Aquest matí de dissabte, una incidència a les instal·lacions entre Sitges i Garraf obliga els trens a circular per una única via en aquest tram. Normalitat en el servei, per tant, a Rodalies. Qui vingui fins a l'estació de Sants amb la Renfe, és molt probable que arribi tard a la concentració que ha organitzat l'Assemblea Nacional Catalana per protestar contra el monumental desori ferroviari. Injustícia poètica.

S'ha convocat la gent a les 12 del migdia davant les taquilles de reclamació de l'estació. Entenc que es tracta d'assenyalar el treballador català que acull la teva indignació rere el taulell, més que no pas el poderós espanyol que la provoca. És lícit, està bé, i té tota la lògica del món en la tradició assembleària d'errar el tret. Al final l'important és tenir la peça a TV3 i, sobretot, ser escrupolosament coherents en el desgavell estratègic a l'hora de sumar catalans a la causa.

Molts manifestants han arribat abans, exhibint una puntualitat feridora en aquest context. S'estan en grupets a fora del recinte, alguns amb estelades, altres amb l'armilla verda de l'ANC. Per dins també en corren; són fàcils d'identificar, encara que no duguin cap ensenya evident. Edat prominent, motxilla de cordes amb queviures, mans creuades a l'esquena, rotllanes de diàleg. Mentrestant, a prop dels taulells, els Mossos i els agents de la seguretat privada es preparen per a l'envestida. Ni hi ha comunicació entre uns i altres ni tinc del tot clar que pugui ser-hi.

Va, és hora de posar-s'hi. Surt Jordi Pesarrodona amb la barretina i el megàfon i crida a files al personal. Després d'un brevíssim discurs per animar la tropa ("L'única via és la independència!"), els manifestants comencen a entrar al vestíbul i es dirigeixen cap a les taquilles amb xiulets i crits d'independència. Certa tranquil·litat en l'ambient, cal dir. El personal de la Renfe i els policies s'ho miren passivament, ja veuen venir que avui només els caldrà armar-se de paciència i poc més. La protesta se situa davant de les taquilles, però en cap moment interactua o provoca els treballadors; de fet, tothom mira cap a l'altra banda, on les càmeres dels mitjans de comunicació estan col·locats per immortalitzar aquest moment històric.

Sota la batuta de Pesarrodona, s'inicia el recital conjunt d'un rosari de proclames, totes elles cantades amb un entusiasme relatiu. Neixen hits tan memorables com "Si no vols perdre el tren, cal ser independent!", "Si vols arribar a l'hora, fes Espanya fora!", "Trens avariats, catalans emprenyats!", o un conclusiu i celebrat "Puta Renfe, puta Espanya!".

Al costat meu hi ha una més que evident parella de secretes. Amagats rere un somriure delator, els dos policies comenten la jugada: "¿No estarían mejor ahí en la Imserso o cuidando a los nietos?". L'altre, és clar, li diu que sí. I tenen raó, estarien millor allà, vivint la vida, que no pas aquí defensant els drets dels seus nets i també els dels fills dels policies catalans.

Quan el peix ja està venut, vint minutets més tard, el president de l'Assemblea, Lluís Llach, pren el megàfon per dir-hi la seva amb la corresponent cantarella i a continuació la massa es desplaça cap a altres zones de l'estació. Petites rèpliques després del terratrèmol. Pel camí van trobant-se amb altres policies, treballadors i usuaris que, en comptes d'aprovar la protesta, se la miren des de la distància amb uns ulls carregats de tendresa burleta. És una mirada que fa anys que pateix l'independentisme i que neix de la pena, una pena transversal que comença en el propi independentisme i acaba en l'espanyolisme més recalcitrant. Perquè malgrat els esforços de tota la gent que avui ha deixat de fer el que voldria estar fent per ser aquí reivindicant quelcom tan universal com uns trens dignes, la desconnexió vers la Catalunya que els envolta en aquesta estació és total. Pura. Implacable.

Sembla que no pugui ser, oi? Que sigui impossible sentir absoluta indiferència o fins i tot ridícul quan altres posen el cos i les hores per denunciar el que tu pateixes cada matí de la teva vida. Doncs és possible. Les cares dels usuaris que circulen per l'estació indiquen que és del tot possible. I no ens ha d'estranyar, tampoc. Tot està per fer i tot és possible, dèiem en aquelles èpoques daurades. I el temps ha certificat que, efectivament, tot ha estat possible. Fins i tot això. Fins i tot abanderar la principal batalla social que té aquest país en aquests moments (juntament amb l'habitatge) i tanmateix ser considerat una caricatura, un fet grotesc, un tren descarrilat.