La coca de Sant Joan és un dels emblemes de la tradició culinària a Catalunya i no pot faltar a cap taula la nit del 23 de juny i el dinar del 24. El seu valor simbòlic i tradicional supera fins i tot el gastronòmic, per la qual cosa és important seguir les normes no escrites sobre la manera com s'ha de consumir.
Una norma que molta gent desconeix és que ha de tenir unes proporcions concretes i no pot ser de qualsevol forma. I és que la coca de Sant Joan ha de tenir una mida canònica amb el doble de llarg que d'ample i sense angles arrodonits.
A partir d'aquí, la normativa implícita es fa menys estricte. Simplement, cal tenir present que la coca de Sant Joan s’elabora amb massa de brioix, una base comuna en pastisseria que també s’empra per fer el tortell de Reis, per exemple.
El nom deriva del verb llatí cocere, que vol dir "coure" i que indica la manera de preparar-la. Pot ser farcida de moltes coses dolces: les més comunes són la crema i el massapà, però també hi ha qui hi posa nata i productes més creatius. Sigui com sigui, tradicionalment és ornada amb fruita confitada i pinyons, tot i que també és molt popular la que porta llardons.
La coca de Sant Joan deriva del tortell amb ous que es menjava antigament: un dolç de forma rodona, que era una reminiscència clara del culte al sol. De fet, les coques que es consumien per Sant Joan eren pastades a casa i portades als forners perquè les coguessin, i amb el temps s'han anat fent més dolces.
Per trobar la primera coca moderna, cal anar a l’any 1860 i cap a l’any 1900 ja n’era un element essencial. I, com a última curiositat, cal saber que en un primer moment hi havia la creença que s’havia de consumir a l’exterior perquè menjar-se-la sota teulat portava mala sort i s'acompanyava de vi ranci.
