No ha de ser fàcil buidar-se en un llibre i explicar els dimonis particulars que han fet niu en un caràcter. Però això és el que fa el metge epidemiòleg Oriol Mitjà a On neix la llum (Columna), amb un magnífic pròleg de Marc Giró. Un dels rostres més mediàtics dels temps de la pandèmia retorna ara per endinsar-se en els seus secrets personals i la seva depressió, però també en la seva capacitat per reeixir. És un llibre ben escrit, que sobta al lector per la seva transparència i que serà útil a moltes persones que han compartit algun tram similar del trajecte de l'autor. Hi conversem a la rambla de Badalona una tarda plàcida, ja gairebé primaveral, indret ideal per qui busca alguna mena de represa.  

En una entrevista anterior, recordo que ens va dir que volia posar una mica de distància envers els mitjans. No ha estat ben bé així. 
Volia posar-la en aquell moment. I en aquest moment em venia de gust explicar una història que crec que pot ajudar la gent. Des del 2022, quan vaig deixar de sortir als mitjans, he trobat moltes coses dins meu i hi ha hagut molta gent que m’ha ajudat a descobrir-les. M’ha semblat que era el moment de tornar als altres tot l’ajut que m’han donat.   

Explica que molt aviat, de petit, es va sentir diferent als altres nens.
El llibre comença així. De ben petit sentia que no encaixava en molts espais. Era un nen tímid, sensible, amb la veu més suau de totes. No estava bé als patis. No jugava amb els altres nens.

Es passava moltes estones de pati tancat al lavabo esperant que sonés el timbre per tornar a classe.
És així. Encara ho faig.

Com vol dir que encara ho fa?
És a dir, si em conviden a una gala dels Planeta, per posar un exemple, me’n vaig al bany fins que passa una estona i veig que la gent ja comença a seure a la taula. 

Explica un episodi a l’escola, quan tenia 12 anys i un grup de nois més grans el van posar al cubell de les escombraries.
Exemplifica molt bé com em sentia. Era una manera de dir-me que no valia res. Només serveixes perquè et llencem a les escombraries. Tenia un sentiment d’inferioritat i una por a ser rebutjat. Va ser una escena real que em va passar, però que sobretot trobo molt simbòlica. 

Hi ha un moment en què fa un esforç i intenta acostar-se a un grup de nens i, de cop, un d’ells li diu: "Tu ets un marica".
Em va sacsejar totalment. Érem molt joves, teníem 12 o 13 anys i que et diguin això et posa una barrera. Tens aquesta condemna de per vida. És com si no pertanys a un determinat món. L’ésser humà necessita la protecció del col·lectiu. A més, "marica" implicava ser més feble, era un insult. Ho era abans i ho continua sent ara. Però aleshores ho era molt més. 

A la seva família hi havia altres persones que patien problemes emocionals. Explica que, als 19 anys, va rebre una trucada de la mare que el va gelar.
Sí, va ser una trucada molt breu. Només va dir: "T’estimo, fill". No podia significar res més que un comiat, sabent que la meva mare portava molts anys amb depressió, sovint enllitada. I estava sola a casa. Jo anava amb crosses i estava a certa distància. Vaig córrer, vaig agafar un taxi i vaig arribar a casa. Ho recordo amb commoció. 

Va arribar a temps.
Sí. Vaig poder avisar els serveis d’emergències.

Els seus pares viuen?
Sí. Són del 1952. 

Com va decidir fer el salt a la medicina epidemiològica? 
Els meus pares són metges. Això em va determinar molt. De jovenet, vaig fer molt voluntariat, treballant en hospitals de llocs més pobres. Vaig veure que moltes vegades la pobresa implicava infecció, ja fos la malària, la tuberculosi. Era molt hippy i sensible als temes socials. Encara ho soc. 

On va ser el primer viatge que va fer?
A l'Índia. El segon any, al Brasil. I després, a Moçambic i a la Xina. 

Explica en el llibre que va ser precisament a l’Índia on va tenir la primera vivència homosexual.
Sí, anant amb un noi amb moto que em va dur a veure els seus pares, que vivien en un poble al nord de Nova Delhi. M’hi vaig trobar bé. Sabia que a vegades em fixava en els nois, de vegades també en alguna noia. Però aquella experiència a Nova Delhi va ser important perquè allí no hi havia ningú que em jutgés ni em recriminés. El contacte físic d’estar a prop d’un altre noi va ser instintiu. És una cosa que portava dins. No hi va haver cap dubte.   

En el llibre explica una trobada que va tenir a la plaça Francesc Macià. Es va trobar de cara amb un noi, es van estar mirant i ell li va proposar anar al seu pis… S’ha d’admetre la celeritat de l’escena.
Sí! Amb aquesta persona amb qui em vaig trobar hi porto vivint 24 anys!

Que bo!
En aquella època no hi havia els xats. Ara hi ha moltes cites que es fan a través d’aplicacions. Va ser al nivell de com es feien les coses abans, apropant-te, creuant les mirades. I amb valentia.

Tornem al nus del que explica al llibre. Mentre es convertia en una estrella mediàtica, vostè estava vivint un infern. Però vostè ho té tot. En el llibre recorda la primera vegada que va publicar a la revista The Lancet, que és una de les més prestigioses entre els mitjans científics. Hi ha publicat quaranta vegades. És un metge reconegut. Com algú així té problemes d’autoestima?
Potser és a l’inrevés. Com que tens un problema d’autoestima, intentes fer-te una cuirassa per demostrar-te que no ets menys que els altres. I t’exigeixes tant per demostrar que tens valor. És un mecanisme de defensa.  

És curiós com troba alleugeriment en les coses més senzilles. Com amb aquella recepcionista d’un hotel tailandès que no s’immutava per res i s’ho prenia tot de molt bon humor. 
Deia: “Tot està bé”. Em va semblar meravellós. Aquella recepcionista va suposar per mi un abans i un després. Una recepcionista que estava disposada a acceptar la vida tal com és d’incerta i indòmita. Cada dia hi havia queixes i imprevistos, i ella s’ho prenia com si no passés res. Els moments difícils els podem viure amb acceptació. Però ella no ho deia amb conformisme o resignació. Ho deia d’una manera positiva i disposada a gaudir-ho com vingués.  

Hi ha un moment en què diu que al girar per una cantonada es va topar amb la mirada d’un border collie i això li va generar certa plenitud.
Sí, perquè el meu cervell té tendència a sobrepensar i, de cop i volta, hi ha petits moments lluminosos. Aquest border collie superfeliç, que és tot puresa, genera un moment de connexió en què tota la resta desapareix. En aquell moment només estem ell i jo, i m’enamora. És el saber trobar no només la forma de fugir de la tristesa, sinó també apreciar l’alegria i la plenitud en altres coses. La recuperació de la depressió no és només allunyar el que és trist, és també apreciar tot el que és alegre. 

Un moment colpidor és quan es troba amb un bon amic amb qui feia temps que no es veia, en Joan. I li diu que té un càncer avançat. Com està, en Joan?
Va morir la setmana passada. Això és la vida també. Era un amic meu, molt amic, a qui vaig conèixer quan estudiava xinès a l’Escola Oficial d’Idiomes, als 17 anys. Treballàvem molt al bar i entre ell i jo traduíem els textos en xinès. Vam estar així anys. Vam marxar junts a la Xina. Estimava tant que deixava a l’altre tot l’espai. Viatjàvem, però si l’altre volia anar-se a algun lloc ho feia i, si de cas, ja ens retrobàvem. Jo, que no tinc molts amics, vaig tenir en ell un dels meus millors amics. Era un vitalista. Ens vam retrobar a Barcelona fa sis anys. Va emmalaltir i l’he acompanyat en el seu procés. 

Hi ha un dolor fort en veure emmalaltir una persona estimada i que té molt a veure amb la possibilitat de la pèrdua. Tots som impermanents, la vida és finita i a ell l’he perdut. Però si em dol tant haver-lo perdut és perquè l’havia estimat. Havia estat molt important per mi. Faig una petita reflexió: les persones que han patit ferida són com impermeables, la llum no pot entrar dins seu. En canvi, t’imagines una habitació fosca i només que obris un mil·límetre, entra una llum que ho il·lumina tot. És el que vull significar a On neix la llum. La llum neix del dolor que obre aquesta petita esquerda que, de cop i volta, et diu el que és prioritari.

Què és el que és prioritari?
El que és prioritari no és haver publicat a The Lancet. És haver estimat en Joan o haver trobat aquesta forma de vida que és tan senzilla. Podries tenir una flor preciosíssima, però si et diuen que la tindràs per tota la vida, deixes d’apreciar la bellesa d’aquesta flor. La finitud és el que fa que la vulguis apreciar en la seva plenitud. Per això la vida s’ha d’agafar i estimar-la al moment, que és quan la tens.

Al final del llibre dona a entendre que la depressió l’acompanyarà mentre visqui. 
Penso que sí. La depressió és el fil conductor d’aquest llibre. La vaig patir per primera vegada de molt jove, quan tenia 29 anys. Després he tingut altres epiodis, alguns amb molta intensitat. Quan has recaigut diverses vegades, queda un estat crònic, amb moments de malenconia, també amb etapes que gaudeixes sense tenir depressió. Però la ciència diu amb seguretat que tornaràs a recaure.

I s’adona que pot estar venint?
No te n’adones. No ets conscient que està venint, malgrat que coneixes tots els símptomes. Penses les coses amb més dramatisme, et pesa el cos. Tot es va conjurant, però trigues a adonar-te que has tornat a caure al pou. 

Què més vol dir del llibre?
El vaig escriure per poder acompanyar les persones que es poden sentir angoixades o tristes. És una experiència universal per la qual tothom, amb major o menor intensitat, hi transita. És dir-li al lector, sobretot al que està deprimit, que comprenc la seva tristesa. A la societat encara li costa acceptar la problemàtica de la salut mental. Encara hi ha estigma i incomprensió. El llibre vol dir: et crec. 

Pot ser que moltes persones que han patit una depressió tinguin la percepció que les seves pors o complexos són una excepcionalitat, quan en realitat la majoria de la gent comparteix les mateixes inseguretats? Potser tots tenim els mateixos ingredients, en grau divers, és clar. 
És cert. La humanitat és també la fragilitat. Haver passar per tot aquest dolor et fa més humà en el sentit que et permet comprendre millor que els altres poden patir el mateix que tu. A mesura que em vaig fent gran jutjo menys els altres. Quan tu has patit dolors en primera persona, comprens també millor els altres. Desitjos i pors, tot és per apropar i allunyar. Les amebes tenen quimioreceptors a les seves antenes i s’apropen a menjar o s’allunyen perquè és tòxic. Nosaltres fem igual. 

Diu que el desig de reconeixement l’ha atret més del que li hagués agradat.
Carl Jung deia que la primera meitat de la nostra vida busques un reconeixement, una fama, uns diners, perquè estàs omplint el desig de l’altre, de com l’altre vol que tu siguis. I arriba un moment en què t’adones que els teus desigs eren diferents als que tu t’havies cregut. Jung deia que un ésser humà només és lliure quan persegueix no el que creu que desitja, sinó el que desitja el seu jo més íntim. Nosaltres creiem que desitgem ser importants o reconeguts. En realitat, el meu petit jo de cinc anys no ho desitjava això. Volia estar molt tranquil, jugar amb els gossos, llançar-se un cubell d’aigua al damunt. 

Moren un milió i mig de persones cada setmana al món i els altres resten aquí creient que per ells mai arribarà el moment de marxar. La pregunta que jo em faig és: què faries si t’estimessis a tu mateix? Imagineu que estic escrivint un article per The Lancet i estic obsedit que quedi perfecte, que repeteixo una fotografia 80 vegades. Què faria si t’estimessis a tu mateix? Doncs deixar-ho, ja està prou bé, no cal torturar-se per buscar-ne una que sigui millor que la 80. 

Ha treballat molt en projectes de desenvolupament internacional. Enmig de tots els conflictes internacionals, se sent pessimista?
Estic preocupat. És trist que es generi tant de conflicte. Quan un se sent molt identificat amb el seu propi nom i la seva identitat, i veu l’altre com un perill. Jo crec molt en el diàleg del no conflicte, d’intentar posar-se en el lloc de l’altre, de buscar un punt intermedi. És incomprensible la necessitat de conflicte constant. Es diu que estem empitjorant respecte dels darrers anys, però si mirem amb més amplitud, estem molt millor ara. El benestar sempre es va incrementant, amb petits sotracs.