Qui passeja pel Paral·lel pot observar encara avui dia una peculiaritat arquitectònica que el distingeix d’altres avingudes barcelonines: les porxades amb columnes que sobresurten de les façanes. Aquesta fesomia tan singular no és fruit de cap caprici estètic, sinó de les conseqüències d’una decisió urbanística molt concreta: Ildefons Cerdà va voler que el Paral·lel tingués una amplada de cinquanta metres entre façanes.
Aquesta ambició s'emmarcava dins la seva visió moderna de la ciutat: una gran avinguda que, com la Meridiana o la Diagonal, articulés el creixement de l’Eixample. El Paral·lel seguia, literalment, el paral·lel 41° 22’ 33” del planeta, i per això Cerdà li atorgà aquest nom tan tècnic, a diferència d’altres carrers batejats amb referències patriòtiques o culturals. Però la gran amplada que volia Cerdà va topar de seguida amb l’oposició dels propietaris dels terrenys, que consideraven la mesura un malbaratament d’espai edificable i de beneficis.
Després de tensions i negociacions, l’any 1882 es va aprovar la "Ley de casas porticadas", una solució intermèdia enginyosa: permetia construir porxos de cinc metres que sobresortissin a partir del primer pis. Així, es mantenien els cinquanta metres de via a nivell de carrer (com volia Cerdà) però només quaranta metres entre edificis a la planta principal (com demanaven els propietaris). El resultat són aquestes porxades amb columnes que encara avui defineixen l’avinguda.
Tan sols un any després, una nova llei encara més laxa, la de "construcciones en precario", permetia fer edificis provisionals sobre aquest espai amb columnes, a condició que fossin estructures no permanents. Aquest nou marc legal va desencadenar una efervescència constructiva: cafès, teatres i altres espais d’oci van proliferar al llarg del Paral·lel, aprofitant els baixos preus i l’atractiu de la nova via.
Aquest urbanisme improvisat, però viu, va transformar el Paral·lel en una artèria vibrant, molt diferent del passeig de Gràcia. El Teatro Circo Español va marcar l’inici d’una nova etapa cultural, i aviat van arribar altres locals com el Moulin Rouge, on l’espectacle, la transgressió i l’humor convivien. Fins i tot s’ha suggerit que expressions com “ser de la otra acera” neixen de la convivència entre teatres clàssics i espectacles de transformisme a una banda i l'altra del carrer.
Aquest entorn també va ser escenari de resistència social. Durant la Setmana Tràgica de 1909, la carismàtica prostituta Maria Llopis va liderar un piquet combatiu. El cafè Español es convertí en lloc de trobada d’anarquistes i obrers, i la vaga de La Canadenca el 1919 consolidà el Paral·lel com un espai clau de lluita obrera.
Amb l’Exposició del 1929, es va consolidar l’amplada de quaranta metres com a definitiva i es va accelerar la urbanització de l’avinguda. Artistes com Raquel Meller van portar el cuplet i la fama al Paral·lel, que es consolidava com la Via del Pecat de Barcelona. Durant la guerra i la postguerra, els teatres van resistir com espais de respir i evasió, malgrat la censura i la repressió.
El Paral·lel ha viscut molts moments de glòria i decadència, però la seva singular fesomia arquitectònica —aquelles columnes nascudes d’un conflicte entre urbanisme i especulació— encara parla d’una època en què la ciutat s’improvisava amb lleis ad hoc, i on una estructura provisional podia esdevenir l’origen d’una identitat urbana.
