Canvis a l’aparell de comunicació de la Santa Seu. L’1 d’agost es jubilarà, després de deu anys en el càrrec, el jesuïta Federico Lombardi, portaveu del Vaticà. El succeirà el periodista nord-americà Greg Burke, membre de l’Opus Dei. D’aquesta manera, canvien les tornes. Lombardi va ser nomenat el 2006 pel Papa Benet XVI per ocupar el lloc que durant vint-i-dos anys havia exercit Joaquín Navarro Valls, un altre destacat membre de l’organització fundada per Escrivá de Balaguer.

Lombardi ha culminat dos mandats de cinc anys en el càrrec. Li ha tocat dur el timó de la comunicació vaticana en moments difícils, com les diverses crisis que van sacsejar la nau de Pere durant el pontificat de Benet XVI. Després, es va trobar servint a un Papa de la Companyia de Jesús, com ell. De tarannà molt discret però considerat representatiu de la línia oberta predominant en la Companyia, va sobtar en els eu moment que un Papa conservador com Ratzinger el situés al cim de la maquinària informativa de la Santa Seu. Ara, un pontífex jesuïta i “liberal” designa per succeir-lo un membre de la prelatura de l’Opus, institució conservadora dins de l’Església.

Burke és membre numerari de l’Obra, el que vol dir que viu en celibat i a plena disponibilitat, sense obligacions familiars. Ja fa temps que està vinculat a l’oficina de prensa i darrerament exercia com a número dos de Lombardi. Havia estat abans corresponsal de la cadena Fox News, de línia molt dretana, però també de les revistes Time i de National Catholic Reporter, representativa del “mainstream” catòlic nord-americà.  

Greg Burke No arriba sol. El càrrec de número dos a l’oficina recaurà sobre la periodista espanyola Paloma García Ovejero, fins ara corresponsal de la Cope a Roma. És considerada una persona propera a les Comunitats Neocatecumenals, entitat religiosa conservadora.
 

Paradoxes vaticanes
 
Aquests moviments aparentment contradictoris (un Papa obert designa periodistes conservadors com a portaveus) són difícils de seguir però responen a una mentalitat calculadora dins del món eclesial romà, construït a base de difícils equilibris. El pontificat de Francesc ha trobat oposició forta en sectors del catolicisme nord-americà més dretanós, des d’on s’han fet crítiques dures contra el discurs del Papa jesuïta. En el seu moment, l’arribada de Lombardi va ser vista com un gest envers la Companyia, que havia estat molt bandejada durant el llarg pontificat de Joan Pau II.