01
de febrer
de
2017, 07:12
Actualitzat:
15:19h
Una xifra: 831.440 euros. La dona d’un ex-primer ministre: Pénéloppe Fillon. Un candidat en dificultats: François Fillon. Segons Le Canard Enchaîné, la dona del candidat conservador a la presidència de França s’hauria embutxacat prop de 900.000 euros, que es diu aviat, quan feia, suposadament, d’assistent parlamentària del seu marit. Així ho afirma el setmanari satíric en la seva edició d’aquest dimecres.
La matinada de dimarts, la policia va entrar a les oficines de l’Assemblea Nacional per efectuar uns registres i trobar proves sobre la feina, que tot indica que era fictícia, de l’adjunta a l’aleshores diputat. Buscaven documents que poguessin testimoniar que Pénéloppe havia tingut una relació de treball continuada. Segons el rotatiu satíric, que poc a poc va sumant informació sobre la parella, no és cert que la dona comencés a cobrar de François a partir de 1997 i assegura que ja va ingressar més de 300.000 euros uns anys abans, entre 1988 i 1990. Dos dels fills del matrimoni també van fer guardiola, acumulant fins a 84.000 euros per treballs com a “advocats”, tot i que encara no havien acabat la carrera.
Unes paraules que el persegueixen
“Un president de la República ha de ser irreprotxable”. Aquesta frase la va llançar Fillon contra Nicolas Sarkozy l’estiu passat, abans de les primàries de la dreta francesa. D’aquesta manera, Fillon s’abraonava contra l’ex-president que l’havia fet primer ministre i que ha hagut de respondre ell mateix davant d’acusacions de corrupció i finançament irregular de la seva carrera política.
L’ombra de la corrupció va acabar erosionant Sarkozy i va ser un factor determinant en la seva derrota davant Fillon, qui havia estat el seu segon. Per afegir un ingredient d’ironia a la situació que pateix Fillon cal recordar que va erigir la seva candidatura sobre un missatge neoliberal i de crítica a la burocràcia, l’amiguisme i els excessos de despesa pública. Alguns analistes van definir el seu discurs com a thatcherià i neoliberal. De fet, una de les propostes estrella de Fillon és agafar les tisores i afrontar les despeses en sanitat, un tema que seria inconcebible que defensés amb tant d’atreviment en un país com França si no fos perquè donava la seva candidatura com a guanyadora.
El càlcul de Fillon ha estat fred i tot feia preveure que irrebatible. Amb una esquerra desfeta i dividida entre baronies que es detesten, només ell podria emergir com a alternativa seriosa enfront una Marine Le Pen desbocada. Però les despeses de Pénéloppe li han sortit al pas de manera inesperada. La reacció que ha tingut, mostrant-se ofès però afegint inexactituds en dates i dades sobre els fills (dels quals va dir que ja eren advocats quan ell va contractar els seus serveis), han col·locat Fillon en una situació molt difícil. Un president ha de ser irreprotxable.
Fillon pot acabar sent un lideratge efímer, propi d’aquests temps líquids en què proliferen ambiciosos de discurs reformador que no resisteix la primera investigació. L’ex-primer ministre va ser sempre una figura discreta fins que el desgast de Sarkozy li va donar una oportunitat. El destí semblava somriure-li, però era només una ganyota. Se’n surti o no d’aquest escàndol, el Fillon que avança, ara ja ensopegant, cap a la meta ja no és el mateix home.
La matinada de dimarts, la policia va entrar a les oficines de l’Assemblea Nacional per efectuar uns registres i trobar proves sobre la feina, que tot indica que era fictícia, de l’adjunta a l’aleshores diputat. Buscaven documents que poguessin testimoniar que Pénéloppe havia tingut una relació de treball continuada. Segons el rotatiu satíric, que poc a poc va sumant informació sobre la parella, no és cert que la dona comencés a cobrar de François a partir de 1997 i assegura que ja va ingressar més de 300.000 euros uns anys abans, entre 1988 i 1990. Dos dels fills del matrimoni també van fer guardiola, acumulant fins a 84.000 euros per treballs com a “advocats”, tot i que encara no havien acabat la carrera.
Unes paraules que el persegueixen
“Un president de la República ha de ser irreprotxable”. Aquesta frase la va llançar Fillon contra Nicolas Sarkozy l’estiu passat, abans de les primàries de la dreta francesa. D’aquesta manera, Fillon s’abraonava contra l’ex-president que l’havia fet primer ministre i que ha hagut de respondre ell mateix davant d’acusacions de corrupció i finançament irregular de la seva carrera política.
L’ombra de la corrupció va acabar erosionant Sarkozy i va ser un factor determinant en la seva derrota davant Fillon, qui havia estat el seu segon. Per afegir un ingredient d’ironia a la situació que pateix Fillon cal recordar que va erigir la seva candidatura sobre un missatge neoliberal i de crítica a la burocràcia, l’amiguisme i els excessos de despesa pública. Alguns analistes van definir el seu discurs com a thatcherià i neoliberal. De fet, una de les propostes estrella de Fillon és agafar les tisores i afrontar les despeses en sanitat, un tema que seria inconcebible que defensés amb tant d’atreviment en un país com França si no fos perquè donava la seva candidatura com a guanyadora.
El càlcul de Fillon ha estat fred i tot feia preveure que irrebatible. Amb una esquerra desfeta i dividida entre baronies que es detesten, només ell podria emergir com a alternativa seriosa enfront una Marine Le Pen desbocada. Però les despeses de Pénéloppe li han sortit al pas de manera inesperada. La reacció que ha tingut, mostrant-se ofès però afegint inexactituds en dates i dades sobre els fills (dels quals va dir que ja eren advocats quan ell va contractar els seus serveis), han col·locat Fillon en una situació molt difícil. Un president ha de ser irreprotxable.
Fillon pot acabar sent un lideratge efímer, propi d’aquests temps líquids en què proliferen ambiciosos de discurs reformador que no resisteix la primera investigació. L’ex-primer ministre va ser sempre una figura discreta fins que el desgast de Sarkozy li va donar una oportunitat. El destí semblava somriure-li, però era només una ganyota. Se’n surti o no d’aquest escàndol, el Fillon que avança, ara ja ensopegant, cap a la meta ja no és el mateix home.