Anant Rambla avall, a mà dreta fent cantonada amb el carrer del Carme, hi trobem l’Església de Betlem. Si tot just mirem la façana lateral des d’aquesta cantonada veurem una porta presidida al capdamunt per una estàtua d’un nen Jesús. Sosté una creu amb els seus molsuts bracets, té un peu sobre un globus terraqüi i va acompanyat de la inscripció “Jesu omne genu flectatur” (Davant Jesús hom ha d’agenollar-se) al llindar de la porta.

Potser per aquella cosa que sempre he dit, que quan caminem mai mirem cap amunt i podem descobrir moltes coses si ho fem, aquesta obra escultòrica del segle XVII, que, per cert, és de les poques de tota la Rambla, passa molt desapercebuda per la corrua de persones que van amunt i avall del passeig més popular de la ciutat. De fet, ja passava desapercebuda a les acaballes del segle XIX, quan mossèn Cinto Verdaguer treballava per Antonio López i López, de qui ja vam parlar, i residia al Palau Moja, just de cara a l’estàtua.

Amb el temps he descobert que hi ha coses molt mundanes que quasi tothom fa o pensa, però de tan mundanes que són, mai arriben ni a tema de conversa i, per tant, no sabem que és un costum compartit fins que algú no ho explicita. Quasi tots, de menuts i en la intimitat, hem cantat en anglès o francès inventat davant el mirall o que ens hem obsessionat per molts detalls de la façana de l’edifici que veiem per la finestra de casa.

No tenim constància documental de si Jacint Verdaguer va cantar alguna vegada en llatí, anglès o francès inventat davant el mirall quan era un minyó, però del fet d’obsessionar-se per detalls de la façana que veia per la finestra sí que en tenim. S’ha de tenir en compte que si el que tens davant és una representació barroca del nen Jesús i et dediques al sacerdoci i la poesia és fàcil caure en aquest costum, però bé…

El fet és que com ja vàrem comentar fa temps les relacions del poeta, amb el Marquès a qui feia d’almoiner es van tornar molt tenses, fins al punt que Claudi López, el fill de l’amo, conxorxat amb el Bisbe Morgades, el van enviar defenestrat a La Gleva. Va ser en aquell moment quan mossèn Cinto va escriure En defensa pròpia denunciant l’ostracisme a què l’havien sotmès.

Tenint en compte l’àmplia popularitat de Jacint Verdaguer, les autoritats eclesiàstiques van deixar-lo tornar a Barcelona, i justament li van encarregar l’Església de Betlem, aquella que mirava sempre des de la finestra.

Fou en aquell moment, després de tot un periple que va començar assignat pel seu ofici a una banda de la Rambla i va acabar a l’altra banda del passeig, però justament a la mateixa alçada quan a la ment del poeta va lligar la seva història, el simbolisme de tot el que passava en aquell tram del passeig i la presència del nen Jesús en un escrit anomenat Lo Jesuset de la Rambla, publicat al Boletin de Conferencias de San Luis Gonzaga de Nuestra Señora de Belén, del Juny de 1902.

La narració és d’unes quantes planes, però crec que paga la pena reproduir-ne una selecció de fragments per viatjar en el temps amb mossèn Cinto fins a la Barcelona del tombant del segle XX:

“Mirau-s’el que hermós! Apar que vulla sortir de son ample i grandiós mar de pedra per ensenyar a la multitud que passa la creu que abraça amorosament com a única i veritable joia que ha trobada en lo món, qual globo trepitja amb una gràcia indescriptible. A sos peus té un capet de serafí, i davall en lo mateix llindar del portal aqueixes lletres: in nomine lesu omne genu flectatur (Davant el nom de Jesús, tothom s’agenolla] [···]

Doncs la Rambla dels Aucells se clou punt per punt als peus d’aquella eixerida i venerable image, a on naix i s’allarga cap a migdia la Rambla de les Flors. Si els aucells i les flors tinguessen un brot de seny, estarien tots joiosos de tan bon principi i de tan bona fi. Mes, tan sens esma e ignorants com ells n’estan los hòmens, pocs dels quals, al passar per allí en torrent perenne e impetuós, s’adonen de l‘infant Jesús que els mira, traient lo cap en sa finestra de Betlem.

Des d’un balcó veí, centenars de vegades lo contemplí a ell mateix, corprès de sa gentil figura, i enamorat d’aquella nota mística d’altre temps, escrita en una plana barroca i perduda entre el rebombori de la Rambla com una perla en un sorral. La imatge estreny entre sos braços una creu i sembla oferir-la afectuós als transeünts, qui, desconeixent-la com la desconeix tothom, no mostren pas tenir ganes de rebre-la.

Al anar-men de sa vista fà nou anys, m’acompanyava sempre lo recort d’aquella Imatge y de sa Crèu de pedra, símbol de la que per mi estava tallada expressament per les metexes mans de la Providencia.”

Ara, quan passeu per allà, sempre us fixareu en aquesta imatge… I si us quedeu amb ganes de més històries esculpides, només cal fixar-vos en les de la mateixa façana.