdita, es va sentir assenyalat i culpabilitzat. Tant és així que encara a hores d'hora diversos professionals prefereixen no parlar pel tracte mediàtic d'aquells dies. "Semblava que haguessin d'assenyalar algú, quan ningú no podia preveure el que estava passant. I van tirar la culpa a una companya que ni tan sols era al dinar. Prou feina tenia, a més, ella, amb els familiars ingressats en situació de gravetat", afegeix ara una infermera de l'hospital, en conversa amb aquest diari.
Al centre sanitari els primers dies, amb les baixes laborals per contacte directe o per contagi, tot va ser especialment desafiant. Va arribar a haver-hi un 33% de plantilla hospitalària de baixa, assegura el màxim representant del consistori igualadí. Això va portar les institucions locals a demanar el trasllat d'altres professionals del país, però no va ser fàcil. Costava que algú estigués disposat a enviar contingents a la zona zero del coronavirus a Catalunya. Ho recorda l'alcalde Castells: "Va haver-hi converses molt intenses sobre això, tant amb el president com amb les conselleries. Tothom defensava els seus interessos i va haver-hi moments de tensió. I jo entenia a tothom, però els únics que estàvem tancats érem nosaltres, i havia de donar resposta a la gent que trucava desesperadament", remarca el batlle de Junts. Al final s'hi van dedicar alguns reforços, però, la pressió sobre l'hospital, després del primer brot, també es va estabilitzar.
Cinc anys després, tothom intenta no mirar gaire al passat i quedar-se amb les mostres d'orgull. També amb la nova coordinació dels regidors dels municipis de la Conca d'Òdena, que van acostumar-se a treballar plegats i impulsar polítiques comunitàries. "Ara som amics", assegura el batlle d'Igualada.
