[nointext]
Rep El Despertador cada matí al teu correu

Els partits unionistes i la premsa de Madrid faran aquest dimarts una lectura previsible: la Diada va punxar, va ser la menys massiva i el discurs del "bloqueig" que, després del viratge cap a la negociació de Junts, l'ANC lidera ara pràcticament en solitari ha perdut força. És cert que, amb relació a 2022, quan va atorgar 150.000 assistents, la Guàrdia Urbana (GUB) va rebaixar la xifra fins als 115.000. L'Assemblea, que l'any passat els havia fixat en 700.000, va elevar aquest cop als 800.000 els manifestants.

Les xifres queden lluny, molt lluny, de les dels anys del procés, quan la urbana o la delegació del govern espanyol admetien 1,8 milions d'assistents el 2014 o 1,6 el 2013 a la Via Catalana. Sigui com sigui, la manifestació d'ahir haurà estat la més massiva de l'any a Barcelona i passa que les xifres, com els resultats electorals, a alguns els valen només quan van a favor d'inventari. Aquests dies sentim com de l'oest arriben veus que diuen que les reivindicacions independentistes no poden condicionar tant perquè són només 14 escons fruit del 27% dels vots. Passa, però, que quan l'independentisme tenia 23 escons al Congrés o té el 52% dels vots al Parlament això tampoc els val. El discurs de les xifres és, per tant, falsari. Per ara, ningú ha posat damunt la taula una solució millor que un referèndum per comptar-se i resoldre el dilema. 

Hi ha, però, un fet que va més enllà de les xifres i que mereixeria una reflexió per evitar que l'independentisme perdi definitivament una de les seves principals eines. Ho alertava aquest dilluns Carme Forcadell, expresidenta de l'ANC i que va liderar amb empatia i èxit l'entitat mobilitzadora en els moments àlgids del procés. "L'Assemblea ha perdut transversalitat", lamentava des dels micròfons de RAC1. Al vespre, el discurs de l'actual líder de l'entitat, Dolors Feliu, que eleva al màxim el llistó, però que continua sent incapaç de respondre com "fer-ho" -tal com es va fer evident divendres a Ràdio Barcelona en una intervenció per oblidar-, va donar-li la raó.

Feliu amenaçava amb la quarta llista (i, per tant, amb dividir encara més el moviment) i avisava contra qualsevol pacte a Madrid que no equivalgués a la independència exigint "el bloqueig". Com si el PSOE i el PP no fossin plenament capaços de posar-se d'acord si cal (ho van fer el 2016 per investir el popular Mariano Rajoy) o estiguessin disposats a canviar en les pròximes setmanes una investidura per reconèixer la legitimitat i fer efectiu "el mandat de l'1-O".

És evident que en aquesta fase ja no n'hi ha prou amb l'amnistia -cal avançar en l'autodeterminació i millores socials i materials- i que aquesta no pot ser el punt d'arribada, sinó el de partida. Però també ho és que els líders independentistes necessiten ara més suport (i pressió si cal) que no pas amenaces i que el més lògic seria empènyer per, com reclamava un constructiu Xavier Antich (Òmnium), forçar ERC i Junts a coordinar-se. Més encara quan ja defensen els mateixos objectius -amnistia i autodeterminació- i idèntiques vies -diàleg i negociació. 

Seria una forma d'anar a l'una però, sobretot, de maximitzar resultats i aprofitar l'ocasió. És el que demanava també l'exdiputat i cantautor Lluís Llach, que va pronunciar un discurs que poc tenia a veure amb el seu to a les xarxes i que s'adeia a la transversalitat que, sobre el paper, s'atorga el Consell de la República de Carles Puigdemont, president a l'exili i líder de Junts. Llach demanava unitat, admetia que no tenir-ne debilita el moviment, que havia abusat de la lluita partidista -ell sovint hi entra blasmant uns líders i encimbellant-ne d'altres-, i reclamava "respecte a les diferents opcions ideològiques".

És evident que "el carrer" no ha estat derrotat -per més que l'assistència fos menor que en altres diades, va ser encara gran- i també que el to va ser menys agre que fa un any. Fins i tot, va regnar una certa apatia. Ni l'ANC ni Junts havien convertit aquest cop la marxa en una censura al govern d'ERC, i tampoc els republicans van cometre l'error de l'any passat de no assistir a la manifestació de l'Onze. Hi van ser i Pere Aragonès va escoltar alguns retrets previsibles.

Però també és cert que aquest dilluns es va perdre l'ocasió d'afegir el trumfo d'un suport popular ampli i exigent als que ja van atorgar les urnes als partits independentistes el 23-J i que els permeten fitar avenços per al moviment i el conjunt del país. Semblaria raonable que la direcció de l'Assemblea, que ja va ser rebolcada per les bases quan va promoure l'abstenció o el vot nul el 23-J i que fa temps que flirteja amb el replegament identitari, reflexionés sobre quina ha de ser, en aquest context, la seva aportació. Si pot ser, constructiva.

» Per cert, per fer-nos una idea del que l'independentisme vol tombar (o reformar) permeteu-me que us recomani un llibre de recent aparició. És Espanya no es toca (La Campana) i l'hem escrit durant dos anys amb el company Joan Rusiñol, amb qui he tingut la sort de compartir vivències periodístiques a Madrid i a Barcelona. Hi expliquem, a través de la nostra experiència, de molta documentació i d'una vintena de veus, què és el que fa tan resistent l'Estat i els seus poders, dels que ara se'n tornaran a explorar els límits. Aquí teniu un avançament editorial i el dia 20 a les 19:00 del vespre el presentarem amb Ariadna Oltra a la Casa del Llibre de Barcelona. En farem també a altres ciutats del país. Hi esteu convidats a compartir una estona. Ja us ho tornaré a recordar ;-) 
 

---

Avui no et perdis

» Crònica: L'independentisme té dues velocitats: l'amnistia s'aferma mentre l'ANC invoca el tot «o res»; per Joan Serra Carné.

» Les millors fotos de la manifestació de la Diada; per Hugo Fernández i Frederic Esteve.

» La veu de Nació: «Independència o res»; per Oriol March.

» Dades: Realment els contraris a la independència són ara majoria, segons les enquestes?; per Roger Tugas Vilardell.

» Opinió: «Un país cansat, però ferm»; per Carme Vidalhuguet.

» Òmnium fixa en 1.432 persones els mínims de l'amnistia i exigeix als partits una negociació «coordinada»; per Oriol March.

» Entrevista a Joaquim Albareda: «El creixement econòmic de Catalunya al segle XVIII no va ser gràcies als Borbons»; per Pep Martí.

» Opinió: «Presidents»; per Josep Vallverdú.

» El rol discret del PSC per estovar la relació amb Puigdemont; per Joan Serra Carné.

» Allende, entre els somnis i la correlació de forces: 50 anys de l'11‑S de Xile; per Pep Martí.

» Els catalans d'Allende; per Pep Martí.

» L'ONU suspèn el compliment dels objectius climàtics; per Arnau Urgell i Vidal.

» Per què a Grècia ha plogut quasi 1.000 litres?; per Arnau Urgell i Vidal.

» Més enllà de l’efecte Cruanyes: la lluita pendent contra l'edatisme que poden abanderar els joves; per Maria Rabella Ytarte.
 

---

 El passadís

Les manifestacions de la Diada s'han caracteritzat, any rere any, per la bona organització. La d'enguany no va ser una excepció, en termes generals, però abans que comencessin a caminar les quatre columnes, a la plaça Espanya ja hi havia milers de persones. La descoordinació amb la urbana va fer que la zona no estigués tallada quan estava previst -els organitzadors van explicar que a partir de les 15:00 ja no hi podien passar vehicles- i això va fer que desenes de persones tiressin pel dret i ocupessin l'espai enmig d'algun autobús despistat. Finalment, la Urbana va tallar la plaça, però els organitzadors van haver de posar ordre i demanar als manifestants que tornessin als seus llocs per poder deixar pas a les capçaleres i poder fer l'acció amb una gran pancarta. El missatge no va agradar, i fins i tot Albano Dante Fachin, veu de referència de bona part dels manifestants, va aguantar alguna xiulada.

Vist i llegit

La guerra d'Ucraïna, els problemes de subministraments, la crisi climàtica, les terres rares... Són conflictes i reptes que han posat novament de manifest la necessitat de tenir una mirada al món, de saber i entendre la geopolítica. I una bona manera -i entretinguda- de fer-ho és el pòdcast No és el fin del mundo que, amb un nom força optimista malgrat tot, produeixen des de l'equip de El Orden Mundial. Col·laboren a diversos mitjans, com ara a Onda 0 amb Julia Otero, però cada setmana a Spotify i d'altres plataformes hi podreu trobar els seus episodis, aproximadament d'una hora cadascun. Us aconsello especialment el que van dedicar a l'intervencionisme dels Estats Units, amb pinzellades històriques molt interessants per entendre la política exterior americana i la configuració d'un autèntic imperi que, quan li cal, enderroca o ajuda a enderrocar governs, com van fer a Xile el 1973. Al capdavant de l'exitós projecte, un dels més escoltats aquest estiu en castellà, hi ha Fernando Arancón i Eduardo Saldaña.

 L'efemèride

La Diada Nacional de Catalunya és la commemoració d'una resistència heroica, la de Barcelona el 1714. Però el 12 de setembre Catalunya també va viure una altra derrota clau després que tal dia com avui de l'any 1213 les tropes de la corona d'Aragó, que comandava Pere el Catòlic, fossin derrotades pels francesos a la batalla de Muret. El fet marcava la fi del domini i l'expansió de la Casa de Barcelona a Occitània. El fill de Pere, Jaume I, el Conqueridor, se centraria a guanyar terres als sarraïns mirant al sud i en l'expansió per la Mediterrània amb les reeixides campanyes de València i les Balears.

El rei conqueridor no tenia un bon record del seu pare: quan era un infant l'havia ofert com a penyora al vencedor de Muret, Simó de Montfort, que finalment es va fer càrrec de la seva educació després que Pere morís a la batalla. La llegenda diu que la derrota de les tropes catalanes i aragoneses va arribar després d'una gran festa nocturna del rei i la seva cort el dia abans i en la qual no va faltar de res. En aquest àudio podeu recuperar un fragment d'El Matí de Catalunya Ràdio, on l'aleshores presentadora, Laura Rosel i l'editor de la revista d'història Sàpiens, Jordi Creus, parlen del rei Pere i la batalla de Muret. 

 L'aniversari

El 12 de setembre de 1846 naixia a les Cabanyes (Alt Penedès) el bisbe de Vic Josep Torras i Bages, que va morir el 1916 a la capital osonenca. És el representant més qualificat del catalanisme conservador vinculat al catolicisme. Va intentar normalitzar el català com a llengua d'ús escrit, i no només oral, a l'Església catalana i va ser autor de La tradició catalana, que acostà molts fidels al regionalisme. Va arribar al Bisbat de Vic en un moment en què totes les diòcesis del país les ocupaven prelats catalans i després de refusar ser bisbe de Burgos. Se li atribueix el lema Catalunya serà cristiana o no serà, que durant anys han reivindicat sectors democristians. L'historiador Xavier Baró ens atansa a la seva influent figura en aquesta entrevista que, amb motiu del centenari de la mort del bisbe, li va fer el programa de TV3 Signes dels temps. 

  ​ Fes clic aquí per rebre'l