[nointext]
Rep el butlletí cada matí al teu correu

La setmana política ha quedat marcada per l'ofensiva repressiva del Tribunal de Comptes, que demana fiances milionàries de forma preventiva a una quarantena de dirigents polítics i alts càrrecs per l'acció exterior del Govern -en una causa amb moltes anomalies-, i també per la reactivació de la relació institucional entre la Moncloa i la Generalitat. La cimera entre Pedro Sánchez i Pere Aragonès va tancar-se amb la represa de la taula de diàleg aquest setembre, tal com havia avançat NacióDigital divendres, per bé que el president espanyol ja ha deixat clar que no està disposat a concedir un referèndum. La negociació entre governs no serà senzilla, certament, com tampoc és fàcil la convivència entre els líders d'ERC i Junts. Perquè la notícia soterrada de la setmana és la dificultat manifesta d'Oriol Junqueras i Carles Puigdemont per reparar ferides del passat.

Amb la concessió dels indults, Junqueras tornarà a exercir plenament de president d'ERC, un retorn esperat per la militància, com es va demostrar en el consell nacional de dimarts dels republicans. El líder del partit, amb la resta de presos de la formació indultats, va ser dimecres a Ginebra per retrobar-se amb Marta Rovira, i havia anunciat que faria el mateix amb Puigdemont a Estrasburg el 6 de juliol. Però l'entorn del líder de Junts va replicar que aquell dia no seria al Parlament Europeu mentre Jordi Sánchez instava Junqueras a desplaçar-se a Bèlgica. Puigdemont vol la fotografia només a Waterloo i Junqueras l'esquiva. Només cal conèixer com ha estat la seva relació i observar els detalls que supuren per saber la imatge de comunió dels màxims responsables del Govern de l'1-O es farà esperar, perquè és incòmoda per a tots dos.

El procés sobiranista no s'explica en tota la seva complexitat sense auditar la convivència -sempre complexa- entre ERC i l'espai polític de Junts, matèria que és objecte d'Enemics Íntims (Pòrtic), el llibre que hem escrit amb Oriol March i que vam presentrar ahir al vespre (en Ferran Casas en va fer aquesta crònica). Precisament, al llibre s'hi relata un fet fins ara inèdit: les reunions telemàtiques que van mantenir Junqueras i Puigdemont l'estiu del 2020 -una de les quals va ser exclusivament entre ells dos-, el primer contacte dels darrers tres anys i mig entre el president i el vicepresident que van propiciar l'1 d'octubre. Aquelles trobades a distància, definides com a cordials, són l'única comunicació directa entre els capitans dels dos espais polítics, fet que il·lustra algunes dinàmiques enverinades dins de l'independentisme.  

La fotografia entre Junqueras i Puigdemont costa perquè hi ha ferides tendres de la tardor del 2017 que no han cicatritzat, diferències que no només són polítiques sinó també personals. Però, sobretot, perquè en la cohabitació entre ERC i l'espai de Junts -abans, Convergència i el PDECat- hi ha inserida una distorsió, la lluita pel predomini en el poder. La dècada de recorregut del procés ha estat tan costeruda perquè, a la confrontació amb l'Estat -amb una diferència de forces evident- s'hi ha sumat la pugna dins del sobiranisme per liderar el missatge i controlar la Generalitat. Segurament, aquesta fotografia Junqueras-Puigdemont que cap dels dos s'ha volgut fer fins ara, només la podrà aconseguir Òmnium, avui punt de trobada sòlid de l'independentisme. En un acte de reafirmació amb el compromís de la República, Jordi Cuixart va proposar ahir una data: la del 60è aniversari d'Òmnium.

La desconfiança permanent entre espais que competeixen mentre col·laboren -que l'actual Govern aspira a minimitzar, perquè segur que no desapareixerà- planteja una pregunta que ara mateix és tabú a la política catalana: perquè l'independentisme avanci és necessari un relleu de lideratges? La pregunta, que és tan pertinent com incòmoda -perquè els sacrificis personals en forma de presó i exili han estat severs-, ja s'ha començat a respondre. A Palau hi ha nou president, però la influència dels noms propis del procés en les grans decisions encara és manifesta. El temps dirà quan és l'hora de començar a afrontar els tabús. 
 

---

Avui no et perdis

» Cuixart posa deures a l'independentisme: unitat i tornar al carrer; per Roger Tugas Vilardell.

» El Suprem rebutja el recurs de Mas, Ortega i Homs contra el Tribunal de Comptes pel 9-N.

» L'Advocacia de l'Estat ja no actuarà més en la causa del Tribunal de Comptes contra l'independentisme; per Víctor Rodrigo.

» Opinió: «Política, relació de forces i escenificació»; per Enric Marín Otto.

» Salut destinarà 80 milions d'euros per una salut mental «més accessible»; per Lluís Girona.

» Els estudiants de Mallorca tornen a casa en un vaixell bombolla; per Jordi Velert.

» Més de 160.000 catalans, exclosos del passaport Covid tot i haver passat la malaltia; per Jordi Velert Irles.

» Acord entre l'Ajuntament de Barcelona i Mediapro per salvar el Gimnàs Sant Pau; per Andreu Merino.

» El comerç de Barcelona crea una plataforma digital per competir amb Amazon; per Andreu Merino.

» TV3 perd el liderat d'audiència després de 46 mesos; per Albert Vilanova.

» Filiprim: «Mai la gent gran havia importat menys»; per Toni Vall.

» El llum que ja substitueix els triangles d'emergència: com és i com funciona?; per Albert Vilanova.
 

---

 El passadís

Presència abassegadora de dirigents socialistes en l'acte de lliurament dels Premis Fundació Princesa de Girona, que es va celebrar aquest dijous a l'edifici del Caixafòrum, amb la presència de Felip VI, molt present a Catalunya en les últimes setmanes. El buit institucional decidit per la Generalitat en tots els actes organitzats per la Casa Reial van contribuir a que es notés encara més el predomini socialista. Hi eren la vicepresidenta primera de l'executiu de Pedro Sánchez, Carmen Calvo; la delegada del govern espanyol a Catalunya, Teresa Cunillera; la presidenta del Congrés; Meritxell Batet; el líder del PSC i exministre de Sanitat Salvador Illa, o la presidenta de la Diputació de Barcelona, Núria Marín. Així com també es van veure empresaris de l'òrbita socialista, com l'expresident de l'INI Jordi Mercader (Miquel i Costas). Un fet que no es pot desvincular del moment polític que s'està vivint, després dels indults.


Vist i llegit

La col·locació de Toni Cantó a l'Oficina del Español, un organisme de nova creació de la Comunitat de Madrid per promocionar la llengua espanyola, ha generat multitud de titulars i de crítiques de l'oposició a la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso. Cantó, doncs, ja té el seu xiringuito, un terme del qual en va fer ús en la seva etapa a Ciutadans per carregar, per exemple, contra l'independentisme. A la Comunitat de Madrid, la gestació d'organismes de funció difusa que donen feina -i sou- a dirigents que cal satisfer amb càrrecs no és una novetat. Més aviat, és una constant. Ho explicava Fátima Caballero en un article a eldiario.es, en el qual destacava que tant Díaz Ayuso, com l'actual líder de Vox, Santiago Abascal, van gaudir de salaris generosos assumint tasques de rendiment discutible. La presidenta madrilenya va cobrar més de 4.000 mensuals entre el 2008 i el 2011 a Madrid Network, un organisme públic-privat que Esperanza Aguirre va fundar sense resultats aparents. Abascal va dirigir, amb un sou de 80.000 euros anuals, la Fundación para el Mecenazgo y el Patrocinio Social, tancada pel govern madrileny el 2013.

 El nom propi

Leo Messi ha acabat la seva vinculació contractual amb el Barça. Però l'astre argentí continuarà al Camp Nou. El temps d'espera per a la seva renovació -al club ningú dubta que el capità firmarà el seu últim contracte com a blaugrana- s'està fent etern, això sí. A banda de la versió oficial, que s'estan polint detalls del compromís entre les dues parts, hi ha elements que ajuden a explicar la demora en la signatura: els maldecaps del Barça per complir amb el límit salarial de la Lliga i la voluntat de Messi de centrar-se en la Copa Amèrica, en la qual està brillant amb l'Argentina. El 10 vol un títol amb la seva selecció i està centrat en el campionat. Deia Joan Laporta aquesta setmana que els culers poden estar "tranquils" sobre el futur de Messi. Millor, però, que firmi ben aviat. 

 Els imperdibles

Donald Rumsfeld, l'arquitecte de la guerra de l'Iraq en l'etapa de George Bush fill a la Casa Blanca, va morir dimecres als 88 anys després de patir un càncer de medul·la òssia. Rumsfeld, que va disposar de molt poder com a secretari de Defensa en el disseny de les intervencions militars després dels atemptats de l'11-S, sempre va actuar amb connivència amb Dick Cheney, aliats en les respectives carreres polítiques. La recomanació d'aquest divendres, la pel·lícula Vice -traduïda al castellà com El vicio del poder-, una sàtira política que retrata la trajectòria de Cheney i el seu ascendent sobre Bush, amb Rumsfeld com a aliat. El film, amb Christian Bale com a intèrpret del vicepresident i Steve Carell a la pell del secretari de Defensa, val molt la pena. Bon cap de setmana!  

  ​