Un moment de la missa de comiat de la Jornada Mundial de la Joventut. Foto: JMJ.

La visita del Papa Benet XVI a Madrid durant aquests dies amb motiu de la Jornada Mundial de la Joventut (JMJ) s'ha viscut amb tanta o més intensitat que quan va visitar Barcelona, al novembre, per consagrar-hi la Sagrada Família. Una intensitat compartida tant per la comunitat catòlica d'aquí i de Madrid, com pels contraris a l'Església d'aquí i de Madrid. Malgrat la proximitat temporal, un i altre esdeveniment han tingut motivacions i impactes diferents.

El provincial dels Claretians i president de la Unió de Religiosos de Catalunya (URC), Màxim Muñoz, posa en dubte que es pugui traçar un paral·lelisme del tot nítid entre una i altra visita. Explica a Nació Digital que són dos viatges "molt diferents, perquè a Barcelona va venir-hi per una cosa molt concreta, com és la dedicació de la Sagrada Família, i el viatge a Madrid és una cosa molt més genèrica, una trobada mundial de joves que té lloc cada dos o tres anys, i que ara s'ha celebrat a Madrid".

Respecte la necessitat, o no, que l'Església organitzi actes de masses com aquest, assegura: "El jove cristià es troba incomprès, i fins i tot atacat, en els seus ambients. Per tant, sempre és interessant poder-se trobar amb milers de joves més que pensen com tu. A més, hi troba molta oferta cultural i religiosa, i per tant té a l'abast una oportunitat d'enriquiment espiritual molt important."

Paral·lelament a aquesta reflexió, el director de CatalunyaReligió.cat, Jordi Llisterri, apunta: "La Jornada Mundial de la Joventut també és un acte comunicatiu. El Vaticà sap que els mitjans demanen imatges i, si no es fessin jornades com aquesta, encara seria més difícil de projectar el dia a dia de les parròquies, de Càritas... Seguint l'escola de Joan Pau II, la JMJ projecta la imatge d'una Església viva."

Papa-pop

Muñoz reconeix que jornades multitudinàries com la d'aquests dies també comporten un cert risc de mediatització excessiva de la figura del Papa, "una concepció que a certs sectors ja els va bé, i que promocionen el papat com a referent exclusiu. Però és que considerar el Papa com a vicari de Crist, de fet és molt discutible, teològicament parlant. A Pau VI, per exemple, no li agradava gens". Per contra, considera que el missatge de l'Església "s'hauria de centrar més en l'Evangeli i en l'estil de vida de Jesús", tot i que també reconeix que Joseph Ratzinger "és un Papa teòleg, que fa pensar, que té profunditat", allunyant-se així d'una certa imatge de Papa-pop sense contingut.

De fet, apunta que la JMJ "no és ben bé una trobada amb el Papa. És una trobada de joves cristians, en la qual hi ve el Papa. Els joves cristians que hi participen amb una preparació prèvia, per exemple de grups de postconfirmació o de revisió de vida, això ho saben perfectament. Els que no, es fixen en temes secundaris".

Protestes

Un altre aspecte que porten associats els viatges del Papa arreu del món són les protestes de grups contraris a l'Església. Quan Benet XVI va visitar Barcelona, sectors de la jerarquia eclesiàstica espanyola van lamentar amargament la secularització de la societat catalana, i van aprofitar per carregar contra l'Església catalana com a responsable d'aquesta secularització. Però ara, a Madrid, les protestes també s'han fet sentir, fins i tot amb més intensitat que a Barcelona.

El periodista Oriol Domingo, especialitzat en informació religiosa, apunta al seu blog: "Existeix el tòpic que Catalunya és el poble peninsular més secularitzat. Potser ho és el Madrid de Rouco, Aguirre i Gallardón. Els grups anti-Papa tenen una presència més nombrosa i agressiva a la capital de l'Estat espanyol que la que van tenir a Barcelona, on tampoc hi va passar el que un polític socialista, el catòlic Albert Batlle, ha vist a Madrid. Grups amb banderes espanyoles, fent la salutació feixista i cridant "¡Viva Cristo Rey!"."

Llisterri, per la seva banda, apunta: "Sí que és cert que la societat catalana és de les més secularitzades, sí, però la societat madrilenya està molt més polaritzada que la nostra. Això s'ha vist també amb les manifestacions. Aquí hi va haver molta protesta irònica i un debat profund sobre l'oportunitat d'aquestes trobades, però cap bufetada. En canvi, a Madrid... És una paradoxa que una societat més catòlica que la nostra, en canvi sigui més incapaç de debatre tots aquests temes."

Muñoz també ressalta que "ha sobtat la violència amb què es van produir les protestes, en part per una badada de les forces d'ordre, en part per un anti-cristianisme molt visceral. La crítica és legítima, però no amb violència".

"Espanya"

L'homilia inicial que va pronunciar el cardenal Antonio María Rouco Varela sí que és motiu de debat entre la comunitat catòlica catalana. Durant els vint minuts de la seva dissertació, Rouco Varela va mencionar fins a 12 vegades el concepte 'Espanya' o 'espanyols', i només set el concepte 'fe', apunta Domingo. "I només va utilitzar el castellà", ressalta Llisterri, recordant que l'arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, en l'acte previ a la JMJ que es feu al Fòrum, "va parlar-hi en cinc idiomes, i en una homilia molt més breu".

Des del col·lectiu de cristians de base Església Plural també es recorda que "Sistach va saber donar a la visita a Barcelona un caràcter propi, molt allunyat a l’estil d’altres visites papals a l’Estat espanyol. No tan sols en l’ús del català, que va ser majoritari a la missa, sinó que també la pròpia decoració de la nau central de la Sagrada Família va ser austera, discreta, lluny del barroquisme d’altres celebracions similars".

Muñoz reconeix que, no només en l'àmbit religiós, des de Madrid s'està bastint "una idea d'Espanya molt poc inclusiva, en la qual allò català no hi entra". I aquesta concepció, inevitablement també es trasllada a l'àmbit religiós: "En la visita del Papa s'ha intentat mostrar la diversitat cultural espanyola: es va fer una exhibició de cavalls andalusos quan va entrar per la Puerta de Alcalá, un Via Crucis amb passos de Setmana Santa que procedien de la majoria d'indrets de la península, la custòdia de Toledo en la vetlla de Cuatro Vientos..., però no pas cap símbol de la cultura catalana. Aquí l'Evangeli no hi entra per res, és una cosa cultural i fins i tot política, amb la qual molta gent de Madrid i d'arreu d'Espanya ja s'hi sent còmoda, però que des de Catalunya no s'entén."

Preguntat sobre si aquesta concepció, que en l'àmbit religiós es veu molt marcada per part de la jerarquia eclesiàstica, esdevé un impediment a l'hora d'estendre el cristianisme a Catalunya, respon: "Si afectés a nivell pastoral, malament rai. De moment, ho intentem relativitzar..."