La capital d’Hondures, Tegucigalpa, té un arquebisbe que parla català. Josep-Vicent Nácher (València, 1964) va arribar a Amèrica central fa més de vint anys com a missioner dels germans paüls. Després d’estudiar Sociologia a la Universitat d’Alacant, es va forjar a la Facultat de Teologia de Catalunya. Nácher ha estat a Barcelona per intervenir davant la Tribuna Joan Carrera per parlar sobre la Sagrada Família. Hi vam conversar després de la seva conferència i no va defugir cap pregunta.
Com va passar aquell noi que va créixer a València, que després va estudiar Sociologia, a fer-se missioner?
En clau de fe, és el Senyor el que et porta. No estic fent una elucubració. Però és el Senyor el que et va portant i conduint. Jo vivia en una parròquia de missioners paüls i vaig entrar en la congregació. Ells tenien presència a Hondures des del 1912, i vaig anar-hi. Vaig sentir la crida de Déu. És una cosa difícil d’explicar perquè és molt vivencial. Per mi ha estat connatural i ho he llegit com una voluntat de Déu en la meva vida.
La imatge que tenim d’un missioner des de fora de l’Església potser té similituds amb la figura d’un adoctrinador. Que significa avui dia ser missioner?
Sortir. Sortir d’on estàs, que no és fàcil avui. Sortir d’un mateix, també, i trobar-te amb altres cors, amb altres persones, i deixar-te impactar. L’evangelització sempre és de cor a cor. Sempre hi ha en l’evangelització el portar un anunci, una bona nova, que no suplanta sinó que se situa dins la realitat de cada lloc. A Europa això va succeir fa vint segles i en d’altres països més recentment.
El fet de ser un valencià, de llengua catalana, de viure la realitat d’una llengua minoritària, l’ha ajudat a ser missioner?
Sí, sens dubte. Pel fet de conèixer el que són les minories o certes variants, i perquè facilita una actitud per respectar l’altre i deixar-se enriquir per ell. Tant de bo això no ho perdem mai.
Vostè ha engegat projectes educatius en zones problemàtiques. Va fundar una emissora parroquial amb energia renovable. Ha fet tasca social sobre un terreny ferit per la violència. Ha vist de prop el perill?
Potser hi ha hagut algun moment del qual no en soc conscient. Sí que m’he mogut per llocs que algú consideraria com a perillós, però no he tingut consciència d’una amenaça. Crec que hi ha el convenciment del que és la nostra tasca, de visitar els malalts, d’estar a l’església i de no ser vistos com una figura perillosa. Crec que els sacerdots som dels pocs que ens podem moure en registres molt diversos, des de la casa més humil a la més acomodada. I en totes som ben rebuts.
En molts llocs, l’Església ha incomodat políticament criticant les injustícies. Vostè presideix la Conferència Episcopal d’Hondures. Com actua l’Església hondurenya enmig d’una situació política conflictiva?
Intentem ser respectuosos i equilibrats. I crec que és bo ser-ho. És bo perquè també en un grup humà com és un episcopat hi ha diferències. Hi ha sectors que voldrien que l’Església digués moltes coses de manera reactiva, però nosaltres preferim fer-ho de manera propositiva. L’Església viu en l’àmbit profètic, però també sapiencial i sacerdotal. Hi ha els qui voldrien que diguéssim una cosa en un moment determinat i tot seguit ens bandejarien. Hem d’estar on hem d’estar i dir el que hem de dir. I recentrar-nos en Jesucrist.
Vostès han viscut el cop d’estat que va derrocar Mel Zelaya, el govern de la seva dona, Xiomara Castro, el retorn de la dreta més tradicional…
Tot això ha passat i a nosaltres ens correspon caminar amb el poble i donar esperança. La societat espera a l’Església, però l’Església es mou en aigües procel·loses.
Quines són els principals reptes socials que reclama Hondures?
La desigualtat, especialment. Unes diferències en l’accés a la prosperitat, una deficiència manifesta dels serveis públics, en termes de salut i educació, que és el més clamorós. I una economia que no acaba d’enlairar-se. Li donaré una dada: només tenim un 21% de persones que tenen un treball formal. És un percentatge baixíssim. Gairebé un 80% treballa en l’economia submergida.
- Josep Vicente Nácher, durant l'entrevista amb Nació
- Hugo Fernández
És una bogeria.
Sí, és una bogeria. Això vol dir que no hi ha un sistema fiscal potent, no hi ha una economia formal, els qui treballen en l’economia submergida cobren uns sous que estan per sota del salari mínim. I s’ha creat una cultura d’acomodament a aquesta situació.
L’episcopat llatinoamericà va donar personalitats emblemàtiques com Helder Cámara, monsenyor Romero, Silva Henríquez. Figures de perfil potser profètic. La teologia de l’alliberament va tenir molta incidència. Després van venir uns anys més conservadors. Ara com veu l’Església d’Amèrica?
Molt equilibrada. La teologia de l’alliberament va deixar un llegat positiu, però crec que ja ha fet el seu paper. S’esperava que l’Església llatinoamericana agafés una embranzida i això no s’ha produït, però sí que ha assolit una gran maduresa. Existeix el CELAM, la conferència de bisbes americans, que havia estat mítica i està molt viva. Crec que l’Església americana ha estat un puntal del papa Francesc i ho és ara de Lleó XIV i del projecte sinodal.
Va ser nomenat arquebisbe el gener del 2023. Crec que és quan el cardenal Prevost acabava d’assumir el Dicasteri dels Bisbes. És una designació seva?
No. El meu nomenament va ser una mica abans.
Vaja. No coneixia el Papa d’abans?
No. Vaig conèixer el Papa al Sínode, el 2023.
- Josep Vicente Nácher, durant l'entrevista amb Nació
- Hugo Fernández
Ha vingut a Barcelona a parlar del significat de la Sagrada Família. El proper juny, el papa Lleó XIV visitarà Catalunya i inaugurarà la Torre de Jesús. Què creu que ha de dir-nos a la societat catalana?
Estic segur que la seva serà una paraula il·luminadora, una paraula de veritat i d’esperança. Farà un gran bé a la societat i a l’Església. Tant de bo que se l’escolti.
Creu que la paraula de l’Església s’escolta prou nítida en plena guerra a l’Iran?
El Papa ha parlat clar ara i de fa dies. Ha expressat moltes coses en gestos. No va voler que el Vaticà s’integrés en la Junta de Pau que va constituir Donald Trump per a Gaza. Es va posicionar sense evasions. Dissabte va ser l’atac sobre l’Iran i, diumenge, el Papa ja va fer una clara declaració, en continuïtat amb el que ha estat dient: “La pau sigui amb vosaltres”.
L’Església no respon al llançament d’uns míssils, sinó que és conseqüent amb el que és la seva posició en favor de la fraternitat humana. Voldria recordar aquí un episodi històric: va ser un rei persa, Cir el Gran, qui uns segles abans de Crist, va alliberar els jueus de Babilònia i els va permetre tornar a Jerusalem. Per tant, sense Pèrsia, sense l’Iran, no existiria Israel.
Com valora la posició d’Europa davant aquesta guerra?
Quina Europa? Perquè aquests dies ja hem vist aquests dies que hi ha hagut moltes respostes europees diferents.
Quan contemplem la crisi del dret internacional i de les institucions globals, què es poden dir la mirada de la fe i la mirada laica per construir un món on tot tingui més sentit?
El món està crispat i va en augment. Amb uns líders que no sabem on ens porten i on la veu del Papa sembla que quedi com a perduda. La humanitat necessita trobar punts en comú que siguin referents per uns i per altres. En teoria, els qui estan llançant míssils d’un costat i de l’altre són persones de fe. I si mirem Ucraïna, els dos exèrcits estan constituïts per persones de fe cristiana. Hem de trobar el punt comú on fonamentar-nos èticament. Aquesta guerra no sabem quant durarà, però l’odi que s’està creant durarà generacions.
Sou pessimista?
No sé si pessimista o optimista, però anem a unes dècades en què l’armamentisme creixerà i les fronteres es mantindran rígides. El que s’havia treballat els anys seixanta, setanta i vuitanta està en retrocés. Això és un fet.
