Al llarg de l'última dècada s'han activat artificiers per intentar recuperar la relació entre Junts i ERC, entre Carles Puigdemont i Oriol Junqueras. Cap dels intents ha acabat mai de funcionar del tot, potser perquè per revifar la sintonia és important haver-ne tingut en el passat. En temps de presó i exili, a les portes del judici del procés al Tribunal Suprem, es va explorar la publicació d'un article signat pels dos dirigents en un diari britànic. No va passar. Aquesta setmana, amb el consorci d'inversions i el decret dels lloguers, s'ha tornat a registrar un pic de tensió entre Gabriel Rufián i Míriam Nogueras. Factures pendents, denúncies d'agressió i sensació que el pou encara pot ser més profund.
És recuperable, aquesta relació? Els precedents no conviden a l'optimisme. Una mirada arqueològica al procés explica la gènesi de les discrepàncies, i una anàlisi dels viaranys del post-procés explica les diferències actuals. Artur Mas i Junqueras ja van topar per la consulta del 9-N -era el moment en què ERC defensava declarar la independència amb els 68 diputats que marca la majoria absoluta al Parlament, una xifra que Junts i ERC no estan ara en disposició d'aconseguir-, tant el líder republicà com Puigdemont es van mirar de reüll durant tota la legislatura del referèndum. Que un entrés a Estremera i l'altre afrontés el pols judicial des de Bèlgica només va fer créixer la bretxa ja existent.
Junts i ERC van continuar governant plegats, amb Quim Torra com a president i Pere Aragonès com a vicepresident, però en cap moment la mescla va tornar a funcionar. Tot es va esberlar, precisament, pel front de Madrid: ERC va pactar la investidura de Pedro Sánchez a canvi de posar en marxa una taula de diàleg i l'executiu va penjar d'un fil. Finalment, però, Torra es va asseure cara a cara amb el líder del PSOE en la primera trobada de la mesa, celebrada a la Moncloa just abans de l'esclat de la pandèmia. Mentre Junts declinava l'a cambio de nada per menystenir els acords entre republicans i socialistes, ERC afermava un gir estratègic que deixava enrere la tardor del 2017.
Pel camí hi va haver episodis com la investidura fallida a distància de Puigdemont -amb Roger Torrent al centre de totes les crítiques-, o les dificultats per reclamar una llei d'amnistia un cop condemnats els principals dirigents del procés. La paraula unitat, possiblement la més pronunciada entre el 2012 i el 2017, va quedar enterrada per les dificultats de refer una relació abocada al fracàs per la competència mútua i per la dificultat de materialitzar uns objectius que l'Estat va avortar amb contundència. Quan es van començar a desprecintar els acords amb el PSC després de les eleccions municipals del 2019, cap esforç per interlocutar entre Puigdemont i Junqueras va funcionar.
Noves etapes que no es concreten
Quasi deu anys després del referèndum, els dos líders continuen al capdavant de les respectives organitzacions. Quan van ser reelegits al càrrec, es van reunir a Waterloo -en companyia de Jordi Turull i Elisenda Alamany- per comprometre's amb l'arrencada d'una "nova etapa" de relacions marcada pel "treball coordinat". De moment, aquest propòsit de principis del 2025 no s'ha acabat de complir mai. No hi ha hagut cap negociació rellevant en què s'hagi col·laborat activament, ni cap votació rellevant que s'hagi consensuat. El nou finançament, la condonació de part del fons de liquiditat autonòmica i les votacions d'aquesta setmana han estat focus constants de discrepància.
No hi ajuda la mala relació que tenen Rufián i Nogueras, que confronten sempre que poden al Congrés. I el fet que el post-procés hagi retornat el debat públic a qüestions ideològiques ha acabat d'enterrar qualsevol possibilitat d'entesa. Mentre ERC continua en el flanc del centreesquerra -més extremat a Madrid, ara que el seu cap de files al Congrés flirteja amb un salt estatal-, Junts ha virat cap a la dreta. No és casual que el focus es posi en la denúncia d'un "infern fiscal" a Catalunya, en la defensa del propietari quan es parla de lloguers i en endurir els requisits en matèria d'immigració. Els republicans ho atribueixen a l'alè al clatell que suposa la irrupció d'Aliança Catalana.
L'última reunió coneguda entre Puigdemont i Junqueras és de principis de febrer, quan es van trobar a Waterloo per abordar el nou finançament -pactat directament amb Sánchez a la Moncloa- i també el funcionament dels trens, tal com va confirmar el líder republicà en una entrevista a la SER. També hi ha hagut alguna cita entre responsables municipals per abordar les eleccions del 2027. El cert, però, és que els retrets pesen més que els punts en comú. Ni es comparteix horitzó a Madrid, ni la política d'aliances és la mateixa al Parlament -ERC és soci del PSC, tot i haver rebutjat els primers pressupostos de Salvador Illa-, ni les carpetes ideològiques coincideixen. Fins quan?
